Rituals

La primavera d’aquest 2014 llisca com aigua entre els dits d'una ma al corrent d'un riu, sota núvols que fugen cavalcant el vent i entre olor de pi i romer. Milers de cubiculums de quatre rodes, recorren pistes de gris asfalt i escampen el seu contingut per camps i platges en forma de gandules, taules plegables, xiquets amb baló i gossos de cua ràpida.

 Són dies de retrobar-se amb la llum que naix novament. Moments d’eixir i celebrar la vida en aqueix ritual tan nostre, i tan estimat, que és la pasqua. Ahir vam passar un dia magnífic per Cotalba i les seues pedres poderoses. Entre murs del monestir vam sentir l’eco de generacions que pedra a pedra van alçar el lloc sense que ningú avui els recorde. Alguns han sobreviscut pels seus mèrits o per les seues obres que segueixen en el seu lloc a pesar de l’huracà del temps. L’aqüeducte que baixa des de les muntanyes fa honor als què el van alçar i a la seua tenacitat a mantenir viva aquesta casa d’eremites. Un Sant Jordi en la buida Església del monestir travessa amb una llança el pecat i la maldat del diable encarnat en drac. La religió concita forces socials molt poderoses que generen obres d’art que perviuen en el temps

Els essers humans celebrem el pas dels cicles amb celebracions simbòliques de la mort i la vida que realitzem sense preguntar-nos el perquè. Amb innocència acceptem l’explicació de la religió més comuna en la nostra cultura i pensem que celebrem la mort i resurrecció de Jesús quan en realitat exorcitzem les nostres pròpies passions. Les festivitats uneixen el subconscient col·lectiu de les cultures més ancestrals del Mediterrani clàssic, les celebracions a la vida i la bellesa que és la pasqua i el seu sentiment apol·lini i el desenfrenament dels sentits i les olors, dionisíac, que és un Divendres Sant.

Per què al llarg del planeta desenes de cultures celebren el dolor, la mort i la sang? Algun significat deuen de tenir en el més profund amagatall de les nostres necessitats perquè la majoria accepta aquestes manifestacions ostentoses de dolor i sang. La Setmana Santa és el moment de la mort, el moment en què el sol Déu s’oculta sagnant darrere de les muntanyes per a sorgir ressuscitat un diumenge qual Au Fènix. El ritme pausat o frenètic i sempre violent dels tambors és un batec subterrani que sorgeix de les cavitats volcàniques del magma del planeta, el terratrèmol que anuncia la guerra. Els pecats i els vicis d’una societat, que són aqueixos capirots en punta, s’oculten davall d’una màscara des d’on milers de desconeguts observen una multitud que segueix emocionada una actuació repetida cada any. Les cadenes que s’arrosseguen en aqueix desig de mostrar que el sacrifici porta a la virtut i les creus que es claven en el muscle de qui vol eixir de la seua pròpia tragèdia amb la mortificació. El silenci, la soledat que tots sentim a vegades vénen precedides pel toc de la corneta que ordena callar. La força masculina, el mite del mascle jove, viril ve donat per aqueixos legionaris musculosos amb colls de tendons marcats per l’esforç. L’encontre que tant commou ho és tant pel so acerat dels metalls com per aqueixa tragèdia que es mastega i que tots tant temem. Dues imatges d’expressió dramàtica es contemplen i passen a ser el símbol universal de la mort d’un ser volgut. Ja no són Jesús i María, som nosaltres orfes davant de la mort d’un fill o dels nostres pares. Són sentiments que la multitud capta perfectament d’una manera subconscient.

El poder, siga l’Església, l’Islam o l’alcalde de torn perceben aquest moment de fragilitat de la multitud en què els sentiments humans més profunds estan a flor de pell i fan com que ens representen quan simplement representen, també de forma simbòlica, que són diferents i poderosos. L’escala social troba la seua representació en aqueixes cues d’home i dones amb vestit que tanquen el pas de cada germandat.

No tots tenim aquesta capacitat de l’empatia. Escrivia María Josep Escrivá, de les seues particulars processons al so del raucar de les granotes i del seu disgust davant de les festes de sang i cadenes que omplin els carrers de multituds. Jo mateix em sent esglaiat davant d’aquestes manifestacions que no puc reproduir dintre de mi però que sent com l’enrampada elèctrica que recorre la multitud trobant-me entre ells com un científic que observa un formiguer estremit per una xafada. Confesse que trobe la pau espiritual molt més en la soledat d’una muntanya o en el moviment majestuós de la volta estrellada un dia d’estiu, però accepte entrar en el grup com un més d'ells, però en realitat en paper d'observador, i fotografiar fascinat el sentiment que no sent i senten altres.

Tal vegada l’ull del fotògraf, el del poeta, el del pintor i el del filòsof estiguen units per aqueixa capacitat de veure el món amb passió però distància i no podem escapar d’aquesta mirada analítica del que s’acosta a la comprensió de la poderosa geometria de l’univers, de girs de galàxies, de depredadors i víctimes davant les quals el ser humà sent el vertigen.

És evident que alguns escapem a aquest fervor col·lectiu, però també ho és que és l’única manera en què tota una societat fa la seua catarsi particular netejant el dolor i renaixent en la bellesa d’una primavera de granotes que canten i aroma a tarongina.