Ciutadà del món.

Sé que vaig a posar el dit en una ferida oberta i que moltes sensibilitats de gent que estime i amb la qual crec que estic ideològicament molt a prop s’oposaran a la meua forma de vore les coses., No puc més que sentir-me inquiet per l’evolució que estan prenent els esdeveniments polítics no tan sols a Espanya si no a tota Europa. El titular d’aquesta vesprada diu que Ucraïna va cap a la guerra. Sense comentaris.

 Quasi fan ja cent anys que un estudiant anarquista va llançar una bomba al cotxe que ocupaven l’Arxiduc Francesc Ferran d’Àustria i va encendre la flama de dos conflictes de conseqüències devastadores no tan sols en Europa si no en tot el món. El nacionalisme estava darrere d’aquests esclats de violència que van provocar milions de morts tant com el transvasament de poblacions senceres d’una banda a l’altra d’Europa. Hitler, conscient del sentiment humanitari de l’esquerra socialista va proclamar la seua antipatia per l’internacionalisme. Per a ell no hi havia més que una raça, un idioma i un poble que necessitava el que ells deien l’espai vital.

El final de la guerra va suposar una pau dolorosa i, com diu Tony Judt, una homogeneïtat en molts estats de nació i estat. Els pobles del Teló d’Acer van haver de suportar el lideratge de la Unió Soviètica i semblava que el problema nacional començava a perdre sentit d’una vegada per totes.

Reconec  la gran vàlua del nacionalisme cultural en la recuperació del patrimoni, la llengua i la cultura pròpia i la contribució en la consolidació d’aquests en el si dels drets comuns de les persones. De fet no crec que fóra capaç d’estar escrivint en la llengua dels meus avantpassats si no fóra per la tasca de nacionalistes catalans i valencians que van lluitar per la opressiva política, també nacionalista, que ha vingut tradicionalment del nucli castellà de l’Estat Espanyol.

Per altra banda veig com la història es manipula per una i altra banda per tal de fer coincidir el que volem amb la pàtina de honorabilitat que aporta. En cas del nacionalisme  s’accelera ràpidament de l’estima per la terra, a dir que és la millor terra del món i, en tercer lloc, fóra del meu paradís si no eres com jo. A més a més gent com la Junta Militar Argentina va intentar salvar una debilitat política amb el tema de les Malvines o ara el nostre govern amb Gibraltar i les aigües territorials.

Es diu que Joseph Roth, nascut en l’Imperi Austrohongarès enyorava un estat multinacional, com d’alguna manera és el nostre,  en els dies en que vivia un Berlin dels anys trenta, vibrants i que anaven cap al suïcidi nazi. Finalment ell, un jueu de Galitzia, de cultura familiar germana no era de cap lloc ni nació amb els canvis de fronteres i les idees de puresa racial.

Ucraïna hui està entrant en una espiral de esdeveniments que recorden perillosament a l’inici de la Primera Guerra Mundial tant com als dies dolents de la fractura de l’antiga Iugoslàvia. Sembla que part de la població d’Escòcia vol deixar de ser part d’allò que es el Regne Unit i  ací una gran part dels catalans proclamen la seua catalanitat fora d’un marc espanyol però sense renunciar a la seua condició europea  mentre els espanyolistes de Madrid menyspreen aquest desig d’independència.

Me sent realment molest pel descontrol  que està prenent aquesta qüestió. Molt més perquè en el fons és una baralla entre partits de dretes, es diga PP o CiU, que lluiten pel repartiment dels diners i el poder i que han portat a l’esquerra a posicionar-se amb un o altre bàndol sense parlar seriosament d’una tercera via que traspasse els límits imposats pels nacionalistes espanyols o catalans, tan me’n dóna.

En un moment en que tanta gent, tantes famílies, xiquets, gent gran, estant passant-ho mal  sembla que hem caigut en la trampa de sempre, entusiasmar-nos pels colors d’una bandera i morir per una causa que finalment és la de la diferència entre les persones i els pobles. Quan teníem que lluitar units contra els retalls estem enlluernats pel somni d’una independència que no està demostrat que siga la panacea universal o, a l’altra banda de les trinxeres, defensant una espanyolitat centralitzada.

No sóc tant simple per a no entendre les ofenses i els malentesos creats per els fanàtics que han menyspreat la personalitat multicultural de l’Estat Espanyol, però per a mi la solució no està en crear més fronteres. Més bé hauria d’estar en un marc més ampli que deuria d’aspirar a un món més gran basat en les persones i els pobles. Un pas intermedi? Tal vegada el federalisme ben construït i no aquest país de regnes taifes que ens han portat a la bogeria d’administracions repartides en mans d’Ali Baba i els quaranta lladres.

Reconec que el problema és més greu i que finalment el nacionalisme continua sent un problema irresolt a Europa i que jo sóc probablement una rara avis en un món on la gent és del Madrid o del Barça fins la mort. Un món on el esser humà mata per uns colors en un drap o per que el veí és d’un altra religió o color.

Sembla passat de moda però me sent ciutadà del món. Aspire a un planeta més just, més ben repartit, on les fronteres no existissin per falta de necessitat. Sé que no ho voré perquè la humanitat encara no està preparada, però l’esclavitud era normal en el passat i poc a poc van canviar les idees als països d’occident.

Si me pregunten diré que estime la meua terra, les muntanyes i el paisatge, la meua llengua, la meua identitat producte dels meus avantpassats, sumatòria, més que restrictiva front a altres cultures i llengües que vull fer meues aprenent i viatjant. Me negue a sentir emoció o morir per un tros de tela siga el que siga i no per un món millor per a totes les persones independentment del color raça o llengua.

Front a la pregunta de qui són les Malvines, de qui és Gibraltar, de qui és Catalunya o Espanya jo diria que són de tota la humanitat, són meues, són vostres. Ho sent, no sóc nacionalista, me sent de cor ciutadà del món i lluite per arribar a un món sense fronteres que pense hauria de ser el sentir de tota persona que es considere mínimament progressista.