Qui era mon pare?

Mon pare rebia una revista editada pel gremi de Rellotgers de València sota la capçalera “Cronometria”. No solia ser molt interessant, tampoc aportava realment molt a les necessitats professionals de mon pare. Una vegada, en canvi, va trobar un article que em va destacar i que parlava d'Einstein i de la Teoria de Relativitat. A ell sempre li agradava la ciència i, si hagués pogut estudiar, — son pare no estava per la tasca de deixar-li anar a fer carrera — hauria pogut arribar a tindre un títol perquè era un home amb intuïció i talent per a la comprensió dels mecanismes i els problemes lògics. Fins i tot se li va encarregar reparar el rellotge ubicat dalt del terrat de qui era aleshores l’edifici de correus i va saber enfrontar un problema que superava la pura comprensió del mecanisme. En guerra havien fos els contrapesos per a fer munició i ningú no sabia quant haurien de pesar per tal que el mecanisme funcionés com cal. Va aconseguir una publicació o un llibre al respecte i va esbrinar com havien de pesar, fent funcionar des d’aleshores el mecanisme correctament.

Tornant a l’article de “Cronometria”, ell que me’l va explicar el millor que va poder tot i que jo devia ser un xiquet d’uns nou o deu anys. Em va fascinar l'explicació encara que la física moderna és difícil d'entendre fins i tot per als iniciats.

L’any passat vaig veure la pel·lícula Oppenheimer del director Christopher Nolan. Fa uns mesos en la llibreria vaig veure el llibre “El Prometeu americà, el triomf i la tragèdia de J. Robert Oppenheimer en el qual es basa el guió. Em vaig fer amb el llibre i aquest estiu l’he llegit tot i que és enorme i extens pel que fa a la descripció de la vida del protagonista.

Oppenheimer era uns vint-i-tres anys major que mon pare, però en gran part de les seues vides van ser contemporanis. La joventut dels meus pares va estar terriblement marcada per l’adveniment del feixisme, la Guerra Civil Espanyola i la nostra postguerra simultània a la Segona Guerra Mundial. Oppenheimer va participar activament en els grups de suport de la República Espanyola amb donatius, molts d’ells a través del partit comunista americà, molt actiu entre els cercles universitaris dels anys trenta. En cert sentit estaven connectats per les circumstàncies històriques que els van envoltar.

Oppenheimer era en gran manera un producte de la seua generació. Ell, que es va formar entre els millors físics europeus de l’Alemanya d’entreguerres, que va viure i participar en la vida universitària anglesa i holandesa, va ser l’introductor de la física quàntica als centres universitaris americans portant l’ambient intel·lectual centreeuropeu als Estats Units . Era un temps de grans debats i controvèrsies perquè no tots estaven d’acord amb els postulats quàntics que xocaven amb els principis de la física clàssica. Einstein va fer famosa la frase “Deu no juga als daus” amb la qual expressava el seu escepticisme envers la interpretació de la mecànica quàntica, especialment la idea que els esdeveniments a escala subatòmica poden ser inherentment aleatoris. Ell creia en un univers ordenat i determinista, on les lleis de la física fixen tots els fenòmens, fins i tot en l'àmbit quàntic. Per tant, amb aquesta frase, Einstein expressava la seua convicció que el comportament de l'univers no pot ser simplement producte de l'atzar o de probabilitats, sinó que hi ha d'haver un ordre subjacent que encara no comprenem completament. Paul Ehrenfest, un dels contribuïdors de la teoria quàntica es va veure desbordat per una física que, arribat un moment, no comprenia i que relacionava amb l'arribada del nazisme al poder. Va caure una depressió que el va fer suïcidar i posar fi a la vida del seu fill discapacitat en un moment, 1933, en el qual els nazis portaven endavant l'eutanàsia amb milers de persones considerades una degeneració de la raça. En el cas d’Ehrenfest que havia traslladat a Holanda al seu fill per a evitar que el mataren, es va tractar d’una eutanàsia d’un pare que no vol deixar una càrrega als seus fills ni deixar que altres el maten de forma cruel.

La història d’Ehrenfest l'he trobat al llibre “Maniac” una novel·la fascinant de l’autor Benjamin Labatut — molt recomanable — que complementa perfectament la biografia d'Oppenheimer. En aquest cas el llibre va portant al lector de científic en científic, de descobriment en descobriment fins a arribar al present amb la intel·ligència artificial, centrant-se en la figura inquietant del matemàtic hongarés Neumann János Lajos, John von Neumann en la seua etapa americana. Arribem ací a la descripció de dos homes de ciència que van protagonitzar el coneixement científic als Estats Units a la Segona Guerra Mundial i a la Guerra Freda ambdós amb clarobscurs ètics evidents. 

Oppenheimer va dirigir el Projecte Manhattan i després va ser consultor de diversos organismes governamentals. Ara li dirien un influencer, però de les més altes esferes de la ciència i la política americana.

Von Neumann va col·laborar en el disseny del mètode d’implosió de la bomba atòmica. Tot i les arrels comunes —jueus no-creients, origen centreeuropeu, brillant carrera científica i cooperació en la política militar americana dels anys de la Guerra Freda— els separa un mur ètic i filosòfic. 

Oppenheimer va recolzar l’adveniment de l'era atòmica en un moment en el qual es requeria ser un patriota i fer front al feixisme europeu i a la guerra contra el Japó al Pacífic. En canvi, es va oposar fermament a la carrera nuclear, a la bomba H, la termonuclear i va manifestar públicament aquestes discrepàncies, les quals el van portar a un procés de defenestració que sols amb l’arribada del president Kennedy es va revertir. 

Von Neumann, en canvi, tenia una ment privilegiada que feia anàlisis racionals ràpids i acurats a quasi a cada problema lògic que se li representava ja fora economia, biologia, computació, física, o mecànica quàntica. Es va apropiar, tanmateix, de les idees d’altres portant-les endavant i oblidant compartir mèrits amb els impulsors d’aquestes. L'ètica no era aleshores un condicionant de les seues decisions. En cert sentit el seu cap funcionava com el Maniac, ordinador construït segons l'estructura que tots els actuals repliquen i que ell va implementar. Von Neumann era una màquina lògica on les víctimes humanes de les armes atòmiques eren només peons d’un joc d’escacs armamentista. Sols quan estava greument afectat per un càncer d’ossos que se’l va emportar a 53 anys, va demanar consol a un rector catòlic.

La biografia d’aquests dos personatges fonamentals en el seu dia i dels quals és hereva la ciència i la tecnologia actual, ens porta a eixa dualitat de pensament irracional, moral i humanista enfront de la lògica i la gelada racionalitat pura moltes vegades terrible. Construir la bomba atòmica o bombardejar Hiroshima va ser decisions amb les quals Oppenheimer es va sentir responsable (que no culpable). Von Neumann era molt menys escrupolós amb els temes morals. D'ell ve la idea de tindre tants artefactes nuclears que ningú no gosara iniciar una guerra. “Destrucció mútua assegurada” es va dir. 

La biografia d'Oppenheimer és tan acurada i extensa que arriba, fins i tot, a la intimitat del personatge, fracàs matrimonial, amants, fills, caràcter... Tot i això, no deixa d’existir un buit on no es pot arribar i tan sols elucubrar per les seues paraules i decisions. Qui va ser Oppenheimer? Es va penedir per la seua contribució a les massacres d’Hiroshima i Nagasaki?

Mon pare era un personatge diminut en comparació a aquests dos monstres de la ciència i que mai va arribar a eixir d’una vida normal i familiar. Moltes vegades m'ho he preguntat per frases llançades a l’aire, com qui no vol, i sense resposta. En gran manera sé de mon pare allò que ell va voler que sabera. 

Veig al meu escriptori fotos de mon pare i ma mare, de joves i de vells. Ell va morir ara fa deu anys, un vint-i-cinc d’agost de 2014. Vam compartir hores a l’hospital amb moltes converses, en realitat monòlegs, on una de les preocupacions de mon pare era determinar si havia sigut una bona persona en la seua vida. Fins a quasi  l’últim dia va mantenir l’humor. Va morir sobtadament i, a falta d’historiadors, em queda una col·lecció de retalls d’una vida contada per ell mateix, contada per ma mare, per altres testimonis i per mi mateix. Davant d’aquest iceberg del qual sols albire la part superior em queda tot un buit insondable que, tal vegada, és millor no conéixer — o sí? — No seria una forma de sobreviure a la mort? Realment no ho sé. Tal vegada la intimitat d’una persona ha de morir amb ella deixant sols eixes fotografies que tinc davant de mi d’un pare i una mare que ens vam regalar una infància feliç i que em van impulsar a ser qui soc. Vull recordar aquell pare que li agradava cantar i recitar, que em parlava dels dinosaures o de la Teoria de la Relativitat, sempre llegint articles al diari o les revistes de ciència, la persona que em va impulsar sempre a l’estudi i l’honradesa i que ens va tractar sempre amb respecte. També, per pura justícia, a l’home de geni explosiu, cap i rei de la casa — era un home de la seua generació — intolerant i una mica fanàtic.

Oppenheimer i la seua dona van amargar la vida dels seus fills. La filla es va suïcidar i el fill es va amagar amb una vida senzilla com obrer i fuster. Jo sols puc dir que fora qui fora mon pare vaig tindre sort de tindre’l a ell i a ma mare.