Caminant per serres desolades

El fort vent de ponent arrossegava núvols bulbosos com floricols de vapor que cavalcaven les serres amb una pressa frenètica. Altres, més altes, al fons del llenç, es dibuixaven com ones perfectes d’una corba ondulada, oferint una autèntica lliçó de meteorologia escrita en el blau. Caminàvem amb pas viu per aquells confins de l’altiplà de la Serra Grossa de Marxuquera, intentant cosir amb les nostres petjades els pobles de Pinet i Ròtova, refent rutes que la memòria guarda com a mapes íntims, sovint separats pel mur silent de les muntanyes.

Necessitàvem el tacte de l’aire pur. Després de setmanes d’un oratge tancat i obsessiu que ens havia impedit xafigar l’aspra pedra calcària —suport mineral de tantes corregudes per sendes d’un passat que s’esvaeix—, el cos demanava espai. Ja feia anys que no recorria aquest tram del camí del Surar, on la senda es caragola per tossals arrodonits, ara vestits pel violent groc encés de les argelagues. És un contrast ferotge, gairebé elèctric, contra la foscor de l’impenetrable matoll mediterrani. En aquest entorn castigat pel foc, els pocs arbres que resisteixen s’alcen dramàtics, com l’esquelet d’un vaixell desarborat en una platja de pedra, sota un cel de núvols texturats que configuren la millor cartografia de la soledat.

El paisatge de muntanya ha estat, des de sempre, un territori de trànsit i recer: la solitud del pastor, el silenci de l’eremita o l’últim refugi dels desheretats i dels bandolers. Avui, la mancança de connexió amb la pols i la saba ens empeny als humans moderns —amb el cervell encadenat a una terminal d’internet— a fugir cap a aquest món de caçadors i recol·lectors que encara batega, latent, en l’hèlix del nostre ADN.

Vam iniciar la marxa quan els llauradors despertaven la terra. Ens miraven amb la curiositat de qui no acaba de comprendre el sentit de buscar voluntàriament la duresa de les serres. Mentre pujàvem, anàvem trenant una conversa feta de vicissituds: proves mèdiques, llibres que ens han canviat, obsessions compartides i els clarobscurs de la família. Caminar amb bona companyia és una litúrgia sanadora; una teràpia de moviment que ens obre les reixes de les gàbies mentals que ens tenallen. El pas compassat desmunta l’ansietat.

El fred era un ganivet de vidre. Només la calor de l’esforç ens mantenia actius davant un vent tallant que obria clarianes per l’oest de la Vall d’Albaida, il·luminant els pobles llunyans com si foren pessebres de nacre. Cap al Benicadell, unes cortines de pluja es desplomaven sota una coberta fosca i teatral. De camí al Pic de les Àguiles, ens vam aturar albirant en la distància una cicatriu blanca que esqueixava els penya-segats de la Font de Lloret: un despreniment fresc, una ferida oberta a la muntanya. L’aigua de les pluges recents havia penetrat pels clevills, exercint una pressió silent fins a véncer la roca en un instant de brutalitat geològica. És una batalla de milions d’anys que rarament es deixa veure per ulls humans, un recordatori de la paciència violenta de la Terra.

Finalment, vam arribar al nostre santuari particular: el Barranc dels Garrofers i la Font del Llibrell. És una propietat emocional, un racó on el temps no s’expressa en segons, sinó en el degoteig constant de l’aigua fresca. Allà, mentre esmorzàvem, el so relaxant de la font es compassava amb el bleix dels nostres tres gossos, que demanaven almoina amb ulls fixos, reclamant la seua part de la cerimònia.

Des d’allà dalt, la costa es doblegava fins al Montgó, banyada per una llum freda que ens deia que l’hivern encara no vol recollir les veles. Però la quietud té els dies comptats. Una força invisible ja empeny des del sud: la primavera arriba en les ales dels abellerols, que d’ací a dues setmanes tornaran de l’Àfrica per omplir aquest silenci de colors i de vida. La roda torna a girar, i nosaltres, com hàmsters en una gàbia, seguim els cicles de la natura.