El goig i la mort de l’aigua

Inundació d'un camp d'arròs a Pego

Ahir vaig tornar per primera vegada a la Marjal de Pego Oliva. El dia lluïa preciós amb un cel ple de valquíries de blanc i plom que cavalcaven el blau. La pluja ha omplit de verd el paisatge i ahir herba, canyes i arbres, combinades amb la terra i el blau del cel, dibuixaven una composició primaveral. Caminant per les fites dels camps d’arròs vam veure un cotxe que arribava. Era el llaurador obrint les comportes per a inundar els camps de terra fosca ja llaurada. Línies de plata anaven avançant pels cavallons mentre l’aigua amerava la terra que es transformava en fang negre, matèria primera de la vida, substància primigènia d’on la Bíblia feia sortir els éssers humans.

Els dits de plata acaronaven com si foren els del rei Mides la terra seca i amb bombolles delicioses anava prenent possessió del camp. Les gavines, atrevides com poques aus, van baixar a veure si agafaven un carranc. Els agrons més tímids s’albiraven en la llunyania sense deixar que ens aproparem. La vesprada era refrescada per un vent de Xaloc del mar com sol passar en els dies on ja fa calor i la terra es calfa. El malson de la pandèmia semblava irreal i la vida bullint a les marjals la realitat més immediata. El meu amic Jesús portava la cara coberta amb una màscara. No és pel virus, va dir, és que he descobert que m’ajuda a controlar l’al·lèrgia a les gramínies.

Quin goig seure al costat de l’aigua mentre corre per la terra. Quan era un xiquet gaudia de la visió de les séquies farcides d’una aigua clara que corria amb alegre violència per les caixes de formigó fins a escampar-se pels bancals. Els encarregats del reg es gitaven a un extrem de l'hort i esperaven que l’aigua els mullara els peus per a detindre la inundació provocada. Encara fa un any vaig veure l'estampa preciosa de l’aigua en desbandada sobre la terra argilosa del terme.

Crec que les arrels àrabs i mediterrànies, d’habitants d’un país d’extrems i manca d’aigua ens fa sentir la remor d’un riu o el cant de l’aigua com un orgasme de plaer associat a la joventut i la vida. Qui no ha gaudit de la meravellosa sensació d’una font d’aigua fresca en un dia de calor a la muntanya? Qui no ha posat els peus dins del corrent fred sentint dolor i plaer a la vegada? Érem hereus d’una tradició mil·lenària, d’una xarxa de venes on la sang era aigua que arribava fins al més amagat raconet de la comarca.

Sonen les màquines. Una retroexcavadora obri rases com fetes amb ganivet. Les arrels pengen de les parets com sorpreses de veure la llum de sobte. Les canonades negres, de material plàstic, queden soterrades. És el temps del reg per degoteig i de la mort de mils d’anys de tradició. En plena pandèmia, al Real de Gandia, partida del Mig fil, mor en silenci tota una cultura de l’aigua. Les séquies queden abandonades a la seua sort. Ningú no s’ho qüestiona...