Plasència

Realment no vaig arribar a Plasència amb cap idea predeterminada ni una preparació prèvia. Allà vam anar els quatre mosqueters, guiats per la veu suggerent del Google Maps, que ens va indicar que aparcarem a la vora del riu Jerte, en la zona coneguda com l’Illa. Efectivament, la ciutat s’alça sobre un tossal a la vora de l’aigua i, per això, les autoritats han instal·lat un sistema d’ascensors i escales mecàniques que salva la diferència de nivell que impediria a molts arribar al centre o els faria suar i panteixar com si acabaren de pujar a l’Everest.

Encara que tots som nominalment part d’Espanya, ràpidament es veu que aquesta terra té uns mites històrics molt allunyats de la nostra Mediterrània. Només acabar l’escala et trobes de cara amb l’estàtua eqüestre d’Alfons VIII, rei de Castella, fundador de la ciutat l’any 1186. No és estrany que els extremenys se senten part d’aquest concepte d’Espanya lligat a la castellanitat, si em deixeu utilitzar el terme, de la mateixa manera que ja ho vaig percebre a Salamanca fa uns anys. Els hereus de la Corona d’Aragó no sentim aquestes mitologies amb la mateixa intensitat; ací va ser Jaume I qui fundà els moderns regnes cristians i promogué l’arribada de colons del nord de la Corona.

La Porta del Sol, antiga entrada de la muralla, ens va rebre obrint-nos el pas cap al carrer homònim que, entre botigues tradicionals, ens conduí fins a la Plaça Major. Em va sorprendre la vitalitat del comerç local, acostumat com estic a la mort dels carrers comercials, on els negocis familiars de sempre han deixat pas a les franquícies o als cafès i bars. Em va semblar una mena de déjà-vu de com era la meua ciutat als anys huitanta. Algunes tendes conservaven aquell aire de passat de moda; altres, com una papereria que vam veure, eren modernes i de bon gust.

La Plaça Major, agradable amb el seu conjunt monumental, té en un dels cantons un palau amb arcs renaixentistes i porxos. En realitat, l’actual edifici és una reconstrucció historicista que dugué a terme l’arquitecte José Manuel González Valcárcel l’any 1966, basant-se en el monument renaixentista que projectà Joan d’Àlaba el 1523 i que els regidors exigiren que es fera amb portals i corredors. Dalt de l’edifici hi ha un ninot al costat d’una torre amb una campana. La torre renaixentista de l'Ajuntament de Plasència va ser construïda en 1546, però fins a l'any 1743 no va aparèixer “El abuelo Mayorga” com a complement del rellotge. És en aquesta època en la qual es van incorporar personatges autòmats, amb moviment, com a aplicació al desenvolupament mecànic dels rellotges. El primitiu ninot, va ser destruït pels francesos l'any 1811. Es va reposar provisionalment i per poc temps l'any 1936. I l'actual es va col·locar sobre la torre l'any 1972.

L’ambient d’una vesprada de maig, amb un sol que no es deixava veure del tot però que allargava la claror fins a quasi les deu de la nit, era agradable i típic d’una ciutat d'interior: gent fent-se un cafè, deambulant en les seues coses o veient i deixant-se veure.

Deixant enrere la plaça, els nostres passos ens portaren cap al sud, on s’alça la catedral. Aquesta, malgrat ser un edifici d’arrels romàniques i remat renaixentista —és a dir, un monument ben interessant i antic—, es veia menys cuidada del que caldria. La pedra està força deteriorada i coberta, en alguns punts, de plantes i herba. És palpar l'esplendor d'una ciutat que visqué els temps de glòria en què extremenys, andalusos i castellans encetaren la conquesta d’Amèrica. Si un palau o edifici noble manté una funció activa —hotel, centre educatiu o administratiu— l'edifici respira dignitat; si no en té cap, probablement l’oblit accelera el seu deteriorament a marxes forçades.

De la catedral vam eixir cap a una altra de les portes del recinte emmurallat, la coneguda com a Porta de Trujillo, i continuàrem fins a arribar a la plaça dedicada al sant valencià Vicent Ferrer. La presència del seu nom en la nomenclatura urbana i el patrimoni de Plasència prové d’un vot de fe i de la profunda influència de l’orde dels dominics a la ciutat. Al segle XV, la duquessa Leonor de Pimentel va fer una promesa al predicador valencià perquè salvara la vida del seu fill Joan, que es trobava greument malalt. Després de complir-se el miracle de la seua guarició, els ducs fundaren el 1464 el convent de Sant Vicent Ferrer, entregat als dominics.

A poc a poc vam retornar cap a la Plaça Major pels carrers del centre històric. Vam aprofitar per sopar un menú de picadeta i, més tard, reprenguérem el camí per on havíem vingut fins a l’aparcament del riu.

Com veieu, Plasència és una ciutat de contradiccions: per una banda, té un urbanisme magnífic, encara que un poc deteriorat; per altra, mostra una vitalitat comercial encoratjadora malgrat la seua grandària —uns quaranta mil habitants— i un potencial turístic ben evident. A les tendes del carrer del Sol hi havia molta oferta orientada al turista, amb productes locals: formatges, vins, embotits, dolços i gamusins. Coneixent la llegenda d'aquest animal imaginari, sembla quasi una broma dirigida al visitant que vol endur-se a casa un trosset fictici de la regió.

El dia ja era completament fosc quan vam enfilar, travessant l’extensa devesa extremenya, el camí cap a l’hotel, entre les carrasques insinuades a la foscor blava del paisatge del capvespre.