Troy 6/10/2005, 10/03/2017






Troy era una mica animalot, de vegades maldestre i cabut. Quan baixàvem al riu s'embardissava en la inútil tasca de desenterrar el pedrot més pesat, ficar el cap en l'aigua i, amb tota l'energia, intentar aixecar entre la gargamella d'aquesta bocassa tan enorme que tenia.

Ai la vida. Un gosset, un gosset ... La il·lusió que va tenir Mar quan ens el van oferir va ser una barrera insalvable. Un fuster amic, el que ens estava arreglant la casa, ens va dir que tenia una camada i que un era per a nosaltres. Jo em vaig resistir. Hi havia tingut ja una gossa anys abans i sabia tant de les obligacions com de la ràpida vida que tenen. Recorde haver anat discutint entre el Real i l'entrada de Marxuquera sobre el nom del gos. Vam discórrer que, com era pastor alemany, havia de tindre un nom relacionat i així vam decidir Treu, o fidel en alemany, que sona com Troy, en anglès, i així es va quedar.

En un corralet gandulejaven les cries de la camada. El propietari va prendre un grosset i va dir, aquest per a vosaltres. Era una boleta peluda plena de pols fins a les celles quan va ser separat de la seva mare amb tan sols vint i cinc dies. Amb la il·lusió que genera un nadó caní va passar els seus primers dies en una capseta de fruita de la qual no arribava ni a sortir. La meva dona, poc acostumada als gossos, si l’agafava, era com si fos un ninot, amb certa aprensió i l'animalet mirava amb aquells ulls de no comprendre res ploriquejant cada vegada que es sentia sol.

L'ABC va ser un dels primers companys de Troy. A l'institut, política del PP, enviaven setmanalment desenes de diaris de dretes que no podien ser llegits cada dia i que acabaven sent el lloc on orinar o per recollir els excrements de l'animalet que les dipositava per al nostre disgust sense control per tota la cotxera.


Una de les primeres vegades que el vam portar al veterinari, la meva filla el va treure del cotxe amb tan mala fortuna que la corretja va quedar atrapada per la porta i al arrencar va arrabassar al gos dels braços de Mar i el va portar a donar uns tombs per terra. El cadell udolava com si li anessin a obrir en canal i la meva filla cridava "el gosset, el gosset". No va passar res per fortuna.


Amb aquesta velocitat que té el metabolisme caní Troy creixia a la vista. Cada vegada li resultava més difícil colar-se entre les reixes del pati, però hi havia perill que s'escapara i, per això, em vaig situar fora de casa i li vaig cridar per fer la prova. Campant va creuar tot el seu cos, però en arribar als genitals es va quedar atrapat en una punta roma d'una de les barres de ferro. Acollonat, mai millor dit, udolava com un posseït. Jo em vaig posar verd pensant que hauria de trucar als bombers per treure'l d'allà. Afortunadament vaig ficar la mà entre la barra i el seu cos i vaig aconseguir treure’l. No seria l'única vegada que tindríem un ensurt amb ell.

La velocitat de creixement era tal que semblava que ho feia en qüestió de minuts. Aviat va adquirir una mida enorme i uns caminar maldestres d'adolescent desmanyotat. Igual se li ocorrien malifetes, com arrencar l'escorça dels xiprers que teníem en testos. Arribava jo i el posava ferm mentre ell em mirava amb cara d'ensurt. Era la joguina de tota la família, germà de la meva filla i cosí dels seus cosins. Amb el seu encant i intel·ligència, aviat es va guanyar un lloc especial en els dies de Pasqua, en les passejades pel camp i en el nostre dia a dia. Amb habilitat va començar a fer les seves gràcies com botar, donar la pota, fer-se el mort i fer tot això que s'espera d'un gos.

Crec que va ser el seu accident el que més ens va unir. Un dia, corrent amb ell pels voltants de casa, va passar un camió i el no va tenir més ocurrència que defensar-nos d'aquell ésser tan enorme ficant-se sota les rodes. Va escapar de ser atropellat pels pèls, però la seva pota del darrere va quedar danyada amb greus fractures. El veterinari va fer un treball meravellós, però va ser un estiu horrible en què la ferida no tancava i les fractures curaven lentament. El pobre va ser pelat i humiliat amb el seu peu coix, el seu collaret cònic perquè no es rasqués ni es tragués les benes i la seva fèrula. Les curacions, sempre sedat, tornaven a casa un maldestre llargarut que queia lax, amb la llengua fora, borratxo per efecte de la medicació. El vam cuidar amb tota la paciència i estima i, pense, que va ser una cosa que ens va apropar molt a uns i l'altre.

Estàvem orgullosos. Era un animal preciós, noble i afectuós amb els de casa. No era afalagador, rastrer o servil. Si el que veia era amic de casa ràpidament canviava i, sobretot, si eren xiquets els deixava fer amb ell el que volien. Quan la meva filla era adolescent i portava als seus amics a casa, Troy era un més de la colla guanyant-se el cor de tots ells. Era simplement feliç sentint-se un més. Si, en canvi, venia una visita i ell havia de quedar-se fora per no molestar notaves el seu resignat mal humor.




Amb els altres gossos, he de dir, sempre va tenir una relació distant. En ser com un bou de lídia sé que espantava i, per això, sempre el portava lligat i permetia les seves relacions amb cautela.



Recorde les excursions a la platja i a la muntanya. La seva primera vegada a la neu al Benicadell, com un nen més jugant amb els seus cosins gaudint d'aquesta cosa blanca i freda. Se m'han quedat gravat a la retina els salts i les carreres a la Serra de Mariola quan ja era un adult d'uns cinc anys. Era la viva imatge d'un llop salvatge. Anar a la platja era una passió per a ell i la platja de l'Auir el pati de jocs on córrer desaforadament i cavar com si s'hagués tornat boig. L'aigua, el mar, el riu, li encantaven. Si podia es llançava a nedar sense por. Si m'acompanyava a la muntanya es convertia de seguida en part del grup. Jo crec que recorria tres o quatre vegades el trajecte pasturant a tot el ramat humà, no fos cas que ens perdéssim. Era tot energia, tot vida, tot força. Donar-li una joguina de corda era tornar-lo boig. L’agafava entre les seves gargamelles i tirava amb tal força que hagués pogut posar en moviment un cotxe. Això sí, quan tenia una branca a la boca et burlava i no te la retornava si no començaves a maleir i amenaçar-lo amb enfadar-te de veres. Per xulos ell i si no que l'hi diguessin al gos blanc del desballestament de cotxes que hi ha al cantó de casa amb el qual es marcava alguna carrera tanca amunt, tanca abaix. Quant veia cavalls li encantava pasturar-los amb tota la inconsciència d'algú que no sap que d'una guitza li poden partir la cara.

Amb el temps es va fer allò que venim a dir "gat vell". Va aprendre trucs com saber obrir la porta, saber dir quan volia alguna cosa, fins i tot a tenir la seva independència per fer el que li abellia. De tenir el seu lloc en la cotxera poc a poc va anar guanyant, amb l'ajuda inestimable de la meva dona que l'hi ho consentia tot, el seu espai en altres parts de la casa. Tenia les seves fílies i fòbies. El carter, aquest tipus que furgava a la bústia quan no érem a casa, era el seu enemic declarat. No li agradaven les campanes perquè solien anar acompanyades de música estrident o petards. No li agradava el microones i les seves explosions imprevistes. Quant ens veia apropar-nos al endimoniat aparell sortia en estampida. Si sonaven els llunyans tremolors d'una tempesta corria fins la cambra, on no se suposa que hauria de pujar, i, demanant permís, es situava als teus peus per sentir-se protegit.

Quan viatjàvem ell tenia també les seves vacances a Beniarjó a casa dels meus cunyats. Amb facilitat aprenia del seu lloc en aquest nou espai i s'adaptava als que sabia part del clan. Jose, el meu cunyat, i ell tenien una relació molt especial, com d'amics que s'estimen i es respecten. Però era arribar i ell corria a pujar al cotxe i a tornar a la seva rutina amb total fidelitat.

Un Nadal després un altre, el vestíem amb gorrets, li posàvem corbates i ell acceptava sense problemes tractava amb molt d'amor als meus pares, a Rosalía, als meus nebots, a tota la família. Era feliç quan ens veia a tots junts i es posava fins i tot pesat i embafador de tan bé que volia quedar.

Estic segur, perquè m'ho va provar, que tenia una vida interior molt rica. Va ser un dia baixant al riu, ell xipollejava per la sèquia quan va ensopegar amb una tapa de formigó a terra i va començar a fluir l'aigua on no devia. Jo em vaig acostar i la vaig posar al seu lloc i vam continuar al riu. Al cap d'uns quinze minuts vam passar una altra vegada pel lloc. Sense dubtar-ho, sense haver-ho oblidat, va córrer i, en arribar, amb la pota va intentar esbrinar què era el que havia passat. Em vaig acostar i la vaig obrir, l'aigua va tornar a desviar-se i ell ho va veure i va entendre el que havia passat. Es va donar mitja volta i va continuar el passeig.

Els anys van passar i el gos va seguir sent un ésser que ens unia molt. A casa podíem tenir discussions, però si en alguna cosa tots estàvem units era en l'amor al gos que ens s'embadalia i ens feia tenir converses sobre si feia això o allò altre.



Fa un parell d'anys el vaig portar a la muntanya amb un grup de companys i es va perdre. L'angoixa va ser total. Quan el vaig trobar, exhaust i amb els palpissos destrossat vaig haver de portar el cotxe. Va ser la primera vegada en què em vaig adonar que ja no era el que havia sigut.


La vida se li va passar entre pati i pati, entre el sol i l'ombra de l'estiu, entre lladrucs desaforats i exploracions consciencioses de cada racó de la zona. Ser gos és també viure moltes hores de avorrida solitud, però mai ens ho va retreure. En arribar sempre era alegria i benvinguda eufòrica.


Ja feia uns anys que Troy començava a tenir problemes en les potes, però pel que fa a resta anava endavant. Aquest hivern va començar a tenir dificultats progressives que li impedien cada vegada més aixecar-se, saltar o viure amb alegria. Només quan veia que anàvem a fer una passejada en cotxe, no anar al treball diari, sinó passeig de diumenge, s'animava i corria a assenyalar la porta per pujar. Si, aleshores, et veia anar a per el matalàs no es desenganxava ni mig metre de tu fins que estava dalt del contxe en la seva posició mirant el món amb la curiositat d'un ésser intel·ligent.



Quan ens mirava serè tenia aquests mateix ulls dolços color mel del nadó que una vegada vam tenir. Aquesta mirada que tradueix vida i que et diu et veig em veus, existim, estem vius, estem junts. M'alegre que la meva filla estigués aquí en aquests moments. Fa uns deu dies ens vam asseure en rotllana amb ell al centre, panteixant feliç i mirant les cares dels tres amb embadaliment. Malauradament el dimecres va començar amb atacs epilèptics deguts a una greu malaltia que té una incubació llarga, però quan es manifesta ho fa de forma virulenta. Ens van donar esperances i, potser, això va fer més dura la notícia. El pobre entre fortes atacs, ens va tenir en vela la nit de dimecres a dijous. No va poder ser.



Vull recordar-lo en la platja de l'Auir, en els dies d'estiu, quan Mara, Troy i jo deixàvem que el sol baixara fins a posar-mentre ell jugava amb la sorra. Cava Troy, cava! i ell entusiasmat llançava munts de sorra amb la llengua i el nas arrebossades i cara de la més absoluta felicitat.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Troy 6/10/2005, 10/03/2017

La closca