La Font Roja: entre la natura i la memòria.

El guia del parc fa un recompte dels matiners que han acudit a la visita guiada. Feia uns minuts que havíem arribat i deambulaven per la zona gaudint del fabulós paisatge de l’Alcoià aquell dia cobert d’una cohort de núvols, boires i columnes de fum que enriquien l’atmosfera amb una textura i una llum matisada quasi pròpia d’un quadre barroc. 

Situat entre les poblacions d'Alcoi i Ibi, el Parc Natural del Carrascar de la Font Roja és considerat un dels paratges naturals més ben preservats del territori valencià; un santuari de la natura. Amb una extensió de 2.298 hectàrees, va rebre la declaració de parc natural el 13 d’abril de 1987, i va ser el primer espai natural protegit oficialment dins de la Comunitat Valenciana.

El motiu de la visita era el de fer un tast de la natura de la zona. Pep, el guia, ho feia realment bé. Sent com era un llibre obert mai perdia l’ocasió per a fer una broma o meravellar a les dues xiquetes que ens acompanyaven amb un truc de màgia verbal que les feia riure. Semblava un venedor ambulant dels d’abans armat del salabre de tela blanca i un pal amb dos ganxos.  Com sol passar amb la gent que es dedica a la natura es mostrava més com un missioner de la causa ecològica que un guia a l’ús.

La Font Roja, dit així per la font que naix en un terreny d’argiles vermelles, és molt estimat pels alcoians. La connexió de les comunitats locals amb aquest espai natural ve de lluny. Ja en època medieval, concretament al segle XIV, es dictaren normes per protegir els boscos de la zona, evitant la desforestació i els incendis, fet que mostra una preocupació primerenca per la gestió sostenible del medi ambient. Durant els segles XVI fins al XIX, una activitat destacada fou la recollida i conservació de neu. Per això es construïren pous de neu coneguts com a caves per tota la zona. Aquestes permetien guardar la neu fins a l’estiu per a usos com la conservació d’aliments o amb finalitats mèdiques. A més a més, la presència de l’ermita denota una connexió religiosa quasi d’arrels paganes. 

La natura es desplegava davant nostre com un llibre obert a mesura que anàvem descobrint noves espècies de plantes, algunes úniques, i sentíem el cant de molts ocells amagats entre el laberint verd de carrasques, teixos, aurons, roures i freixes que conformen un paratge únic. No va perdre el guia l’ocasió de destacar la Saxífraga Corsa, un endemisme rupícola de la zona. No és cap casualitat. La Font Roja és una de les àrees naturals amb major diversitat biològica del País Valencià. Segons estudis oficials, s’hi han identificat més de 2.400 espècies diferents d’éssers vius, convertint-la en un autèntic refugi de biodiversitat.

Amb paciència ens va mostrar moltes espècies vegetals, algunes conegudes, altres noves per a nosaltres, com ara la Silene noctiflora, una planta que obri les flors a la nit perquè la seua pol·linitzadora és una papallona nocturna. Ens va mostrar un teix i ens va advertir de la perillositat de les seues llavors si el pinyol es mossega. 

La fauna que habita el parc és igualment rica. Entre els mamífers destaquen el gat salvatge, la geneta, el teixó i el senglar. Pel que fa a les aus, hi trobem espècies com l’àguila reial, el duc o el falcó pelegrí. A més, el parc acull una àmplia representació d’amfibis, rèptils i insectes, alguns dels quals són endèmics o es troben en situació vulnerable. 

A mesura que progressava la visita ens va mostrar, la que segurament és la carrasca més vella del parc, els nius de carboners amb ous diminuts com a peladilles i tres espècies de papallones, destacant entre elles una Vanessa Cardui, coneguda en català com a cardanera o papallona dels cards. És especialment coneguda per les seues migracions de llarga distància, que poden portar-la des del nord d’Àfrica fins al nord d’Europa.

A la zona de la carbonera, una representació de la venerable i desapareguda artesania del carbó, vam esmorzar uns minuts. En continuar vam anar espigolant a mesura que veiem l’aranya llop, la Xara Blanca, la Rubia peregrina o altres plantes i insectes.

Cap a les dotze vam acabar la visita, satisfets per una estona tan interessant i agradable.

Tot i el bon estat de conservació general, la Font Roja es veu afectada per problemes com la sobrepoblació de senglars, provocada per l’absència de grans depredadors com el llop, cosa que dificulta la regeneració del bosc. D’altra banda, el canvi climàtic ha generat un augment de la temperatura mitjana i un patró de pluges més irregular, amb períodes de sequera més llargs. Moltes plantes no van gosar a brostar l’any passat per culpa de la forta sequera tot i ser aquest un racó verd i feréstec. La invasió de visitants humans també ha portat a un control de l’accés al parc en moments puntuals.

Malgrat tot, la Font Roja persisteix. És un mosaic de natura i història, un espai on l’equilibri entre l’ésser humà i el medi encara és possible. Un lloc per recordar que la bellesa no és només allò que es veu, sinó també allò que es cuida.