Quan érem innocents

Com a professor de comunicació audiovisual sempre vaig buscant material que il·lustre les classes i faça pensar als meus alumnes. Aquesta vesprada he pogut veure una producció de la cadena HBO sobre el que va ser, probablement, el primer reality show de la història de la televisió. La pel·lícula anomenada Cinema Verité, narra la història d'una família americana que es va prestar a deixar filmar la seua vida íntima i el procés de destrucció previ al divorci dels seus progenitors.

La pel·lícula en qüestió manté bé el tipus durant tot el metratge. No obstant això, el seu "happy end"  edulcorat fal malbé en gran part tota la construcció prèvia i justifica la moralina típicament americana que la família finalment preval. No és així. La televisió i la fama tenen entitat suficient per a poder arruïnar qualsevol vida si esta es converteix per qualsevol circumstància en carn de canó.

No es comenta més que de passada, però el germà major de la família, malalt terminal de SIDA decideix demanar que els seus últims dies de lenta decadència siguen filmats per a major glòria del personatge que va aprendre a protagonitzar.

El documental pareix prehistòric donada la proliferació de programes on els drames personals, reals o creats, són exposats a la voracitat de les audiències. Crec que hui en dia es té una percepció més clara del perill que pot tindre vendre la pròpia intimitat tant com els avantatges de la fama. A cada convocatòria per a un nou programa s'allisten milers de candidats que pretenen arribar a viure del conte. Les discoteques estan plens de famosets que no tenen més mèrit que haver participat en un reality venent la seua vida. Lluny queden les primeres edicions d'aquest tipus de programes quan els implicats eren autèntics. Qualsevol que participa d'un "Gran Hermano" de tres al quart calcula cuidadosament el pes de les seues actuacions davant de les càmeres.

La televisió forma part, ens agrade o no, de la nostra realitat quotidiana. Donar l'esquena a la seua presència només és possible en àmbits quasi fonamentalistes. En realitat, crec que negar-la no és més que no acceptar que és una part consubstancial de la nostra societat i per això hem de ser part d'ella encara que siga per a forçar amb els canals de qualitat a què s'arribe alguna vegada a un altre model.

 Dels anys 70 i aquells feliços programes de la nostra infància poc queda. La nostra societat és infinitament més sofisticada i amb ella el model de televisió. Hui en dia la televisió trenca barreres ètiques que aleshores només els més atrevits gosaven traspassar.

Així és la vida amb la televisió. Podem mantindre més o menys al marge però no podem ser innocents i pretendre que negant-la va desaparèixer. El major èxit de la pitjor televisió és deixar-la solta, sense control, ignorar-la, pretendre que no existeix per a nosaltres. Els nostres hàbits, finalment, són els que la modelen i per això hem de ser obertament consumidors de bona televisió, com de bons llibres o de bon teatre. Si volem vèncer la mala televisió ha de ser amb les seues pròpies armes, és a dir, amb audiències.

Per cert "Cinema Verité" ha sigut una de la recomanacions de Digital+. Qui va dir que la televisió és sempre dolenta?