Carpe Diem, és temps de falles.

La fragància del passat penetra en la memòria amb la forma d’un fil de fum de pólvora i una melodia que no he oblidat. Jo dormia en una habitació que donava al carrer i normalment em despertava amb l’udol de la sirena de la Fusteria Martí i les veus dels seus empleats entrant a treballar a les huit del matí. Els dies de falles escoltava com arribaven els coeters de la despertà, sempre seguits per la banda de música, tocant una marxa que semblava no canviar mai d'any en any. Era alegre, enèrgica i dinàmica, jo afegiria que també combativa. Era com si obligaren els veïns a deixar la calor del llit i eixir a l’aire fresc de març. Encara amb el pijama, corríem emocionats la meua germana i jo a veure’ls passar. Tant contents com atemorits, miràvem per una esquerda que hi havia baix la porta. A penes veiem les cames dels fallers passant. De vegades el petard encès queia davant de casa i veiem les rabioses espurnes taronja anunciant l’imminent esclat. Apartàvem aleshores la cara i sentí...