Los "Kurós" y el bicho raro

En los primeros momentos del arte griego clásico apareció un tipo de esculturas llamadas Kurós. Representan un prototipo de hombre joven, atlético y de rasgos arcaicos de origen oriental. Nadie sabe cual era el uso real y en el tiempo en que yo estudiaba Bellas Artes se les relacionaba con los atletas que representaban las diferentes ciudades. Parece que esta interpretación no es la más correcta o al menos no está probada dada la ausencia de hallazgos de este prototipo en el santurario de Olimpia.

En cualquier caso ha sido una imagen del partido de la selección nacional de fútbol la que se me ha quedado grabada en la retina y de repente ha aparecido asociada a aquellos personajes que los griegos una vez representaran. Cuerpos jóvenes, perfectos, culto al cuerpo, liderazgo por la habilidad o la potencia física. Como tantas veces parece que el mundo cambia pero siempre Sísifo sube la piedra hasta que ésta rueda de nuevo y vuelta a empezar. 

Los seres humanos somos obstinadamente tribales y en ocasiones completamente irracionales. No me atrevo a renegar de esa capacidad del ser humano de encontrar consuelo en las gestas de aquellos que les representan en las competiciones. Cuando se ve una multitud en un estadio se siente la droga de la adrenalina recorriendo el cuerpo y la felicidad y el sufrimiento mostrados sin recato. Realmente la vida suele ser un espectáculo penoso de días repetidos  y soledad y el deporte nos brinda la posibilidad de sentirnos parte del grupo, de liberar los impulsos del viejo Dionisos frente al comedido Apolo. 

Cuando pienso en mi mismo me veo a veces como demasiado racional, demasiado franco, rayando en la frontera del cinismo, como un científico estudioso de la estupidez de la raza humana y que usa el humor para levantar una barrera emocional frente a tanto desaguisado. Cuando miraba el partido y ese grupo de jugadores que no llegaban a la treintena no pude sino sentir la desazón de la injusticia. Los jóvenes de la imagen animaban a sus compañeros a gritos que no se oían puesto que la imagen era a cámara lenta. Pasión por el juego y por el triunfo que les reportará alrededor de 600.000 Euros si éste se llega a dar. Por otro lado en las gradas, ataviados con pelucas y pintados con los colores nacionales, grupos de españoles que han recorrido medio mundo para ver un partido de fútbol. Evidentemente no todos somos iguales y sigue habiendo mucha gente capaz de gastarse cantidades de dinero que salvarían más de un presupuesto familiar.

Me parece que somos estúpidos. Lo siento así y no lo puedo evitar. Once tipos que dicen defender el honor de la tribu y millones vibrando con ellos y por ellos. Si por tal honor fuera se conformarían con los laureles de la victoria y, tal vez, con una estatua conmemorativa en la plaza de su pueblo. Si la gente fuera más racional valoraría mucho más el esfuerzo heróico de muchos trabajadores que viven una vida gris luchando por su vida, su familia o sus hijos, tendríamos por héroe a aquel tipo que ha dado su vida por salvar a otros. Si acaso tienen su minuto de gloria televisiva pero poco más...

Pero no, en las calles y plazas de España o en cualquier rincón del mundo ricos y pobres se sienten unidos a ese grupo de mercenarios que ganarán una cifra inmoral en un momento de grave crisis económica. Nos tragamos todos los sapos que toque, rebaja del sueldo, copago de las recetas, congelación de pensiones, corrupción en la política y mientras aceptamos con alegría el triunfo del honor de la tribu aunque sea pagado.

Bueno, brindis al sol. Se que estoy bastante solo. No me gusta demasiado el fútbol, no me va eso de estar saltando entre un grupo de gente exultante y debo ser un bicho raro. El caso es que Zapatero estará frotándose las manos cada partido que gane la selección. Al menos la estadística de la sensación de felicidad por habitante se incrementará.  Panem et circenses.


DIMARTS 29 DE JUNY DEL 2010
Els "Kurós" i la bestiola rara

En els primers moments de l'art grec clàssic va aparéixer un tipus d'escultures anomenades Kurós. Representen un prototip d'home jove, atlètic i de trets arcaics d'origen oriental. Ningú sap qual era l'ús real i en el temps en què jo estudiava Belles Arts se'ls relacionava amb els atletes que representaven les diferents ciutats. Pareix que esta interpretació no és la més correcta o almenys no està provada donada l'absència de troballes d'este prototip en el santuari d'Olímpia.

En qualsevol cas ha sigut una imatge del partit de la selecció nacional de futbol la que se m'ha quedat gravada en la retina i de sobte ha aparegut associada a aquells personatges que els grecs una vegada representaren. Cossos jóvens, perfectes, culte al cos, lideratge per l'habilitat o la potència física. Com tantes vegades pareix que el món canvia però sempre Sísif puja la pedra fins que esta roda de nou i tornada a començar.

Els sers humans som obstinadament tribals i de vegades completament irracionals. No m'atrevisc a renegar d'eixa capacitat del ser humà de trobar consol en les gestes d'aquells que els representen en les competicions. Quan es veu una multitud en un estadi se sent la droga de l'adrenalina recorrent el cos i la felicitat i el patiment mostrats sense pudor. Realment la vida sol ser un espectacle penós de dies repetits  i soledat i l'esport ens brinda la possibilitat de sentir-nos part del grup, d'alliberar els impulsos del vell Dionisos enfront del mesurat Apol·lo.

Quan pense en mi mateix em veig a vegades com massa racional, massa franc, ratllant en la frontera del cinisme, com un científic estudiós de l'estupidesa de la raça humana i que usa l'humor per a alçar una barrera emocional enfront de tant de barrabassada. Que no se'm malinterprete que no menyspree  a ningú. Quan mirava el partit i eixe grup de jugadors que no arribaven a la trentena no vaig poder sinó sentir el desfici de la injustícia. Els jóvens de la imatge animaven als seus companys a crits que no se sentien ja que la imatge era amb alentiment. Passió pel joc i pel triomf que els reportarà al voltant de 600.000 Euros si este s'arriba a donar. Per un altre costat en les grades, abillats amb perruques i pintats amb els colors nacionals, grups d'espanyols que han recorregut mig món per a veure un partit de futbol. Evidentment no tots som iguals i continua havent-hi molta gent capaç de gastar-se quantitats de diners que salvarien més d'un pressupost familiar.

Em sembla que som estúpids. Ho sent així i no ho puc evitar. M'incloc perquè en realitat no veig el futbol perquè em posa dels nervis i això diu de mi que continue tenint per ací amagat l'ànima de la tribu. Onze tipus que diuen defendre l'honor de la tribu i milions vibrant amb ells i per ells. Si per tal honor fóra es conformarien amb els llorers de la victòria i, tal vegada, amb una estàtua commemorativa en la plaça del seu poble. Si la gent fóra més racional valoraria molt més l'esforç heroic de molts treballadors que viuen una vida grisa lluitant per la seua vida, la seua família o els seus fills, tindríem per heroi a aquell que ha donat la seua vida per salvar a altres. Si de cas tenen el seu minut de glòria televisiva però poc més...

Però no, en els carrers i places d'Espanya o en qualsevol racó del món rics i pobres se senten units a eixe grup de mercenaris que guanyaran una xifra immoral en un moment de greu crisi econòmica. Ens engolim tots els renocs que toque, rebaixa del sou, copagament de les receptes, congelació de pensions, corrupció en la política i mentres acceptem amb alegria el triomf de l'honor de la tribu encara que siga pagat.

Bo, brindis al sol. És que estic prou a soles. No m'agrada massa el futbol, no em va això d'estar botant entre un grup de gent exultant i segurament he de ser un bestiola rara. El cas és que Zapatero estarà fregant-se les mans cada partit que guanye la selecció. Almenys l'estadística de la sensació de felicitat per habitant s'incrementarà.  Panem et circenses.