Món juràssic a Monfragüe

Els voltors oloren la sang abans que la carronya siga dipositada en la clariana de terra argilosa de la devesa. Damunt de les carrasques disperses pels tossals verds d’aquest dia de primavera es retallen les siluetes dels primers exemplars, quiets i pacients, esperant el desdejuni. A la llunyania semblen personatges barrocs emboçats en una capa, vigilant l’arribada d’algú a qui assaltar.

Els pobletans han trobat un bon filó amb l’observació i la fotografia d’aus. Cada dia alimenten els rapinyaires amb restes d’escorxador. Les impressionants aus ho saben i, des d’altures de vertigen, albiren l’arribada de la furgoneta que ja coneixen. No tarden a davallar en bandades extretes d’un film de dinosaures. Arriben en formació, destacant sobre un cel carregat de núvols de tempesta. La dorsal de la Serra de Monfragüe s’endevina entre les cortines d’aigua.

En pocs minuts, negres i lleonats es disputen les despulles en una batalla desordenada on tot sembla un combat cos a cos. La supervivència no és una qüestió d’educació ni d’empatia; és la lluita per obtindre, furtar o defensar allò que es vol. Les aus volen i s’empenten sense contemplacions, amb les potes i el bec per davant. A poc a poc el grup es fa més gran. El conjunt bigarrat de cossos emplomats acaba formant una barrera que amaga els detalls de la disputa. Alguns, apartats del centre de la baralla, observen des de fora esperant el seu moment.

Quan el grup compacte comença a obrir-se i els més forts s’aparten, apareixen els aufranys, els més menuts de la família dels voltors, amb aquella cara de boix i la màscara groga de carnestoltes amb els pèls eriçats. L’obsessió humana per posar gest a qualsevol cara ens fa veure els animals més perversos o més bondadosos del que realment són. Els voltors queden lluny dels frarets que vam fotografiar l’any passat. Els lleonats tenen unes faccions que semblen anunciar males intencions. Els negres recorden més aviat el membre despistat de la família. Els aufranys, en canvi, semblen vells rondinaires enfadats amb el món.

Els següents a arribar són els milans reials, abundants per aquestes terres. Tenen aquella expressió ferotge pròpia de les àguiles, amb una mirada neta i penetrant. Aquell dia espigolaven entre les restes deixades pels grans carronyers, conformant-se amb el que trobaven.

L’oratge canviava per moments: de la llum esmorteïda del matí a la foscor de la tempesta. Els voltors suportaven estoicament la cortina d’aigua que va descarregar durant uns minuts. Quan el sol reaparegué entre els núvols de gris plomís, molts obriren les ales per assecar-se les plomes.

La garsa blava ibèrica, coneguda en castellà com a rabilargo, semblava un petit corb d’ales blaves i cua llarga. La caputxa negra del cap feia que els ulls, negres com el carbó, quasi desaparegueren. Tímidament, eixia d'entre les fulles de les carrasques i baixava al terra cobert d’herba escassa i floretes primaverals. Els seus moviments eren ràpids i, només que sobrevolava el campet un milà, fugia immediatament cap a la protecció de l’arbre. Menjar o ser menjat.

Amb el retorn del sol tot semblava més relaxat. Només hi havia alguna picabaralla ocasional pel privilegi d’ocupar el millor tronc des d’on vigilar-ho tot. Alguns baixaven al gamelló soterrat per beure. Les aus més menudes —teuladins, estornells i gafarrons— aprofitaven les engrunes deixades pels grans carronyers.

Cap a les onze del matí els alimentaren una segona vegada. El procés es repetí amb menys ànsia que al principi. Molts dels voltors ja patrullaven territoris més distants i només alguns continuaven atents a l’arribada del menjar.

Amagats dins l’observatori gaudíem disparant ràfegues de fotografies a cada detall. Els pardalers —nom ben ajustat per als aficionats a la fotografia d’aus— saben que després apareixeran joies inesperades entre els centenars de fotos fetes aquell matí. El Parc Nacional de Monfragüe és una destinació cada vegada més apreciada i, per això mateix, més concorreguda. Desenes d’aficionats acudixen atrets pel vol majestuós dels voltors. En llocs emblemàtics com el Salto del Gitano es congreguen multituds que observen fascinades els vols i els nius. Autobusos plens de visitants arriben, fan la fotografia ritual i continuen cap a la següent parada.

Cap a la una del migdia l’activitat havia cessat. Sobre la terra roja quedaven costelles i vèrtebres arrebossades de fang, com les restes d’una batalla antiga.

Nosaltres tornàvem amb un magnífic botí d’imatges d’aquesta guerra incruenta, si deixem de banda els pobres animals sacrificats als escorxadors locals, les restes dels quals acabaven al pap de les aus. Com en un món juràssic, els dinosaures carnívors convertits en carronyers continuaven guanyant la batalla als mamífers, encara que fora amb l’ajuda d’homínids com nosaltres.