Sic transit gloria mundi. El cementeri d’Alcoi.

El vent serpenteja entre les parets dels monuments i fuig pels corredors infinits. Per damunt dels murs, per totes les bandes, les muntanyes tanquen les perspectives del cementeri d’Alcoi. La Serreta, els penya-segats del Barranc del Cint o la Font Roja, difuminats per ombrívols núvols grisos que filtren la llum solar, semblen gegants benèvols, companys en vida i ara a la mort, d’aquesta multitud de difunts encaixats en el seu espai final. Cada classe social es manifesta d’acord amb les pretensions i possibles de cada família davant dels vius que visitaran els recintes. Els més rics ocupen un lloc a l’entrada com recordant-nos qui van ser i quina importància van tindre — i volen seguir tenint —, els més pobres tenen petits cubículums amagats en edificis de líbies infinites on els punts de fuga, la repetició i el mòdul, els igualen en la mort.

Vaig entrar jo sol aquell divendres d’abril recorrent pausadament la ciutat dels morts. El dit Cementeri Municipal de Sant Antoni Abat és una de les necròpolis incloses en la Ruta Europea de Cementeris Significatius en el que és un itinerari cultural promogut pel Consell d'Europa. No seguia cap altra directriu que no fora l’instint fotogràfic. Per totes les bandes una cohort de símbols i referents culturals relacionades amb la mort sorgia en forma de panteons, escultures, inscripcions i formes relacionades amb el gust predominant en el moment que foren creades. Vaig seguir pel corredor acaronat per un vent humit i gelat que se sentia com l’alè de la mort. La perspectiva central es tancava amb una piràmide, panteó d’alcoians il·lustres i que contenia entre altres les restes d’Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó Monllor, i Teresa Mora Ferrándiz, personatge popular precisament rememorat pel cantautor i que ara jau a poca distància d’ell. Curiosament, una dona que va viure els darrers anys de la seua vida en la indigència i submergida en la bogeria, ara ocupa un lloc entre aquells que la ciutat recorda com insignes. 

Com esperit errant anava endinsant-me pels carrers entre panteons, nínxols, tombes a terra, i altres adossades al mur. Vaig arribar a la porta de les catacumbes i escales cap avall em vaig endinsar en un espai de pilars i columnes que semblaven el joc de reflexes que es veu en posar dos espills cara a cara. La galeria repetia un arc senzill suportat per dues columnes sense capitells trobant espai entre ells conjunts de nínxols apilats. Una tènue llum zenital mostrava les làpides amb les inscripcions que cridaven amb desesperació contra la dissolució en el temps. Les teranyines mostraven l’oblit d’alguns dels difunts. No hi havia ja qui els recordara ni que els portara flors.  Cada petita descripció és un crit reivindicatiu d’allò que van ser en vida i el recordatori del seu pas per la vida:“fadrina”, “mort exercint el seu càrrec d’alcalde als successos de 1873. Les seues ensangonades i mutilades restes es troben ací sota aquesta llosa”. És tan curta la informació, que sols la imaginació pot omplir el buit. 

En les tombes exteriors proliferen les nissagues familiars que van ocupant l’espai adquirit temps abans per a descansar amb els de la seua sang. Hores i hores de tasca dels picapedrers transformen el producte de la geologia en ornaments i símbols de vegades críptics, ara decorats per l’acció de líquens que envelleixen la pedra. Les fotografies de milers d’alcoians morts miren a l’espectador ignorant que seria la imatge que fixaria el seu record visual. Proliferen els conjunts de flors de plàstic vingudes d’un jardí industrial asiàtic que són, en definitiva, una forma amb la qual els familiars  decoren de manera més permanent la tomba. Les flors naturals, un símbol de vida i renàixer, malauradament moren al cap de pocs dies i esdevenen en símbol de decadència i mort. El sol amb eixos rajos que donen vida finalment també roba amb el pas del temps el color al plàstic fins al moment en el qual ja no hi ha ningú que renova les flors i el monument queda indecentment abandonat.

Una dona jove representada en una foto digital que ompli tota la làpida mira sensualment. Sembla que va morir farà uns quinze anys. Les dades de naixement i mort diuen que no va arribar als quaranta. Qui li havia de dir que tindria de veïns a Gilberto, a Sarin, a Antonio i a Maria, a José... És el que tenen els nínxols: són per a la classe mitjana democràtics i populars en la seua modularitat infinita.

Alguns dels morts acaben d’arribar i encara les corones de flors no s’han retirat al poal del fem. Una d’elles és un homenatge a un finat de la “Penya la Garrofa” altra és del seu germà Fabià. La màquina de la vida i la mort avança a gran velocitat i el cementeri creix en carrers inabastables lluny ja de la zona de personatges destacats. 

L’orografia del tossal on es va ubicar aquest cementeri obliga a salvar els desnivells amb escales i rampes. El cementeri militar  no es veu que evolucione molt a jutjar per les dates dels monuments antics que acusen el pas dels anys. La visita ens porta davant del nínxol diminut on jauen els pares de Camilo Sexto i les restes d’ell mateix. Sols queda una plaqueta que el recorda humilment. No ens enganyem, el conegut cantant té un lloc reservat en un panteó de formes polièdriques ja construït però encara, en el moment de la meua visita, buit.

Silenci. El cementeri és un lloc tranquil i silenciós. La mort és una realitat que amaguem perquè la vida actual ens porta a una carrera contra ella que fa de la seua negació una cultura. Ja no es visiten els cementeris com abans. Cada vegada més i més difunts demanen ser cremats i les seues cendres volen al cim d’una muntanya, floten sobre la maragda cristal·lina de l’aigua de la mar o a l’estadi de futbol on es van viure dies de glòria i passió.

Silenci, silenci, silenci! Va dir l’Abad de la Seu de Gandia encimbellat i amb micròfon davant de la seu de l’antiga Universitat. Diumenge de Rams. La plaça estava plena de vida que es negava a callar. Pocs li feien cas tot i que hauria de ser un acte religiós i la majoria són confrares de germandats de penitents. El rector, frustrat per la ineficàcia de la seua demanda arriba a dir que la plaça sembla un mercat. Els personatges d’una ciutat menuda com és Gandia es mostren vestits de gala lluint la seua riquesa i als seus fills també vestits amb la millor roba de marca. La religió val tant per a la mort com per aprofitar-la per a la vanitat més mundana. Algú hauria de murmurar allò de “Memento mori”; però no. Encara no els ha arribat el moment.

El cementeri recuperarà momentàniament vida el dia de Tots Sants. Mentrestant, silenci. Fins i tot el cementeri un dia morirà i sols quedarà la geologia del paratge que serà trobat per un arqueòleg que voldrà esbrinar qui érem i com era la nostra vida.