Welcome, senyor Pons!




Article publicat al llibret 2017 de la Falla Mosquit. Per cert enhorabona a ells per l'excel·lent treball que han fet. Els que hem fet aquestes coses sabem el que costa.

Em van demanar que fera un article al voltant dels "Brots verds". Vaig fer un relat d'una societat paral·lela a la nostra, amb troços i caràcters d'ací d'allà, intentant reflectir que una societat està malalta si ho està tant per dalt o per baix. Fina ironia o mala bava? Vosaltres direu.


—Miquel, hòstia baixa ja! M’han dit que ja està passant Xiricull —el comitè polític venia en tren. No és que no tingueren cotxe amb xofer, però, prop ja de les eleccions, donaven suport a la unió ferroviària per la costa.
—Un momentet, no et ratlles, que ja acabe —va dir el President. Al bell mig del carrer, un rètol fet pels delegats de cavalcades amb moltes bombetes, penjava oscil·lant lleugerament a la brisa que venia del port.
—Vinga tira-li —Manel, l’home que estava al càrrec dels cables, va estibar cap a dalt l’interruptor i es va fer la llum. “Benvingut Senyor Conseller”, deia amb lletres festívoles. Aturat des que els edificis inacabats de la platja quedaren en pura estructura, tenia temps de fer ací i allà cosetes i ajudar en la falla.
—Tu què trobes? Ens donaran la subvenció? —va preguntar el President al Secretari eixugant-se la calba.
—Home —va dir el segon—, el regidor del seu partit ens ha donat esperances. Tu ja saps que a mi aquests d’esquerra no em van, però, com diuen els catalans, la pela és la pela —de bona fe ho sabia ell, un prejubilat de la banca que havia empudegat d’inversions tòxiques als clients de l’oficina bancària que dirigia anys enrere.
Un ramal de la via ferroviària arribava al barri i, de tant en tant, algun dels trens connectaven amb la capital. Tota la comissió, fins i tot els nadons, como si fóra el dia de l’Ofrena, estava a peu de les vies amb la banda de Benitollos tocant la Muixeranga, ja que l’Himne Regional els semblava que es relacionava massa amb el partit conservador i, anem a parlar clar, eixe dia no era el cas.
En dies de falles d’any electoral, els polítics anaven d’acte en acte fent-se selfies amb tothom a la captura del vot. L’alcalde, amb el seu cabell engomat, ja havia estat cantant al karaoke de la falla la nit de la plantà i ballant el merengue electoral en què havien convertit l’himne del partit. Alguna cosa quedava d’aquell comercial que va arribar a fer quatre duros i igual se n’anava de farra a Cuba, que pegava voltes amb el seu iot pel gust de cremar gasoil, lluint davant dels russos amb un bon grapat de traductores jovenetes a càrrec de l’ajuntament. Molt més modest amb la crisi, encara li quedaven ganes i maneres.

Els fallers, sabien que la subvenció de la Conselleria de Cultura podia solucionar els apressants problemes econòmics que no deixaven dormir a l’Executiva de la falla. —“Ací tots els polítics diuen que l’economia va bé”, solia dir el Delegat de Festes. Que si ja tenim els “rebrots verds” i que si tothom té feina. Però sols calia parlar amb la delegació de llibret per a saber que no hi havia on rascar. Mig barri tenia els comerços amb les portes tancades i la resta a penes si sobrevivia amb els dos mesos de l’estiu. A més a més, el Museu Faller, obra d’un temps on els diners brollaven dels ullals dels solars, havia estat la pedra al coll que amenaçava amb deixar-los, no tan sols sense local si no al fons del riuet com a carnada per a les llises.
El Conseller i la comitiva de viceconsellers, assessors i periodistes van abaixar del tren amb els acords musicals i l’aplaudiment de la comitiva vestida com per a una boda del segle xviii. Una besadeta a la fallera major, colpets a l’esquena amb el president i tots van desfilar amb pompa pels carrers fins on tenien parada la taula amb una torrada de marisc i un bon all i pebre d’anguila.
Miquel va aprofitar mentre el Conseller s’eixugava les mans del suquet de la gamba que s’acabava d’engolir:
—Mire, senyor Pons, com bé vostès diuen, les coses ja van millor, li diuen els “rebrots verds”, no? Podríem parlar de la subvenció a entitats culturals socials. La nostra falla dóna el perfil.  
L’altre va somriure i, condescendent, va respondre:
—Bé, és clar. Nosaltres estem per la cultura popular i per la nostra benvolguda festa. Veuré què puc fer. Done-li, al meu assistent, les dades.
Ràpid el secretari va traure una carpeteta i li la va passar a un xic prim de barba Lincoln i pantalons de cama estreta visiblement incòmode en un ambient tan rústec per a ell. Després del vi, la llimonada i les cervesetes tots van tornar al baixador del tren i el Conseller va continuar camí cap al següent acte, ja passada la frontera provincial.
—Com ho veus Manel?-
—No sé què dir-te. Mira, Miquel que aquests sempre tenen bones paraules i després no en veus ni un.
Les eleccions van ser el mes de maig i, contra totes les enquestes, les gavines van envair furiosament les conselleries llevant el qui no pertocava i pintant de blau fins els mobles. Miquel va trucar a la Conselleria de Cultura preguntant per l’assistent, però li van dir que ja no hi era. Una nova xica, càrrec de confiança de la nova Consellera, li va dir:
—Mire, si vol podem organitzar un acte amb la Consellera el dia de la Mare de Déu del Carme i, si volen, podem parlar-ho aleshores.
En acabar la conversa, Miquel va agafar el telèfon i va parlar amb els de la banda de Benitollos. Au, xiquets, heu que vindre a tocar l’Himne Regional al juliol, prepareu-vos, que cridem a Francisco perquè el cante...

The story, all names, characters, and incidents portrayed in this production are fictitious. No identification with actual persons, places, buildings, and products is intended or should be inferred.
(Text que podeu veure al final de totes les pel·lícules americanes.)

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy