Eivissa




Estiu. El vent de Ponent, encara fresc a aquestes hores del matí, s'enfila veloç per les escales de ma casa oberta de bat a bat. Encara de matí es pot aprofitar la frescor que ve de les terres de l'interior per treure l'aire reescalfat i la humitat de la casa. Enfront de la pantalla del meu ordinador retoque les fotos que vaig prendre des de la magnífica talaia que és el Monduver.

La muntanya, les muntanyes, són el meu referent. Algun instint de caçador explorador hauré de portar en els meus gens que em fa sentir feliç quan recórrec les muntanyes o estic de viatge. Afortunadament vaig tenir la sort de recobrar aquesta llibertat perduda de la infància quan vaig decidir tornar als cims.

La vida ha passat ràpida.
En aquests anys que van de la joventut a la maduresa, el treball i la cura de la meva filla em van impedir poder assaborir aquesta llibertat que donen els cims i que havia perdut. M'agradava compartir amb la meva filla aquestos matins de dissabte en què, amb el seu carret primer o de la mà després, sortíem a passejar per Gandia o ens anàvem a qualsevol piscina prestada a gaudir estant junts. La família i les rutines ens atrapen i ens allunyen del nostre jo més íntim.

Com se'ns escapen els anys!
Tot aquest temps he viscut un remolí de successos diaris, he crescut com a persona en aquest anar i venir en viatges que m'han portat a llocs molt llunyans o he patit les cadenes de la responsabilitat. Els meus pares, aquest far tranquil·litzador, aquesta cala d'aigües quietes que va tenir la meva vida, es van dissoldre a les aigües del temps entre dolor i sofriment: decadència. Mar, la meva filla, va seguir els passos naturals de tota persona i va construir un món on nosaltres som aquest mateix far que jo vaig tenir, però navegant primer al costat de la costa i, després, lluny de la terra que la va veure néixer. En un any han estat pocs els dies en què l'hem vist. Troy, el meu estimat gos, el meu company de rutes, tan enyorat, es va anar fent vell i, un dia, vam veure que d'ell només ens quedaven les seves cendres.

La casa està buida.
El món que va ser s'esvaeix i arriba un demà incert. El futur per definició sempre ho va ser, sempre ho és.

Quan torne a les muntanyes oblide el que sóc i recorde qui segueix aquí dins. Oblide a aquest home de cabell blanc que somriu a les fotos i sent renéixer el xiquet, l'adolescent, la persona jove que vaig ser.

Eivissa.
Sempre em van parlar d'Eivissa com aquesta terra que els muntanyencs, amb sort, podien veure surant en l'horitzó els dies d'atmosfera clara. La seva visió sempre era fascinant i un regal inesperat després de l'esforç d'una ascensió. M'imagino en temps pretèrits la sensació de misteri en veure unes muntanyes perdudes al mar. La vida és un viatge i són precisament aquests llocs inabastables els que ens fan somiar i ens empenyen a escapar més i més lluny, més i més alt.
Ahir Eivissa surava en la mar, amagada entre boires.  Com sempre fent-nos somiar. Els insectes, la papallona colibrí, anava de flor en flor en el tranquil esdevindré d’una natura de la qual no som més que uns observadors privilegiats però per poc de temps.

Només desitje seguir tenint somnis, il·lusions, coses xicotertes i íntimes que em facin desitjar seguir endavant. Seguir tenint forces per aconseguir metes, aprendre, perseverar i lluitar pel que paga la pena. El temps s'escapa. Eivissa, eterna en un mar d'or esperant a tots aquells que no es conformen amb sobreviure a la plana.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Troy 6/10/2005, 10/03/2017

Cuando los hijos se van

La closca