Les invasions venen per la Granadella.

Dalt del morro de la Granadella queden les restes d’una fortificació del segle XVIII que s’alçava amb altres torres vigilant les invasions que venien per la mar tant com el contraban. Tota la zona, terme de Xàbia, queda enclavada en el parc natural homònim separat per erms coberts de pedra calcària i matossar mediterrani.

Per la part est, al final d’un barranc s’obri una petita badia d’aigües cristal·lines com les d’una piscina d’aigua depurada. A sud i a nord les muntanyes protegeixen la platja de les tempestes i la fan, la farien, una zona ideal per al contraban o les incursions o, si més no, d’amagatall de corsaris. Fins i tot hui el veïnat és escàs si comparem amb les urbanitzacions del Cap de la Nau o el cap Negre.

Fa uns anys la Granadella era un indret tranquil de pescadors. L’accés, molt lluny del poble, feia que fora una mica remota i això la va preservar i la va fer tan boniqueta.

No van ser els corsaris, ni els francesos que van rebentar la torre en la guerra d’independència, ni van ser els contrabandistes, finalment la invasió ha vingut de terra. En eixir a la boca del barranc l’amic Juan i jo ens hem quedat bocabadats per la quantitat de vehicles aparcats un darrere d’altre per les carreteres dels voltants. Alguns d’ells estan tan alts ja, com veureu a les fotos, que hauran de fer una ruta senderista per a anar i tornar. Ja ho sospitaven, ja que de lluny ja veiem la caravana de vehicles que ja a les nou del matí baixaven per la carretera

No cal dir que la platja estava animadíssima amb gent fent-se’n una a l’ombra d’uns pins, uns altres anaven trafegant amb kayaks a punt de fer una travessia. El vessant nord estava en ombra i la banda sud de la badia coberta dels colors ocre, verd i blanc de la pedra que contrastaven amb les zones on l’aigua es reflectia amb un color blau ombrívol. Els més afortunats, els més rics, tot s’ha de dir, suraven en iots blancs distingint-se del proletariat de cabasset i ombrel·la.

Tot i la pandèmia, tot i respectar distàncies entre rogle i rogle de forma inusual, la gent es mostrava com desitjosa d'oblidar la foscor, el fred i la mascareta per a despullar-se impúdicament sota un sol que llueix gratuït per a tots. La platja, de pedres portades pel proper barranc, reflectia una llum blanca que contrastava amb la saturació cridanera de la roba i els artefactes d’anar a la mar. La gent més jove nadava amb ulleres gaudint de l’espectacle del món submarí. Per la banda sud, al costat de dues covetes els més arriscats botaven de la pedra que feia de trampolí a la mar. Mil vegades s’ha insistit del perill, però igual que passa amb les festes alcohòliques de l'època pandèmica el Carpe Diem i les ganes de viure s’imposen.

La Granadella pateix la massificació provocada per la seua fama. Tal vegada siguem nosaltres, els que divulguem els paisatges i els paratges de la nostra terra els que portem a la gent a llocs abans poc coneguts. El cas és que a l’estiu aquest petit paradís és envaït a la recerca d’un poc de sol i alegria.

I fins ací he arribat, si ho heu llegit vosaltres és ara el moment de deixar un comentari o una reflexió. Sempre m'alegre de saber que hi ha gent a l'altre costat de la pantalla.