El crit de Laura.
Les festes nadalenques es van acostant. En un institut de batxillerat són temps de nervis i l'alumnat recorre corredors excitat tant pels exàmens com pel cansament i la perspectiva de les festes. M'imagine que Laura Luelmo, la meu col·lega de dibuix, que ahir va aparèixer amb la seua vida destrossada en un camí a cap part, estaria, com estem tots, il·lusionada per les vacances, amb tornar a Zamora amb aqueix Kia blau que diuen que va quedar aparcat una vesprada en què va decidir anar a córrer.
Sempre m'impacta la notícia d'una dona jove morta per aqueix monstre que esclata a l'interior de molts homes massa vegades, però pel fet d’ésser una professora de Plàstica no puc deixar de sentir-me molt més prop d'ella recordant les il·lusions amb les quals vaig començar la meua carrera com a professor de la seua mateixa especialitat, fa ja molts anys. Més o menys tindria la seua edat, segurament les mateixes ganes de viure i la mateixa il·lusió en el futur.
Les xarxes socials són l'espill de les nostres vides mentre continuem alimentant els nostres perfils i una mena de perspectiva anamòrfica dels que van ser i el van deixar orfe al morir. Laura, com quasi tots en la seua generació, igual que la meua filla, deixava pistes sobre si mateixa en xarxes socials i vaig voler saber qui era ella, què pensava, què volia, com s'expressava.
Ahir encara tenia la pàgina al facebook oberta. En la seua foto de perfil es veia un primer pla del rostre d'una dona jove, de grans ulls, encara amb la innocència que queda a aqueixa edat, amb un pírcing tan rebel com bufó. Laura havia de ser una xica amant dels viatges, de l'aire lliure i l'esport i així es deixava veure en fotos aventureres en muntanyes i llocs remots.
En Twitter la seua descripció, "Hola! Realitze encàrrecs d'il·lustració, pintura i disseny", ens parla d'una artista jove, començant la seua vida, desitjosa de posar a funcionar la seua creativitat i el seu talent. Amb un perfil quasi calcat en Instagram, es veu una col·lecció d'imatges, fotos i obres pròpies d'un creadora jove que, amb orgull lícit, va mostrant al món la seua capacitat d'expressar-se. Era molt bona dibuixant i tant els seus quadres com fotografies demostraven unes capacitats incipients que podien haver-la portat molt lluny. Viatges: Itàlia, Zaragoza, platges a Portugal i França. Com tots els de la seua generació el viatge era part de la seua vida i de la seua forma de construir el món.
En una de les seues obres, un treball de facultat probablement, apareix una interpretació personal del Crit de Munch. Vist en retrospectiva sembla premonitori. Un paisatge desolat, una posta de sol maleïda, una dona que crida i un personatge misteriós en el fons.
Sense saber res més imagine la mà fosca d'un home embogit. Alguna tara porta el gènere masculí que el porta a cometre terribles delictes contra les dones. Què hi ha entre els homes que ens porta a ser la població majoritària en les presons? Perquè tantes dones són víctimes de tants homes cada any? Podem enganyar-nos i dir que la bondat o maldat no tenen gènere, però les estadístiques són tossudes.
Sempre he aconsellat a la meua filla que isca i que visca, que viure té els seus riscos i que si la por la tenalla no viurà. Com tot pare, no obstant això, sempre tem que un desgraciat retalle la seua vida i les seues il·lusions. No hi ha dret. No hi ha dret que jo puga fer, com m'agrada, passejos solitaris per on em plau sense por i que una dona senta aqueixa suor freda en el bescoll cada vegada que un home camina després d'ella en un lloc solitari.
Per desgràcia la naturalesa masculina té un estigma que tantes obres literàries i artístiques reflecteixen. Des del rapte de les Savines, fins a Apol·lo i Dafne, el gènere masculí ha vingut perseguint com un animal de presa a les dones. Per descomptat no som tots, mai gosaria, ni tan sols, a llançar una floreta a una dona desconeguda pel carrer, però són massa. Pense que l'educació des de xiquets en la igualtat i el respecte pot reduir la magnitud d'aquesta terrible tara social però dubte que puga tallar-la d’arrel. L'exemple d'un pare, la posició de tota una societat, les lliçons a les aules i al carrer poden fer molt, però crec que entre els homes, una minoria tal vegada, sempre hi ha i hi haurà per desgràcia aqueix element assetjador i malvat lligat a la nostra condició. Tant de bo algun dia les dones en qualsevol part del món puguen deixar de sentir aqueixa por a la bèstia que s'amaga en els gens.
Ho sent molt. Espere que estigues en algun lloc millor. Descansa en pau companya.
Comentarios
Publicar un comentario