Una metàfora de l'infern.

Mon pare era un home amb sentit de l’humor i amb una connexió especial amb els xiquets. Entenia, doncs, l’humor groller escatològic que tenim els primers anys de vida. Ell em parlava de l’infern, per a fer-me riure, com un espai amb una bassa infinita on tots els condemnats viuen amb excrements fins al coll tenint sols el cap per damunt de la superfície per a poder respirar. Si això no fora prou, hi ha un tallant que, a pocs mil·límetres de la fastigosa substància, passa a tota velocitat girant i girant obligant aleshores als condemnats a submergir els caps, una vegada i una altra, fins a l’eternitat.

Era una metàfora divertida per a un xiquet, però poderosa. Em ve al cap amb l'evolució que estem veient al món aquests darrers anys.

Fa dies que vaig pensant que la vida humana, i no sols ara, es fa en un món on les guerres, les malalties, la violència i tantes altres coses ens envolten. Sols amb sort, mantenim el cap fora i gaudim d’allò que ens oferix la vida i que paga la pena.

Tal vegada per ser jove, tal vegada pel moment de la història en la qual em vaig criar, el món semblava escarmentat per la matança ocorreguda sols uns vint anys abans de jo nàixer. L'evolució cap a un món més humà on es respectaren els drets de totes les persones semblava que no s’interrompria. Els moviments per la igualtat, el pacifisme i la integració en Europa prometien un futur millor. No vull dir que tot fora perfecte, però almenys hi havia una certa il·lusió què aquest es podria aconseguir. 

No és així, la globalització ens ha portat a un món amb nous poders que estan soscavant la democràcia liberal, que sense ser perfecta permetia la discussió i la reflexió, el debat correcte, certa tolerància amb les diferències de les persones i una meta difusa en un món més just.

Donald Trump és novament president dels Estats Units. Aquest personatge, colpista, corrupte provat i venjatiu, envoltat de milionaris i de diners disposats per a fer caure els contrapoders democràtics és un fet. El món torna a tancar-se en les realitats nacionals i les polítiques imperialistes com hem vist a Ucraïna, a Taiwan i ara sembla que anem a veure amb Panamà o Groenlàndia. La tecnologia és utilitzada per a manipular a grans masses de població que s'informen a cop de mentides amplificades i repetides fins a l'infinit. La intel·ligència artificial esdevé en una arma que amplifica i facilita la manipulació a gran escala i els algoritmes de les xarxes socials presenten excrements com a realitats desitjables.

Europa, atemorida i dividida, cada vegada més atrapada en la voràgine de la desinformació i la lluita política pel poder, es veu com un xiquet amb els pantalons abaixats davant dels perills que albirem en el futur i que ja patim en el present. Una minoria creixent s’amaga en les banderes i no té por en manifestar-se com a racista.

Tot açò i molt més seria eixe engrut pestilent de l'infern metafòric inventat per mon pare. El que passa és que cada vegada sembla que el nivell de la bassa puja i, per si no n'hi hagués prou, el tallant ens obliga, una vegada i una altra, a amagar el cap per a evitar que ens talle submergint-nos en aquesta basa pestilent. El que sembla pitjor és que alguns ja han renunciat a traure el cap i viuen sota la superfície en un món on l'odi és el motor de la política.

Cada dia intente estar al dia amb les informacions, però reconec que cada vegada em resulta més i més difícil. El tallant passa a tota velocitat i, d’acord amb les notícies diàries, no hi ha més que tornar a clavar el cap una vegada darrere l'altra en aquesta realitat fètida creada per la picabaralla política amplificada i magnificada pels haters a les xarxes socials.

Era una metàfora divertida de l’infern, però ja no té gràcia perquè sembla ser la còpia exacta de la realitat.