Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Favara sempre ha sigut un punt de pas o de parada i fonda en les anades i tornades a València des de la Safor. Susa, companya de curs a la facultat, sempre protestava davant la denominació “Favareta” del que era el seu poble. —¡Favara!— proclamava amb vehemència. Érem molt joves, encara no teníem ni vint, quan ens vam ajuntar a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles. Els que veníem dels pobles, els que parlàvem en valencià, vam fer pinya compartint les incerteses d’un lloc nou per a nosaltres. Susa tenia una pell clara i problemes amb l’exposició al sol. Quan li vaig dir que era un senderista habitual em va parlar de les seues muntanyes i em va convidar a fer alguna ruta pel seu poble, cosa que mai va arribar a ser. La serra de Corbera, imponent des de la plana, fins i tot alguna vegada la recorde enfarinada per alguna tempesta d’hivern va ser part dels freqüents viatges a València. Sempre que he passat per Favara, per dalt l’autopista o per la carretera he recordat a la meua amiga ...

  La fragància del passat penetra en la memòria amb la forma d’un fil de fum de pólvora i una melodia que no he oblidat. Jo dormia en una habitació que donava al carrer i normalment em despertava amb l’udol de la sirena de la Fusteria Martí i les veus dels seus empleats entrant a treballar a les huit del matí. Els dies de falles escoltava com arribaven els coeters de la despertà, sempre seguits per la banda de música, tocant una marxa que semblava no canviar mai d'any en any. Era alegre, enèrgica i dinàmica, jo afegiria que també combativa. Era com si obligaren els veïns a deixar la calor del llit i eixir a l’aire fresc de març. Encara amb el pijama, corríem emocionats la meua germana i jo a veure’ls passar. Tant contents com atemorits, miràvem per una esquerda que hi havia baix la porta. A penes veiem les cames dels fallers passant. De vegades el petard encès queia davant de casa i veiem les rabioses espurnes taronja anunciant l’imminent esclat. Apartàvem aleshores la cara i sentí...

Li pregunte a l’amic Desi la seua opinió sobre la ruta feta. — M’agraden més per una zona més verda i arbrada, la veritat —, va contestar. Juan i jo ja havíem fet la ruta per totes les seues seccions però amb diferents combinacions i més o menys vam estar orientats tota la ruta en el temps dels finals del confinament per la pandèmia. Vam triar anar a Benicolet perquè després d’un dia de molta pluja, paratges més verds semblaven una mala idea. No vam poder escapar de tolls de fang argilós que afegia un quilo de pes a les botes que s’apegaven a una matèria apegalosa que feia relliscar com si fora greix. És, tal vegada, una de les zones més desconegudes d’aquest tram final de la Serra Grossa. La vegetació és majoritàriament baixa i camins i pistes discorren solitaris entre els pobles de Ròtova a llevant, Llutxent i Benicolet a ponent i Almiserà pel sud. Vam iniciar la ruta per una pista forestal que, en passar pel dit barranc de la murta vam haver d’abandonar per una senda per dins de la ...