Elda. Degradació, natura i patrimoni.

fotos

El paisatge es va fent àrid i agrest només deixem enrere les comarques centrals i ens endinsem en la canal del Vinalopó. Passant per Elda el riu passa encaixonat entre formigó i cases i pujant cap amunt la senda es perd per la llera entre edificacions industrials en ruïnes. Una senda sota tamarius discorre per un paisatge decorat amb grafitis que discorre entrecreuat amb grans vials d’accessos a la ciutat que el sobrevolen. Les tovalloles d’un sol ús, que es mostren fossilitzades en les margues blanques convertides quasi en pedra blanca de tant de xafigar-les, mostren que abocaments descontrolats dels claveguerams d’alguna manera arriben al riu.

Hi ha un intent de convertir aquesta ruta en un lloc d’esbarjo de la població i ens vam trobar moltes persones recorrent la senda. Hi ha les restes d’una fàbrica de llum abandonada i en ruïna. És paradoxal que es mostre com una fita històrica sent que l’abandonament d’aquest patrimoni és total. En general, s’observa una rodalia rural perduda i deixada a la seua sort. Els esforços del passat per dominar les forces de la natura són poc més que una relíquia arraconada fora dels límits urbans i sols els cartells informatius pretenen fer d’un paisatge degradat una senda verda on gaudir de la natura.

Aferrada a les parets argiloses es veu l'embassament d'Elda, una obra hidràulica de contenció i emmagatzematge d'aigües per a reg construïda en el llit del riu Vinalopó cap a 1698, el qual és un dels més antics d'Espanya.

Les seues funcions com a embassament estan en desús. La presa tenia, segons diferents fonts, entre 11 i 13 metres d'altura, amb una grossor d'una mica més de 9 metres en la corona, i sense sobreeixidor, la qual cosa fa que es calcule en 700.000 metres cúbics la seva capacitat inicial. De la presa del segle XVII només queden els estreps o caixers soscavats i assentats en les roques laterals. Es van executar obres de nou en 1842 per eliminar part de la terra que havia enfangat el seu fons i millorar la seua estructura danyada, en una avinguda d'aigües el 14 d'octubre de 1793. Aquesta obra, amb algunes interrupcions, es va finalitzar en 1890 i va deixar el pantà amb una capacitat de 200.000 metres cúbics. Estava composta per un mur escalonat amb dues torres adossades per a comportes metàl·liques, una lateral per a sortida d'aigua de reg, al marge de l'esquerra, i una altra central per a desguàs profund.

A més de l'obra hidràulica, la zona del pantà té una de les comunitats de tamarius (Tamarix gallica) que hui constitueix l'objecte principal de la reserva de protecció ecològica. Vam aprofitar l’ombra dels arbres per a esmorzar al costat de la llera del riu que encara portava aigua. En eixe punt el rierol té un aire certament verd i encisador a menys que mires cap als costats on es veuen tanques de ferralla, embalums i edificacions a punt de caure. Tot just per on passa la via del tren sobrevolant-nos s’inicia una senda que per una pineda puja a un forn de calç i a un mirador on la pietat popular ha fet un altar rudimentari.

Estàvem al crestall de la Serra de la Torreta. Aquesta forma un promontori allargat al nord del nucli urbà d'Elda, el qual arriba fins a la base de la muntanya, encaixonant la ciutat, i que fa de frontera física cap a Saix. La carretera CV-833 té un xicotet port de muntanya que la travessa. En l'angle de 90° es troba l'Hospital Virgen de la Salud d'Elda, que dona servei a tot el Mitjà i Alt Vinalopó. Al capdamunt, també es troben dues grans antenes de radiodifusió, una d'elles la que utilitza Radio Elda.

L'emplaçament de la muntanya, al costat del riu i en una posició elevada amb gran visibilitat sobre la vall, ha fet que des de les albors de la història haja estat poblada per diferents civilitzacions. En l'extrem est de la serra, es troba El Monastil, un poblat iber-romà de gran valor arqueològic, del que s'han extret nombroses ceràmiques i escultures. Compta amb les ruïnes d'una església paleocristiana de temps visigot, que probablement va derivar en monestir. Per això, després de la invasió morisca, aquests la van anomenar al-Monastir, que és d'on procedeix el nom d'aquest sector de la serra, Monastil.

Vam caminar cap al jaciment, però malauradament per a nosaltres aquest estava tancat per totes les bandes i sols vam poder albirar un parell de murs en la distància. De tornada vam passar per les antenes i la torreta, una reconstrucció en formigó de la que seria originalment. Vam creuar pel port la carretera i vam seguir fins a les parts més altes on es veia la conurbació Elda-Petrer recolzada per la imponent serra del Sit que tanca la perspectiva cap al mar i la muntanya dita el Bolón. És un paisatge que no convida a les rutes a l’estiu; pocs arbres, molts matolls i un sol inclement.

Cal recordar que Elda és castellanoparlant i Petrer ja ha sigut tradicionalment zona de predomini del valencià. Per aquestes coses de la història sols un complex i intrincat conjunt de carrers i avingudes separen les dues ciutats unides com bessons siamesos. L'animadversió sembla que ve de lluny. Ja ho deia Cavanilles: 

“Con distar solo media legua estos pueblos, si se examinan y comparan sus moradores, parecerán nacidos en climas muy diversos, segun la diferencia en el idioma, trages é inclinaciones. Léjos de estimarse como buenos vecinos, casi se aborrecen y detestan: los de Petrél oriundos de la antigua Hoya, de donde viniéron a reemplazar los Moriscos expulsos, creen que los de Elda tienen otra alcurnia, y conforme á esta preocupación infundada prorrumpen en expresiones agenas de la buena amistad: los de Elda corresponden con otras, satisfaciendo en cierto modo á su resentimiento, bien que con mas moderación; hablan en castellano sin selección de voces, sin pureza: los de Petrél en valenciano tan cerrado como en los pueblos”

Constate que encara als anys huitanta existia eixa rivalitat. Un company d'Elda em contava amb humor que si plovia en festes anaven a cantar-los als veïns per a burlar-se d'ells. És significatiu que en la darrera enquesta promoguda per la Conselleria d’Educació sols el 30% de les famílies han triat el valencià. Sembla que l’ecosistema industrial i la barreja en aquesta zona de frontera no és favorable per al valencià. Dit tot açò, amb la ignorància de qui no coneix la zona.

Vam tornar cap a Elda per erms plens de runa, deixalles, embalums i tota mena de materials abandonats sense gens de vergonya. No era certament una zona bonica per al senderisme.

Vam tornar a casa amb la sensació agre-dolça d’una nova ruta que ens permet estendre el nostre coneixement del País Valencià però també d’una natura castigada per la mà humana.