Somnis d’aigua

Les nostres vides són els rius

que donaran en la mar,

que és el morir:

allí van els senyorius,

drets a se acabar

i consumir;

allí els rius cabalosos,

allí els altres mitjans

i més petits;

i arribats, són iguals

els que viuen per les seues mans

i els rics.

Jorge Manrique

El pantà: negre, fosc. El lloc on aigua i terra es fan fang, es fonen en una pasta negra que es farà vida fèrtil o energia en milions d’anys. Ja ho sabia Deu quan va modelar Adam. Venim d’eixa barreja confusa de matèria i líquid que es va fer vida en mars prehistòrics.

Com si fórem Blasillo i Cosme, els personatges de Forges que van filosofant pel camp, Salva, el meu company, i jo mateix, anavem cada dia per les sendes, encara d’horta, que unien el barri de Sant Josep de València amb la Universitat Politècnica al Camí de Vera. Entre les sèquies i camins recorde que parlàvem de la sequera que hi havia aquells anys. —I no plou xe—, dèiem, i raonaríem, tot seguit, sobre la importància de l’aigua per als conreus. De fet, xafigàvem una zona d’horta a punt de ser engolida per la que hui són l’Avinguda dels Tarongers i les noves facultats. Aleshores eren camps de cebes de tant en tant inundats per un aigua que era bruta, de depuradora, i no cristal·lina com estava acostumat a veure pels camps de la Safor.

En una terra mediterrània com la nostra, acabem assumint que l’aigua és part inseparable de la nostra existència, del passat, del present i del futur, de la vida i, com no, de la mort. Vivim envoltats, sense adonar-nos conscientment, d’un llençol protector de aigua. Des de la que arriba a casa per fosques i desconegudes canonades, fins aquella que llancem impura per les artèries de les poblacions, vivim ignorants de la nostra dependència. Som com xiquets que veuen el món amb la naturalitat d’acceptar el que fan els adults per a que tot funcione i ignorem que la civilització depèn de la seua arribada continua als llocs on triem fer la llar.

Tot i que en el dia a dia ens oblidem d’ella, som, d’una o altra manera, conscients de la seua força i perill. El primer trauma infantil, un dels primers records, va ser en veure desconsolat com el meu cavall de cartró, muntat sobre una plataforma de fusta amb rodetes, abandonat al pati amb la falta de cura pròpia d’un xiquet es va desfer per la pluja. Aquell pati enfonsat entre parets, que s’omplia  en dies de pluja que d’una aigua que desapareixia pel misteriós albelló baix del llavador, quasi una coveta natural amb molsa i delicades falagueres. En altres temps ma mare haguera anat al riu o al llavador, però en els seixanta l’aigua corrent era ja habitual en totes les cases. Ma mare, doncs, aprofitava el sobrant d’aigua que vessava del dipòsit i omplia la pica per a llavar la roba fregant sobre la superfície ondulada amb sabó. La roba blanca quedava neta dels elements impurs que afecten a la pròpia dignitat social. Mai millor dit en aquella expressió “Llavar els draps bruts en família”. L’aigua en la seua funció purificadora en eixe etern cicle d’anar i vindre de la terra al mar i d’aquesta al cel. Coses del destí, la meua àvia Empar li va comprar la primera llavadora a ma mare i el que havia segut una cerimònia humana es va convertir en la tasca automàtica d’un monstre amb cua elèctrica i alimentació d’aigua via sonda.

En els primers anys de la meua vida jo era quasi amfibi. Mon pare, nadador des de xiquet, ens va ensenyar a nadar en la basa de reg dels Konnicks, propietat de la família del seu amic Humberto. Entre llépol i submergits en aigües de verd maragda xapotejàvem feliços, gaudint de l’aigua de vegades gelada, que acabaria corrent pels camps escortada per batallons de parotets. Valent, atrevit, inconscient com són els xiquets, jo em llançava des de la teuladeta del llavador fent volantins fins que l’aigua em va demostrar amb un colp d’esquena que té una cara amable i una altra traïdora. La meua habilitat amb l’aigua em va portar als meus anys de nadador que recorde com una successió de llargs amunt i avall, quilòmetres i quilòmetres, entrenant en un ambient on sols sents el soroll sord de les bombolles i els moviments de l’aigua pel tràfec de nadadors colpint el líquid d’aspre olor a clor. 

Vaig canviar el clor pel salnitre obtenint profit, en aquesta ocasió, de la cara traïdora del mar. La meua forma de guanyar-me els diners amb els que pagava els meus estudis era ajudant a escapar de les urpes de la mar als incauts turistes que es deixaven arrossegar pels clots i les correntades d’una Mediterrània que sembla sempre amable fins que engoleix als banyistes com si una boca gegant xarrupara una cullerada de sopa amb  rostes. Les meues habilitats em van portar, finalment, a ser monitor de natació ensenyant a xiquets i adults a sobreviure en un entorn no apte per als bípedes. Recorde el comentari d’una dona adulta a qui vaig ensenyar a nadar: — Tant de bo si haguera nadat tots els anys que m’he perdut per no saber— Controlar la natura ens permet gaudir d’ella i sentir la felicitat de veure com sures en l’aigua ingràvid és, probablement, un dels majors plaers en alliberar-se de la força de la gravetat .

I sempre les riuades. Cada cert temps, vistes de xiquet des del pati dels Jesuïtes. El riu de costat a costat amb aigua de xocolata. Admirat i temut a la vegada. Estimat per la novetat però sempre a certa distància. Em ve al cap el record de la pantanada de Tous i eixa sensació de emergència albirada pel silenci d’una Gandia sense llum amb la meua avia agonitzant. Les inundacions als anys cinquanta de València, sempre relacionades amb la mort, per aquells anys, del meu avi. La pèrdua de la documentació de naixement de la meua sogra per culpa de l’aigua que va desfer l’arxiu. Mai més ha sabut amb seguretat el dia en que va néixer. Altra vegada l’aigua.

El primer dia de treball com a professor a Borriana va coincidir amb la inundació del 1987. Vaig abandonar eixe matí Gandia i en arribar el migdia no vaig poder contactar amb el telèfon de casa. Les noticies que anaven arribant, gota a gota, parlaven d’una ciutat amb mig metre d’aigua pel carrer Ferrocarril d’Alcoi. El meu cosí va tornar de l’institut amb l’aigua per la cintura i un solar de la grandària d’un campet de futbol i profunditat de dos pisos es va omplir en menys d’un hora. L’aigua marca fites temporals inoblidables en la nostra terra.

Somnis d’aigua. Recorde la desesperació en els moments més dolents de la meua vida, quan ma mare estava malalta, la crisi econòmica mostrava les seues urpes i els problemes familiars m’acaçaven. Aquell estiu en l’aigua clara de la piscina, com un fetus en el líquid amniòtic, amb els ulls als núvols i al cel em sentia sol, desesperat, incapaç d’arribar a eixe univers fred de blau i cotó indiferent al dolor. 

Diuen els obrers que de les reparacions més complicades són les filtracions d’aigua. Es sap per on ixen però no mai d’on venen. No sé perquè tinc un somni recurrent on ma casa, que no és realment la meua si no una diferent, pateix de filtracions que estan fent malbé sostres, parets i fins i tot estructura, deixant a la vista la decadència del pas del temps. És un somni que m’acompanya des de la mort dels meus pares. A la maduresa dels cinquanta anys s’endevina que la mort és una presència que ronda la vida. Igual que eixa tortura anomenada la gota xinesa, l’aigua representa eixe pas inexorable del temps, eixa gota expressada en segons la que va fent malbé la salut. Com en una filtració l’organisme pateix eixe desgast quotidià que fa que finalment la casa de la nostra ànima caiga en una decadència inevitable. La gota que va curullar el got de la nostra vida, seria la mateixa mort.

Ha plogut molt aquests dies. Sóc un home de cinquanta cinc anys però sempre inquiet com el xiquet que vaig ser. Vaig investigant, ara que la vida m’ho permet, els camins de l’aigua civilitzada per la mà dels nostres avantpassats: Molins, aqüeductes, ponts, llits del riu, sèquies, partidors, fils. Tot un vocabulari a punt de morir amb tres paraules: reg per degoteig. Quina memòria més curta tenim.

Ahir em vaig alçar amb gana després de dies de pluja. Podia i volia veure com l’aigua brollava per les parets del Racó del Duc i com el salt de la Font de la Mata deixava caure l’aigua. Vaig enfilar per la plataforma del tren, creuar els túnels del vell ferrocarril dels anglesos que degotejaven amb l’aigua filtrada per la pedra. Vaig passar junt l’assut que deixava caure escuma blanca i aigua escapant alegrement cap al mar. Sempre, des de les excursions amb dotze anys havia sentit parlar que en dies de pluja la font es convertia en una cascada tan poc habitual a la Safor. Decidit vaig entrar al misteri del barranc i entre gorgs d’aigua maragda vaig arribar al racó misteriós on l’aigua es fa religió. El racó d’aigua on segurament una donzella ix cada cent anys, una nit de lluna plena, per a plorar la seua desgràcia. 

Cap metàfora literària millor que la de Jorge Manrique. Efectivament les nostres vides que comencen al líquid amniòtic son rius, i l’aigua la nostra companya de vegades amable i altres cruel destructora que tot ho arrabassa.