Màxima entropia

El sol il·lumina amb suavitat un paisatge d'arrossars. Muntanyes conegudes i desconegudes dibuixen masses de blau que suren sobre els colors daurats de la terra i la vegetació. En molts llocs es reuneixen els companys de treball per a recordar-se els uns als altres que som animals socials. El paisatge s'obri darrere del cristall en una successió infinita de formes que em porten a la meua destinació.

Un cos amb el seu cap cobert per un casc de motorista jau de costat sobre l'asfalt. Els seus braços estan estranyament rígids i no està cobert ni acompanyat. No hi ha ningú donant-li consol. La policia municipal, amb cara estoica, dirigeix el trànsit de forma rutinària mentre una ambulància s'acosta amb la parafernàlia de llums i sirenes pròpies de les urgències. A un costat els cotxes esperen el seu torn per a passar, a l'altre els conductors miren de reüll el drama.

Estic de camí entre diverses visites per a portar un detall de nadal a uns amics que sempre m'han demostrat que ho són. Ens coneixem per motius professionals, però més enllà del negoci estan les persones, les complicitats i sobretot l'estima i el respecte. Passen els anys i certes persones ens demostren que continua existint la humanitat entre els éssers humans. L'accident, el fred de la mort, és com un tràgic recordatori entre càlides abraçades d'amics.

El dia venia amb auguris de violència. El Govern d'Espanya reiterava el seu desig de reunir-se a Barcelona, el Govern de la Generalitat de Catalunya ballava entre el sí i el no i els Comitès de defensa de la República prometien un dia de mobilitzacions. Els cossos policials desfeien el que els altres muntaven en un ball de marees. A l'altre costat de la frontera els partits del nacionalisme espanyol llançaven proclames. Traïció, va dir un, humiliació, va dir l'altre, visca Espanya, va dir el tercer. La societat és com un esbart d’estornells que s'unfla i es desunfla en el cel, que canvia de direcció i torna sobre els seus passos o que xoca o s'uneix amb una altra amb la qual conflueix a tota velocitat. Sempre s'acaba negociant i sempre amb enemics. La història és tossuda i Sísif torna a la seua rutina un segle darrere de l'altre.

El mateix dia, unes hores abans. Una desfilada de xiquets eixint de l'institut. Caminen il·lusionats en la freda matinada, abans de que arriben els rajos de sol. Als seus dotze anys poc més els importa que veure si hi ha cobertura per al telèfon en plena naturalesa i si poden creuar el pont que formen dos tubs i que salva el riu Serpis a l'altura del racó de Tarrasó de Vilallonga. Ens fem la foto de grup. Desenes de cares miren a l'objectiu que detindrà per un instant el temps. En uns segons la fotografia ja és història. Qui no ha tingut dotze anys i comprén aqueixa mescla d'ignorància, il·lusions i alegria de viure?

Una mica més tard, de tornada a les aules, muntem un xicotet taller de fotografia. S'han apuntat xics i xiques, però són elles les que esperen a la porta. Amb la il·lusió i el somriure net de qui res deu miren a la càmera. Estan deixant de ser xiquetes però encara no han entrat en eixa fase en la qual cuiden el seu aspecte al mil·límetre. Ja els queda poc.

Isc del centre a portar els regals als meus amics. Al cap i a la fi, arriba el Nadal.

A Zamora una família, imagine com la meua, els pares de la professora assassinada fa uns dies estaran assumint que Nadal ja no ho serà més. En el calabós el seu fred assassí confés. Què tindrà en el cor?

Arriba el Nadal, els meus pares no estan. Tanta gent ja no hi és! Ja no hi ha xiquets en la família. Cal muntar l'arbre, diu la meua dona, cal preparar les coses. Cal celebrar el Nadal. Com en la cançó gira el món gira, en l'espai infinit. El món no ha parat ni un moment.