Parc Natural de la Granadella (tercera entrega de la sèrie la Granadella)

Quan sentim “La Granadella” molts pensem en la popular cala atestada de diumengers d'ombrel·la, nevera, aletes i ulleres i hamaques. La veritat és que sols gaudeixen d’una ínfima part del parc natural que amb el mateix nom recull al sud de la costa de Xàbia vora 700 hectàrees de terreny rocallós i entapissat de mata baixa.

Vam arribar a les set del matí i vam aparcar prop de la urbanització Cumbres del Sol que ha acabat menjant-se la muntanya i, fins i tot el nom, del Puig de la Llorença. A aquestes hores del matí semblava curiós veure la quantitat de podencs amb caçadors corrent pel vessant del tossal de l’altra banda del barranc. Vam veure molts tot el matí i sembla que és que s’ha obert la veda del conill tal com ens va confirmar un d’ells.

Per pistes forestals sobre una plana erma vam caminar cap al nord albirant la mar darrere dels tossals que s’interposaven entre nosaltres i la costa. Ocasionalment, veiem construccions de pedra seca testimoni d'èpoques en què qualsevol terra, per aspra que fora, era abancalada i treballada per a traure olives, garrofes, ametles o allò que donara la terra. La Granadella era una zona de sols pobres i de mala qualitat, la qual cosa explicava la poca presència de terres conreades més enllà d’una mena d'agricultura de subsistència i algunes activitats mineres com ara l'extracció d'ocre com a colorant, la fabricació de teules o els forns de calç. Aquella vida dura es va desenvolupar fins als anys 60. Sembla que la majoria d’agricultors eren de Benitatxell tot i que el terme pertany a Xàbia. Una altra de les activitats era la del treball amb l’espart per a fer cordes, cistelles i espardenyes.

En alguna xicoteta i aïllada masia va viure un leprós de Benitatxell. Cada dia alguna persona portava queviures a aquest desafortunat home en quarantena. Ara no ho tenim en compte però la leproseria de Fontilles es va crear, precisament, per l’abundància de casos d’aquesta malaltia en aquestes terres.

A la Granadella predominen els matolls baixos i els fenalars. Trobem dos tipus de matolls molt diferents segons en quin substrat rocós viuen i que li donen un colorit dispar a la zona. En les zones calcàries creixen els matolls d'espígol dentat en el qual el color predominant és el blau i el blanc i en les calcàries margoses viuen espècies com l’albaida o albalda i el romer blanc entre altres i en què els colors dominants són el groc i el rosat. Destaquen també els fenassars en els quals podem trobar abundant l'endemisme iber-llevantí conegut en la zona com centaura i les orquídies, la majoria d'elles rares en l'àmbit valencià com l'orquídia piramidal o l'abellera. De fauna destacar la presència d'un insecte exclusiu de la Granadella, Amaladera longipenis, un escarabat que viu en les paredasses que cauen a la mar.

Per tota la zona tenim restes de presència humana en forma de construccions, talaies com el Castell de la Granadella, presses en els barrancs per a contindre la força de l’aigua o coves d’on es treia l’ocre. La Granadella és l’únic punt de tota aquesta part de la costa on baixar a terra. La cala és el punt final de tres barrancs que desaigüen en ella i que faran feredat els dies de fortes pluges.

Com a anècdota curiosa el nom d’un tossal dels voltants de la cala, el dit pic Gurugú. El nom “Gurugú” té origen en la llengua berber i es troba en diversos llocs de la regió. El més famós és la Muntanya Gurugú al Marroc, que va ser l'escenari d'una important batalla entre els insurgents locals i les tropes espanyoles durant la guerra del Rif el juliol de 1909

Perquè s’ha mantingut verge aquest territori envoltat d'urbanitzacions de densitat elevada? Jo pense que és perquè a ningú li va interessar en el seu dia una zona de difícil comunicació i poques vistes si parlem de la part interior. El cas és que ha sigut una zona molt castigada per incendis cada pocs anys. El que més recordareu és el del 2016 que va ser famós per la seua virulència i que va obligar a abandonar les seues cases a molts residents. Comparant les meues fotos amb les de l’incendi es veu que el matoll s’ha regenerat molt bé no sent així en el cas del pi.

Està molt bé que la zona es mantinga verge i protegida, però fa que pensar que no ha sigut en principi la consciència de la vàlua del paisatge, doncs s’han venut les millors parts per a fer els milers de xalets que proliferen com a bolets. El que s’ha respectat era perquè era la part menys interessant de la zona. Segurament l'ecologia que ara es proclama estaria present en zones ara cobertes de formigó i gespa.

No té molt de trellat lamentar-se doncs el mal ja està fet. Sempre em dirà algú que amb els diners de la venda de les terres van casar a la filla o van comprar un cotxe per a la família o que ara es viu millor gràcies al turisme. Les reflexions us les deixe a vosaltres i als vostres comentaris.

Sempre recordaré aquelles excursions de xiquet per la zona del Cap de la Nau quan encara era possible per a una família parar el seu vehicle i gaudir de l'ombra d’una pinada sense cases o les fotos dels meus pares allà pels anys cinquanta en un paradís natural encara intacte.