El Castell de Vilella.

fotos

Ahir, qüestions d'oratge i d’agenda personal, vam fer una ruta circular des d’Almiserà. Ja fa anys, quan vaig començar amb els senderistes anglesos, vam fer una ruta passant pel castell i baixant pel barranc seguint una senda costeruda i de pedra solta.

La primera cosa que em va sorprendre del Castell de Vilella (ara el Museu Arqueològic de Gandia, Maga, el cita com a Refugi de Vilella) és la imponent posició enlairat en un tossal de parets verticals per tres dels quatre costats i l'imponent mur occidental preparat per a qualsevol atac per l’únic costat accessible.

Vilella es troba en un lloc diferent de la resta de castells. Si quasi tots estaven a un tir de pedra de l’horta aquest es troba ben aïllat entre barrancs i cims de la Serra Grossa. El Castell de Borró sembla estar en un lloc més accessible i no a massa distància. Tampoc s’albiren les vies més accessibles d’entrada a la comarca, per la qual cosa tampoc com a punt de vigilància dels camins en la distància era molt útil. Un altre dels punts desconcertants era l’absència d'aljub, punt clau en la supervivència a l’interior del castell en moments de setge. Fins a l’arribada de l’artilleria l'atac a una fortificació en altura, amb bons murs i portes fent L era una tasca ben difícil. El cas és que és el castell de la comarca amb una millor conservació dels murs perimetrals i un exemple heterodox respecte a la resta de fortificacions.

Ho dic jo sense ser ni de lluny cap autoritat en el tema.

El text publicat recentment pel Maga parla d’un refugi creat en el context de les incursions cristianes del segle XIII i la necessitat de construir refugis on amagar-se les comunitats camperoles.

“El Refugi De Vilella, ubicat al terme municipal d'Almiserà i concebut per albergar a la població de les alqueries properes quan es produïa algun atac, presenta una planta molt senzilla, amb una muralla que envolta la part més accessible d'un penyal, i la resta dels costats defensats per cingles inaccessibles.

Està construït amb maçoneria lligada amb morter per a les socolades i alguns punts crítics, mentre que l'alçat de la muralla té murs fets amb diverses caixes de tàpia. Els seus elements més destacats serien el seu cos d'accés, una torre de planta rectangular amb 2 brancals no enfrontats i la torre oest, també rectangular amb 2 brancals d'accés i espitlleres.

Sens dubte, un dels elements que porten a considerar la curta permanència de les poblacions que es refugiaven al recinte és, per exemple, l'estranya absència d'aljub o d'una cisterna per emmagatzemar l'aigua. Posteriorment a la conquesta de Jaume, el recinte hauria quedat abandonat durant alguns anys. Ja durant les revoltes del cabdill musulmà al-Azraq, entre 1247 i 1258, el refugi s'hauria tornat a ocupar i reparar per part dels cristians, amb la intenció d'evitar l'aquarterament dels sollevats; per a quedar abandonat definitivament després d’aquests fets.”

Nosaltres vam pujar pel barranc notant la humitat i la boira, restes de les pluges dels darrers dies. Els núvols tapaven el castell i creuaven el Coll de Llautó de la Vall d’Albaida a la Safor. Les boirines feien del paisatge una aquarel·la oriental amb els perfils de totes les muntanyes dibuixant-se a contrallum sobre capes successives de núvols ancorats a les valls entre tossals.

Vam seguir per una pista forestal que mor dalt del meandre del Vernissa que discorre per davant del tossal del Tramús.

Finalment, contra tot pronòstic, vam gaudir del dia amb bona temperatura, ja més agradable que el ple estiu i d'uns paisatges que mai em cansaran. És la meua terra i sempre és un plaer veure-la en altura com si fora un diorama delicat.