La llum al tunel

Nora Alvarellos, en el grup de l'institut de Pego. En el centre de la foto amb una jaqueta ocre i camisa blanca.

Ahir vaig començar a escriure en aquest espai cada vegada més solitari i va quedar aquest paràgraf solt:

"Estiu estrany el de 2018. Em fa por que aquesta calma precedisca a una tempestat. En una vida on els alts i baixos van i vénen, els moments de pau es perceben amb desconfiança i no amb la innocència del xiquet que només veu un futur brillant.

Com si ho vera vindre. Hui m'ha caigut el colp a través de les xarxes socials. La meua amiga, poques persones arriben a ser amigues realment, Nora Alvarellos, ha mort després d'una operació normalment innòcua allà en la seua Galícia natal.

El temps i l'espai ens va unir com a professors, com a col·legues i com a amics en l'institut de Pego. Deia Einstein que la matèria deforma l'espai i el temps, jo crec que el destí de les persones fa que l'espai i el temps s'estiren i es conformen per a unirsos en aquesta vorágine que són les nostres vides amb algunes persones que sempre seran part important dels qui vam ser i que estaran en aquells qui som.

Nora. Nora i Tom. Així és com em ve a la memòria. Un gos enorme tirant de la seua mare adoptiva afectuosa i consentidora amb un animal enorme, puçòs i desemparat que va recollir del carrer i al que volia amb bogeria. En aquells dies vivia en una de les finques enfront de la nostra casa al Carrer de la República Argentina després d'iniciar una nova vida en solitari. El fet de ser companys, l'estima mútua i el viure davant va facilitar el que compartírem cotxe i trajecte a l'institut de Pego algunes vegades. Eren aquestos dies en què la mitja hora es converteix en una xarrada d'allò humà i diví, de la vida i el que ens preocupa i que uneix als companys de viatge.


Nora era alegre, vehement, educada, bondadosa, intel·ligent i molt culta. Era elegant per la seua personalitat, sempre discreta, reservada en les seues intimitats i amable. Jo diria que el seu aspecte quadrava perfectament amb el seu origen gallec i la seua professió de professora. Fins i tot amb la seua especialitat. Nora era molt professora de francés i no sé perquè però així la sent.


El vent de l'amor la va portar i li la va tornar a la seua Galícia estimada. Recorde com va passar d'unes poques explicacions que li vaig donar sobre l'ordinador i com funcionava, a arribar a ser una usuària en l'ús de les xarxes socials la qual cosa ens va permetre seguir en contacte. Ens vam veure poc des de la seua partida. Una vegada a Madrid, al novembre de 2003, compartint el musical "El fantasma de l'Òpera", una altra en la qual va estar uns dies a Gandia i poc més.

Es va quedar pendent una visita a La Corunya o a Cee que mai va arribar a realitzar-se: Lliçó de vida, no deixes de visitar als teus amics abans que siga tard.

Hui m'he alçat amb la notícia que el dia 15 ens va deixar. No sabia res. No he sabut com. El contacte era més esporàdic en els últims anys, sempre tenia unes paraules amables amb els èxits de la meua filla o amb els nostres aniversaris, però a poc a poc cadascun fa la seua vida. Això sí, estic segur que l'estima era mútua.

Volguda Nora, t'has anat a la francesa de la meua vida, discretament, sense fer soroll, sense voler molestar. El passadís de la teua vida es va comunicar amb el meu uns anys. Hi ha persones que il·luminen aqueix túnel en el qual caminem ficat i diem vida. El teu vas ser i eres una llum al tunel, estic segur, de molta gent.

Descansa en pau Nora perquè la gent bona com la teua ho mereix.


Amb tot el meu afecte i les meues condolences per a la teua família i amics.