Dos dies de fúria

La primera vegada que vaig veure la pel·lícula “Un dia de fúria” va ser en un cinema alemany i amb la versió doblada a l’idioma del país. Seria l’any 1993 i encara a Espanya quedaven lluny molts dels problemes que es tracten al film. Ara que l’he vist una segona vegada m'adone que era d’alguna manera profètica. Molt del que ara és la nostra realitat hi era ja present.

Els que vindrien després del 1993 serien uns quinze anys en els quals vam pensar que definitivament havien deixat enrere un país endarrerit, lluny de la vida als altres països europeus i que amb la integració a Europa somniava ser un país modern.

Eren els anys del “laissez faire” del liberalisme que va arribar de la mà dels governs de José Maria Aznar. Era una època de caiguda de límits, controls i barreres. —Deixeu que l'economia s’autoregule — deien els factòtums de l’economia. La liberalització del sòl urbà va portar a la bombolla del sector de la construcció. Per tot arreu es veia la proliferació de grues i l’eixamplament dels pobles per a fer polígons i urbanitzacions sense quasi controls ni plans de futur. En pocs anys vam veure el nombre d’estrangers de moltes nacionalitats que arribaven a treballar en moments en què no hi havia prou mans. Els preus dels habitatges pujava de forma explosiva com el gas d’una ampolla de cava en llevar el tap. Els bancs prestaven els diners amb crèdits on cabia la casa, el cotxe nou i un viatge exòtic si calia. Els treballadors de base, la classe mitjana es llançaven a la piscina dels crèdits cada vegada a més llarg termini. Semblava que la prosperitat no acabaria mai, per més que s’escoltava això de què la bombolla podia explotar i deixar a més d'un amb les parts al descobert. Chomsky deia en un dels seus llibres que els crèdits a les persones eren la forma de tindre a la gent quieta per tal de no perdre allò que els havia costat tant.

La crisi del 2007 va esclatar i es va veure que l’absència de controls havia arrossegat a moltes entitats financeres. Que se salve qui puga! Ací a Espanya la desfeta va arribar a poc a poc, endarrerida. Jo diria que el febrer del 2012 va ser el moment culminant d’aquell procés. Almenys així ho recorde. Van ser moments de retallades per tot arreu, fallida d’institucions bancàries, crac de la Generalitat i naixement de moviments socials fruit de la mala gestió dels partits sistèmics que es van veure embolicats en escàndols de corrupció que a poc a poc anaven podrint més i més una atmosfera ja de per si viciada. Després ha vingut la pandèmia i la guerra a Ucraïna. Pense que tot açò ha portat un sentiment molt paregut al de la pel·lícula que es representa en els dos personatges principals.

En aquest mar d’aigües descompostes va nàixer un malestar que va fer radicalitzar a les persones. Michael Douglas, en l’esmentat film, és el perfecte representant d’un ciutadà de classe mitjana que no compren que, fent allò que la societat li ha marcat, ha caigut a terra sense cap xarxa de seguretat. Com ell diu en un moment, ell dissenya míssils per a defendre el seu país i no té ni casa i, al contrari, un cirurgià plàstic pot tindre una mansió meravellosa en els tossals de Los Angeles. No ens deien que estudiarem i treballarem i tot aniria bé?

Tota la pel·lícula és una successió d’incidents acumulats en un dia, però un a un tots són part de la vida moderna. Certament, és una caricatura que mostra de forma acumulativa i intensa eixa sensació d’abandonament que té la classe mitjana. Problemes en el trànsit, proliferació de bandes violentes, manca d’humanitat i incompliment de les promeses del màrqueting i la publicitat que representen un món de consum perfecte que no té res a veure amb la realitat. Fabulosa l'escena en la qual ell exigeix que li donen l’hamburguesa que es representa a la foto d’un Mac Donald’s d’un univers paral·lel i no l'escarransida que ve a la caixa.

No és un personatge gens simpàtic finalment. Per una banda, se’l veu perdut però per l’altra autoritari i violent. En aquella pel·lícula ja es veu la masculinitat tòxica que ha dissolt la família a causa dels atacs violents del protagonista davant la seua família. Per una banda, té l'ètica de complir amb els compromisos socials, com ara pagar la coca-cola o l’hamburguesa que ha consumit, però per altra eixa tendència tan americana de l’heroi armat que es presenta sol davant del perill d’una societat hostil i imposa justícia.

Robert Duvall juga el paper contrari: el d'un home de bé amb la moral encara intacta. També ell té, per dir-ho així, una vida dolenta. Pateix un greu passat familiar, una dona embogida i un treball on ha de lidiar amb la pitjor canalla d’una ciutat amb la violència sempre a punt d’esclatar. Ell, en canvi, representa el trellat i la humanitat en un món on tot s’enfonsa.

En les primeres eleccions americanes en les quals va guanyar Donald Trump va haver-hi una minoria de gent que va ser decisiva en el resultat de les eleccions. La minoria silenciosa, com es va denominar. Eixos que precisament veuen immigrants que arriben i els tenen com a enemics que els furtaran els seus drets, els que creuen que les essències del seu concepte de pàtria desapareixeran enfront de religions alienes, moviments ecologistes o moviments per la igualtat de totes les persones. En eixe conjunt poden estar aquells treballadors que han perdut el seu lloc de treball en tancar la fàbrica i portar-la a la Xina, el seu banc està en fallida, és agricultor i les collites no les paguen ni a preu de cost o vol tindre armes a casa i li volen posar restriccions... Tot aquest grup de gent va ser el que va canviar el sentit del vot unit a un republicanisme molt contaminat ja de pensament d’ultradreta de Tea Party.

Per si faltava poc la realitat ara es veu alterada per les xarxes socials. Moltes vegades neguen l'evidència, fins i tot si els diuen que la terra ja fa milers d’anys que se sap que no és plana o si li intenten demostrar que els astronautes van arribar a la Lluna o que no hi ha cap xip a les vacunes. Els conspiranoics ja s’han vist a la pandèmia, com els ultracossos poden ser qualsevol persona del teu voltant.

Jo diria que ací a Espanya també s’ha creat una massa de descontents lligats a la fallida econòmica que ha acudit als partits més extrems buscant solucions a tot allò que no funciona, a la manca d’oportunitats, oposant-se als canvis d’una societat moderna, fent front a les conspiracions que veuen per tot arreu o per pura por a tots aquells que són diferents.

En la pel·lícula ix un personatge, interpretat per l’actor Frederic Forrest, que té una tenda d’equipaments militars i és un nazi manifest. Veu en el ciutadà turmentat una oportunitat d'encendre el foc de la violència i li facilita un artefacte antimíssils. També ací veiem com els que menegen les cordes del titella utilitzen al ciutadà en problemes perquè encenga la flama mentre ells s’amaguen entre bastidors. D'humor negre és el moment en el qual un xiquet li explica com utilitzar l’artefacte militar per tantes vegades que ho ha vist en televisió.

Donald Trump sols va ser possible a partir d’un conjunt de circumstàncies d’una societat que va abandonar a la classe mitjana retallant més i més drets. De l’American Way of Life a la desfeta de tot una fantasia que mai va ser. El trumpisme també naix d’una televisió que ha convertit l'agressivitat, la violència i l’insult com a elements per a captar espectadors. Trump va ser el cap d’un programa on ell era presentat com el model d’empresari brillant. Cosa que mai va ser. Hem passat dècades de programes de televisió porqueria, infratelevisió, on el debat és una discussió on el que més crida més atenció rep. Increïblement, va impulsar un cop d’estat del qual no se li ha volgut fer responsable.

Molt ha plogut des de 1993, però aquell dia de fúria, vist ara novament, va ser un avís d’una realitat que aleshores ens era remota i ara forma part de la nostra vida, elecció a elecció eixa minoria va imposant la seua agenda de temes i va atraient a molta gent jove que no veu el futur gens clar, que no té la formació adequada i que són atrets pels cants de sirena conspiranoics. Negar la realitat i practicar la violència més furibunda és l'única eixida que els queda a molts d’ells.