Arriba la tardor
Una vegada el meu amic
Pablo, parlant de la mort de sa mare, em va dir. De sobte te n’adones que estàs
sol, que ja no eres un xiquet. Recorde en la meua infància quan algun teuladí
queia desvalgut al pati o al carrer i l'arreplegàvem per a intentar
alimentar-lo i salvar-lo d’una mort segura entre els cotxes i els depredadors.
La majoria de les vegades acabava extingint-se en silenci al cap d’uns dies
allunyats del seu niu i de la seua família.
Dijous catorze de novembre.
Des de l’extrem del corredor, en la penombra, es percep la llarga sèrie de
portes fins a la màquina de venda de llepolies, xocolates i begudes que hi ha
al final. El sòl polit reflecteix les llums i les ombres. De tant mentres
sobrevola un lament d’alguna anciana. A la meua dreta està una sala blanca, ben
il·luminada amb tubs de neó. Unes cadires de fibra de cistella amb seient
forrat en roig i una tauleta amb una figura de porcellana amb dos personatges
edulcorats imitació a l’estil de les de Lladró. No per esperada la telefonada
va ser menys intempestiva en mitat de la nit. Com sempre el personal de la
residència va ser amable i considerat. Em van conduir a la sala i em van
referir breument els passos que havia de seguir. En el centre està la llitera i
davall un llençol amb ma mare. Vaig tenir prou valor per a alçar el llençol i
acariciar el seu front breument. Per última vegada.
Des que es dispara el procés
vas en una mena de cinta transportadora en què et deixes portar sense
resistència. Atens els detalls legals, agraeixes amb tota l’amabilitat de què
eres capaç a propis i estranys que t’ajuden i conforten en el tràngol.
Xicotetes decisions i detalls pràctics on cal estar a l’altura sense estar
realment preparat. Quan et donen el document d’identitat de ta mare, i la veus
en la foto, reconeixes una cara que havia desaparegut fa anys.
Què sentir? Alleugeriment en
veure que el dolor ha acabat. Pesadesa per aqueix buit misteriós que mai
arribem a entendre del tot. La carretera pareix més buida que mai. En la
matinada d’aqueix dijous només arribe a veure algun cotxe patrulla. Pareix una
ciutat abandonada. Un cansament culpable et tomba en el llit i descanses per a
iniciar el ritual en un dia diferent.
En realitat l’univers
conspirava per a donar números cabalístics, detalls mínims, somnis
premonitoris. La percepció exacerbada davant de la imminència de la mort ens fa
percebre detalls que en altres casos serien ignorats. Uns ciris votius que es
neguen a encendre’s, la combinació de dates de l’últim dia en què va estar
viva, 13-11-13, l’habitació 123, les tres fases de la vida, unes campanes que
sonen a mort en aqueix matí, una frase del meu nebot en el seu mur de facebook,
una broma en realitat, que deia "la fi s’acosta". El meu cosí
Guillermo en telefonar-li va saber per a què era. El dia anterior havia somiat
amb ma mare i havia comentat a una companya que pressentia la seua mort. La
veritat és que jo ja parlava amb franquesa de la seua mort de des de feia
uns dies perquè el procés era de no retorn i sense voler tots els meus sentits
estaven predisposats a captar fins a la mínima senyal.
Qui sap? Realment és més
bell pensar en un món que ens dóna senyals que no en aqueixa freda realitat
mecanicista en què les coses ocorren sense sentit ni connexions.
M’emporte en el record
aquestes setmanes de desesperats intents de fer feliç, o almenys de confortar,
a ma mare. Els moments en què compartíem el poema de la seua infància. Les
seues paraules fa unes setmanes en què va compartir amb el seu fill la
consciència sobre la seua pròpia situació - "És la decadència. Açò
s’acaba"- em va dir, Em queden per al record aqueixos moments en què
encara la vaig poder portar a la platja i va poder veure la bellesa del mar.
Però el procés portava una dinàmica imparable. Cada dia era més difícil poder
establir una comunicació. El teixit s’esgarrava fil a fil amb total rapidesa.
Fa dues setmanes, degué de ser el diumenge tres de Novembre, va tenir aqueixa
lucidesa que tantes vegades veiem abans de que el cos es rendisca. Va parlar
amb prou coherència, va arribar a recitar uns versos del seu poema favorit i
inclús va poder parlar per telèfon amb diversos familiars. El dilluns següent
va empitjorar i a penes podia parlar. Tinc la immensa sort que les últimes
paraules que em va dir van ser -"Adéu bonico,
et vull molt"-. No se si va arribar a sentir els boleros que li feia sonar
des del meu telèfon mentre estava semi inconscient. Buscava amb la música
portar-li en els seus somnis a aqueixa joventut en què Jorge Sepúlveda li
cantava "Mirando al mar" o
Els Panchos "Si tu me dices ven".
Finalment només quedava una mirada desesperada i dolorosa. L’últim fil va ser
el tacte. Aqueix acariciar el cabell fins que tancava els ulls relaxada...
Va arribar la tardor
finalment. Veig el mantell de núvols grisos surant sobre el Mongó. La neu
cobreix el Monduver i la Safor. El cosmos segueix el seu curs, les muntanyes
grises i altives. Res a veure amb l’amable blau dels dies de sol. L’estiu,
allargat estranyament durant mesos més enllà d’allò raonable, va durar el que
va durar ma mare. El dia de la seua defunció va començar a refrescar i ahir ja
es podia parlar de fred. Em ve al cap aquell poema de Verlaine, "Plou
sobre el meu cor, com plou sobre la ciutat". El fred i la pluja de la
tardor han arribat i aqueix pardalet desvalgut que era ma mare per fi ha
escapat del la gàbia del cos i ha volat a cels més elevats com fera Juan
Salvador Gavina.
Aquella palometa vagarosa
del poema que tantes vegades vam recitar junts era ma mare. Tal vegada, perquè
no, els àngels tinguen ales de palometa.
PD. Ahir estava a la porta
de l’església la meua cosina Claudia amb el seu bebè. El seu careta, les seues
mans, les seues mirades innocents incitaven a la tendresa. La vida segueix el
seu camí.
«Tal vegada, perquè no, els àngels tinguen ales de palometa »…
ResponderEliminarCrec que no hi ha dubte, Jordi.