La Serra del Mugrón. Castellar de la Meca

fotos

Ja feia temps que estava en la llista del “to-do”, pendent de fer, com diuen ara els moderns. Ens agrada a Juan i a mi recórrer tots els cims, ja són un bon grapat, on hi ha restes dels pobladors més antics del nostre territori. El jaciment de Castellar de la Meca és sense cap dubte el més espectacular.

La Serra del Mugrón es veu perfectament des de l’autopista anant cap a Madrid a la dreta. És una serra de 16 quilòmetres de llarg amb forma de lluna creixent alineada de nord a sud. Pertany en el seu vessant meridional a Aiora i en la seua meridional a Almansa, ja part de Castella la Manxa. Per molt poc el jaciment no està fora de l’àmbit del País Valencià. De fet, l'aparcament per a pujar ja està al terme municipal d’Alpera a l’altra banda de la frontera.

Una de les primeres complicacions per a visitar el jaciment és que pertany a una finca i està permesa la visita sols diumenges de 9 a 14 hores. L'accés no està clar i per si faltava poc, el Google maps et porta per camins privats que tenen senyals per tot arreu que indiquen que no eres benvingut. Com la majoria de dies està prohibit el seu accés i els diumenges sí vam entrar per un camí i vam arribar a la finca on abans la gent aparcava. Prou amable, tot s’ha de dir, el masover va eixir, va dir que ens havíem enganyat i ens va redirigir al camí. No s’enganyeu, fins que no es veu un senyal clar que diu “Poblado Ibérico, acceso 4km” no es pot entrar.

Ja ens havien avisat de la mala bava d’alguns propietaris de la zona que et reben de males formes tot i que l’accés a béns culturals de primer ordre, reconeguts i legalment visitables és una obligació per la seua part. De tota manera som respectuosos i vam fer la visita amb Vicente, el guia de Caroche Treks que ens va rebre amb molta cordialitat.

El grup de dotze persones no era especialment de gent amb habilitats senderistes, però amb bona solidaritat vam anar fent parades per a saber de la història i per a descansar.

Certament Castellar de la Meca és un lloc on apreciar l’habilitat tècnica dels ibers, els quals van saber fer carreteres d’accés per a salvar l’altura, amb una pendent correcta i evitar els obstacles fent accessible a les carretes i els animals arribar al cim on hi va haver un poblat on es calcula que van viure vora les 5000 persones. No queda res dels murs de les edificacions, sols el treball que van fer picant la pedra. També cal dir que en gran part falta excavar l’altiplà on segurament es podrà trobar més informació del traçat urbà del “oppidum” . El terme oppidum (del llatí oppidum, pl. oppida: lloc elevat, fortificació) és un terme genèric que designa un lloc elevat, un turó o altiplà, les defenses naturals del qual s’han vist reforçades per la intervenció humana. Castellar de la Meca és un exemple de llibre, perfectament adaptat i amb les modificacions oportunes a les roques per a crear una zona d’habitatge protegida. Com ja s’ha dit altres vegades els poblats en altura eren en aquella època el lloc on vivien els dirigents, els militars, els artesans i els sacerdots i la part inferior, la plana, estaria habitada pels llauradors que sols pujarien a la ciutat en casos de perill.

El poblat ibèric Castellar de Meca correspon a l'època ibèrica (segles V-II aC), i també al bronze, romà, islàmic, i medieval. És conegut i citat per estudiosos com Escolano o Cavanilles. Té una gran extensió que arriba a les 15 hectàrees. Es troba en un altiplà de la muntanya, amb un únic accés, i pel qual possiblement els ibers van traçar un camí, l'anomenat camí Fondo (que hui encara conserva importants vestigis de les petjades deixades per les rodes dels carros, i petites cavitats, on posaven el peu les bèsties que transportaven les seues càrregues), que unia la ciutat-fortalesa amb la plana. D'aquesta època ibera són també les restes de cases excavades a la roca, així com els aljubs que podien ser no sols dipòsit d’aigües sinó també magatzems de queviures.

Sembla que el període iber va desaparéixer amb la conquesta dels romans. Aquests van utilitzar alguna part, però mai més com havia sigut. Per damunt del camí, inutilitzat aleshores, es van construir habitatges a l'Edat Mitjana. Sembla que el segle XV ja no hi vivia ningú.

El poblat, del qual sols queda l’esquelet, va ser un rellevant centre econòmic. Queda clara que era una societat ben estructurada i desenvolupada sols per la seua capacitat de fer una enginyeria adaptada a les dificultats del terreny.

En el vessant sud havia de trobar-se el recinte dels senyors del lloc. Les vistes cap a un paisatge que ja no és el típic valencià es perden pels camps i les serres amb punts solitaris de verdor en la plana.

No molt lluny està el dit Arc de Sant Pasqual, que no vam poder visitar. També és un bé d’interés cultural associat als petròglifs que hi ha en la seua base. No obstant, està en una finca privada i tancada per a impedir l’accés. Els visitants no són benvinguts. Fins i tot l’anterior propietari, que diuen que ja va faltar, et rebia amb els gossos i l’escopeta.

És cert que molts dels que accedeixen a les serres no són respectuosos amb el medi o les propietats, però el que és cert és que els que si ho som, ho tenim més difícil per a fer una activitat que mai havia patit de tant entrebanc. La Generalitat no fa res quan els propietaris tallen camins ancestrals o tanquen llocs culturals que han de poder-se visitar. I així ens va que estem perdent la llibertat de xafigar les nostres estimades muntanyes.

Gràcies a Ayora Turismo per la simpatia amb la qual ens van atendre i a Caroche Treks en la persona de Vicente que va fer una molt bona guia.