Dies de Pandèmia

 

Ferran va obrir la persiana i va veure el paisatge d’horts enterbolit pels cortines de plugim i la persistent boira. — No és prou que hem d’estar tancats que encara el temps està tots els dies gris i humit. Ens eixiran esclata-sangs a les orelles— va dir a la seua filla que treballava en el seu portàtil fent els deures que la mestra havia compartit per Telegram. La xiqueta, de tant en tant, demanava l’atenció del pare que havia de jugar una estona amb ella, ja que no tenia germans. Ja feia setmanes que estaven tancats a casa i el desfici per moments era terrible. No cal dir que amb milers de morts feia por eixir. 

Vivint en un poble de l'interior, i tenint un gos, no era tan dolent com estar tancat a una vivenda de seixanta metres a la capital on sols podies anar al supermercat o veure-li els nassos al veí del balcó d'enfront. Ferran es sentia content perquè podia fer una volteta pels carrers dels voltants sense creuar-se més que amb algun altre veí emmascarat amb gos.

Va obrir tots els canals: la web AULES, l’ ÍTACA docent i el nou flamant correu corporatiu que mai havia utilitzat. Conselleria els havia llançat als lleons sense armadura ni protecció. Afortunadament a casa no faltaven les eines informàtiques ni les habilitats necessàries. Ferran bramava quan es cabrejava per les crítiques d’alguns pares per no tindre connexió o per no poder accedir a les webs. — I a mi me la regalen? Perquè suposen que jo tindré ordinador, connexió i programes per a treballar? És que jo no he patit també les caigudes de la xarxa oficial?—

Un correu de labandamaravillosa@hotmail.com li portava el deure de Francisco. Amb els pares, músics d’orquestra de revetla, no havia parlat mai, tampoc havien anat a l’institut a cap entrevista abans de la pandèmia i, encara que un desastre, Francisco era bon xiquet i entregava totes les comandes. Era ell el que contestava els correus plens d'emoticons i corets. Com no s’aclaria a entrar en AULES ho feia pel correu electrònic. Les fotos, plenes d'ombres projectades, de la mà i el telèfon, amb uns peus i unes cames per la part de baix del treball, sols insinuaven un treball prou fluixet que parlava de l’Imperi Romà —Vinga, un cinc, endavant— va pensar Ferran.

Francisco a l’habitació de casa va enviar un missatge al grup de wasap de la classe. —Com ho porteu en castellà?— Andreu, guardià de les essències del grup sempre estava connectat, dia i nit. Semblava que tenia el wasap al cervell i sempre atenia els missatges, fins i tot aquell dilluns gris a les 9 del matí, hora en la qual la majoria de l’extint grup de 2D encara no s’havia alçat.

Teòricament els alumnes havien de reproduir l’horari, però molts pares preferien tindre’ls quiets una estona més. Andreu va contestar a Francisco. —Jo porte bé lo del sintagma nominal. Ja tinc tots els exercicis fets. Em va ajudar ma mare— Darrere d’ell sa mare s’afanyava a enviar un missatge de la plataforma famílies, preguntant al professor de matemàtiques perquè tenia una nota tan baixa. Si sabria ella si estava bé o mal! Dues hores amb el xiquet i finalment ho va fer ella davant d’ell! No podia estar mal! Aquest de matemàtiques no entén!

Vicent, professor de matemàtiques, sospitava que Andreu no era la ma executora dels deures, ja que recordava la lletra i, tot i haver estat enviat en un PDF fosc i borrós, es veia prou clar. A classe era del tipus d’alumne que deixa l’examen en blanc o com a molt et conta un acudit per escriure alguna cosa, ara, de sobte entregava més les tasques. Eren ja les deu, hora en la qual entrarien els de batxillerat. Va obrir la presentació en power-point en la qual havia treballat tota la vesprada anterior i la va compartir. A poc a poc van anar eixint caretes en finestres menudes a so d’unes campanetes celestials. La videoconferència arribava miraculosament als pobles i als adolescents. Només va veure que hi havia quòrum, va iniciar la classe. Es va sentir de sobte un gos lladrant. Qui té el micro obert? —Jo, perdó.— Va dir Enric entre les rialles silencioses dels vint-i-cinc companys a les pantalletes. Al xat algú va escriure  amb mala bava "Eixe és el gos d'Enric". En la presentació el professor els mostrava una funció i el seu desenvolupament. En aquest moment va veure que les finestres passaven a gris. —Merda, va dir, altra vegada la internet que va fluixa. Hauré de trucar ja a VODAFONE— En uns minuts es va restablir la connexió però tot es veia com pixelat i la veu de Vicent, per a satisfacció general de la classe s’accelerava per moments o es quedava congelada.

Mireia, una de tants de la sessió de webex, sentia al seu germà David gravant-se amb el mòbil mentre trencava una melodia a trossos interpretant-la amb una flauta japonesa de plàstic. David, de tretze anys va pujar el vídeo per als professors de música, i es va gitar al llit mirant el sostre uns minuts. Va agafar el mòbil en sentir una vibració. Pel wasap li va entrar una foto de Maria, la seua xica, amb els pits a l'aire i les mans tapant-se els mugrons i amb un text que deia. —Què fas? Vols que parlem?— i tres corets seguits.

A la cuina de casa Maria, sa mare feia el dinar a la carrera. Arròs blanc amb tomaca tonyina i un ou. No estava per a romanços. En deu minuts havia d’eixir a treballar al Mercadona del poble tota la vesprada. No tenia cap gana d’anar. En realitat tenia molta por d’agafar el maleït bitxo i ja havia convertit la higiene en un ritual obsessiu que li havia deixat les mans destrossades. Maria era filla única, tant com sa mare era l'única adulta a casa. La va tindre amb setze anys amb un collidor lituà que va passar pel poble i ara, als trenta, feia front a la seua educació sense trobar cap company que durara més enllà d’un parell de nits de festa. A casa no tenien l’ordinador, però tal com veia a Maria amb el mòbil sospitava que era un geni de la informàtica. I sí que és cert que Maria li treia partit a tot allò que li interessava. Encara no havia presentat un sol treball des de l’inici del confinament.

Ferran, el tutor, va intentar contactar amb la mare de Maria que estava desapareguda des del primer dia de la pandèmia. Bé, en realitat no anava molt bé abans i tampoc feia gaire a les moltes classes presencials més enllà de tatuar-se els braços amb el bolígraf. Ningú tampoc aquesta vegada va agafar el telèfon.

Maria compartia grup amb trenta xiquets dividits en grupets de treballadors, dispersos, desastres, xarradors, disruptius i estudiosos. Generalment els pares que venien a les reunions eren els que menys necessitaven anar, perquè els fills eren maquinetes de precisió. Altres sols apareixien en olorar una mala nota o després de rebre les carabasses. No es podia generalitzar. En una classe hi havia des de gent meravellosa i formal fins a xiquets amb problemes que ja eren quasi de predelinqüents. Pel mateix motiu pares molt seriosos i complidors i altres que no havien passat mai de l’adolescència.

A la mateixa classe, dues taules davant de Maria, seia, abans del confinament, Empar, una xiqueta d’origen xinés. Els pares, empresari ell i funcionària d'hisenda ella, l’havien adoptada feia uns deu anys. Encara que sempre s’havien preocupat d’ella i havien atés els seus problemes mai havien aconseguit que trencara una certa barrera de timidesa que feia que es tancara com una closca. Tot i les festes d’aniversari fetes a l’hamburgueseria de la ciutat, on eren convidats els xiquets de la classe, ella es mantenia sempre apartada dels grups i al seu món. Empar estava tranquil·la des que es van acabar les classes. Era treballadora com una formiga. Ara feia les tasques al dia, sabia com pujar-les i el que no ho va aprendre per tutorials. A la seua habitació, es sentia al seu regne. Marc ja no podia burlar-se d’ella. —Puta xina—, li deia una i una altra vegada estirant els ulls amb els dits.

Marc no feia cas al confinament. Fugia de les quatre parets del domicili de dues plantes i acabava al riu tirant pedres a les granotes. El municipal ja l’havia tornat a casa cinc vegades. Li van enviar una tablet perquè poguera tindre connexió però havia instal·lat un parell de jocs i es passava el dia gaudint de la sort que la Conselleria li haguera “regalat” el joguet. El pare, que no podia anar al bar aquells dies, eixia per a collir la taronja, la mare anava al magatzem. Mentre estaven Marc i els germans sols per casa o els pares dormien, allò era una festa, feien el que volien: sessions de televisió fins a la matinada, videojocs i el que els abellira. En tornar els pares era millor amagar-se. Leonardo, el pare, agafava l’ampolla i en una mitja hora, quan arribava la mare ja era un ogre agressiu i malparlat. No era el primer dia, ni seria l’últim en què una cadira eixia volant.

Seria l'una quan va arribar Suni, l’assistent social del poble. Tenia permís per a atendre els casos de necessitat, fins i tot de fam, que començaven a veure’s pels pobles de la zona. Sabia, en aquest cas concret, que el pare estaria fora i la mare hauria aprofitat la pausa del dinar per a anar a casa a pegar una mirada i calfar les pizzes. No es van enganyar i va estar una estona interessant-se pels molts problemes de la família. No era la primera vegada que advertia que podrien retirar la custòdia als pares.

Suni va parlar, caminant pels carrers deserts del poble, amb Conxa, l'orientadora de l’institut. —Ja està clar. Marc anirà a un centre de menors. No pot ser que estiga ja amb catorze anys sempre amb el porret i fent malifetes. Aquesta família és un caos— Conxa estava a casa. El seu company també. Era zelador a l’hospital i tenia tot els símptomes d’haver agafat el covid-19. —Gràcies Suni, va dir. Ja avise jo a Ferran, el seu tutor i a la directiva.

Ferran, després d’un matí atenent correus, corregint, i fent un parell de classes volia ja fer el dinar. Estava en mode cuiner i intentava fer les receptes de la Thermomix de casa. Va donar una última ullada al correu on va veure les notícies del seu alumne Marc. Marc era un xiquet sense control, però encara un xiquet. Ni amb una tauleta tàctil de regal treballava... —Uns naixen amb estrella i altres estrellats—, va pensar amb certa malenconia impotent.

Va veure que ja tindria reunions en els dies següents: de tutors, de caps de departament, un claustre. La rutina física es travestia en rutina digital. Ara deia la ministra, que haurien d’aprovar tots! Que la repetició seria excepcional. Magnífic, ara si que treballaran, va pensar.

El dia continuava gris i gelat. Un altre més.