Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

No, no vaig a parlar-vos d'una persona. Vaig a parlar-vos d'un vehicle: Jose. No José, més bé Jose sense accent, com la meua filla el va batejar. Diuen que els joves ja no tenen com a prioritat el vehicle propi. De fet molts prefereixen viure a una gran capital i moure's amb el transport públic. Són la generació que ha nascut amb el low cost i els sembla natural l'anar d'una part a una altra del món carregats amb motxilla. El cotxe, tal vegada, cosa del futur. Però no ens allunyem del tema. Com he comentat en alguna altra entrada del blog, Jose, el Seat Ibiza blanc que tenim a casa, és un venerable membre de la família. Va ser de mon pare que el tenia com un fill o net més del que sentir-se orgullós. A diferència de les noves generacions el cotxe, en el seu dia, va ser el símbol d'estatus de la clase mitjana, l'eina de mobilitat que va portar a les famílies de tornada als pobles o d'expedició a la primera platja. No és infreqüent donar-li nom als nost...

Ahir vam anar a fer la serra de Ses Cordelleres. El meu company i amic Vicent Benavent volia, insistia a anar a veure l'olivera centenària. Finalment la vam trobar perduda en un bancalet anònim. Al costat d'ella un arbre en flor. El tronc, quasi sense branques sembla un home vell de cara arrugada i mil experiències. Hui diumenge a la vista de les fotos que vaig fer he pensat en quantes coses ens podria contar una olivera com aquesta. També volia parlar de la velocitat amb la qual estem acabant amb el nostre món i els seus recursos i de la malaltia que està matant moltes oliveres de la zona. Ací teniu un relat de cap de setmana que espere que us agrade amb part de les experiències de l'excursió d'ahir. Tant de bo que escrigueu un comentari al relat si us sembla bé. Açò s’acaba, va pensar. Amb la construcció d’una casa dos bancals més dalt ja ho havia pensat, amb l’obra inacabada d’aquest altre del costat més encara, però ara era una malaltia, un bacte...

El nostre recorregut es va iniciar prop d’on vaig viure uns anys. Tot està molt canviat, nous carrers, nous edificis, negocis que ja no hi són... i és que la València dels meus anys d'universitat era molt diferent de la d'ara. La festa també ha canviat. Si em poguera parlar la mateixa ciutat, em diria. I tu? Tu no has canviat? Per a iniciar el camí vam seure primer en una terrassa a l’avinguda d’Aragó. El xiquet de la taula del costat juga amb els coets. Vés-te’n lluny, li diuen, fa cas i els tira prop de la nostra taula. La gent camina per l’avinguda. Sempre es veu per algun lloc famílies amb els xiquets vestits de fallers, els pares orgullosos i l'avi o l’àvia amb la vista perduda i les forces rendides a una cadira de rodes. La festa per a ells ja significa molt poc. Em pot dir quan és? Li pregunte al cambrer. Em contesta un accent sud-americà, probablement argentí. En el següent bar, caminant per la vorera, escolte a la cambrera parlant amb el repartidor, to...

Article publicat al llibret de la Falla Màrtirs 2019 L'article intenta reviure els darrers moments d'una comunitat musulmana a la Vall de Gallinera. Ens parla de estima entre familiars, de vida senzilla, de traicions, de sabiduria i d'avarícia. Passions humanes en un paisatge que molts coneixem. *1. S’estima que el Salat, el dialecte d’origen mallorquí es va perdre a finals del S. XIX per por a les burles dels pobles veïns. Cavanilles diu que a les darreries del S. XVIII encara es parlava diferent. No sabem com. En cursiva hem fet un intent d’imitar el que podria haver sigut amb trets del mallorquí i característiques pròpies del valencià de carrer. Joan Seguí, llaurador de la Vall de Gallinera, es va apropar al seu fill Batiste: – Au xiquet, que es sol no espera —va dir mentre el sacsava suaument. Batistet, de catorze anys, ja es considerava un home i no va remugar, feliç d’anar amb son pare a qui venerava. Van desnuar l’haca del seu corral i...

Article publicat al llibret de la falla Sant Nicolau, Mosquit. *Com voreu parla dels tabús i no hi ha més tabú que no voler veure les pròpies extravagàncies i veure-les en els altres. “ tabú: Cosa que no es pot dir, fer o tractar, a causa d'alguns prejudicis o convencions socials: en algunes cultures menjar certs aliments és un tabú.” “Allò que és tabú per a un poble és costum per a un altre” Georg Reiher Com bé sabeu vaig fer la meua tesi doctoral d’antropologia a Àfrica. En una remota tribu, de nom els Poyo-poyo, de la part central del continent, vaig tindre la sort d’estudiar una sèrie de rituals de pas, en els quals les adolescents quan arriben als díhuit anys són proposades per les famílies per a representar el clan familiar en una gran festivitat que se celebra el dia en què la nit i el dia són iguals. En un primer moment, és el consell d’homes savis el que es reuneix sota l’ombra d’un gran baobab, torren carn d’una cabra que sacrifiquen per a inspira...

Article publicat al llibret de la Falla Plaça Prado 2019 La gelosia s'engendra entre els que bé es volen, de l'aire que passa, del sol que toca i fins i tot de la terra que es trepitja. Miguel de Cervantes   (1547-1616) Buixerques era el poble típic de la Vall del Vernissa de carrers moruns escalant una muntanya, cases menudes, ajuntament, església barroca i un bar on es trobava tothom per a fer-se’n una o a jugar a les cartes. L’oncle Honori parlava en veu alta en la barra de Ca Vicent mentre veia passar per la plaça del poble, com quasi cada dia a la mateixa hora, al ciclista. Al seu costat un repartidor de begudes preparava la nota de les mercaderies servides ignorant la xerrameca del vell. –Ai quan eren xiquets. Que bé s’ho passaven bullint cola de conill a la caseta de l’horta vora riu que tenien del seu avi! Vénen de família de llauradors. Sap? El repartidor li va donar l’esquena i va eixir ràpid cap a la furgoneta. –El que fa l'enveja! Va dir co...

Alumnes d'un col·legi australià. Sol ser entre els primers pobles que venen una vegada has eixit i Vilallonga. La darrera ocasió la recorde prop de l’assut d’En Carròs. L'autobús que porta als nostres alumnes va davant i has de seguir-lo una estona. En la part de darrere, l'empresa que gestiona els col·legis privats de parla anglesa, ha pagat per un gran cartell que mostra les virtuts i l’elegància de l’elecció. "I’m British" , diu amb grans lletres. En una gran foto un xiquet o una xiqueta, depenent del cas, et mira amb expressió seriosa. D’acord amb la proclama el model de la foto no sembla el xiquet espanyol típic, ja que són rossos i amb ulls blaus. No falta l’escut del centre que fa sentir als progenitors l’autenticitat aristocràtica del projecte. No puc per menys que sentir que se'm rebolica la panxa quan veig que l’autobús, finançat per la Generalitat Valenciana, porta una publicitat que en sembla molt menys innocent que els blaus ulls de la ...