Welcome, senyor Pons!
Article publicat al llibret 2017 de la Falla Mosquit. Per cert enhorabona a ells per l'excel·lent treball que han fet. Els que hem fet aquestes coses sabem el que costa.
Em van demanar que fera un article al voltant dels "Brots verds". Vaig fer un relat d'una societat paral·lela a la nostra, amb troços i caràcters d'ací d'allà, intentant reflectir que una societat està malalta si ho està tant per dalt o per baix. Fina ironia o mala bava? Vosaltres direu.
—Miquel, hòstia baixa ja! M’han dit que ja està passant Xiricull —el comitè
polític venia en tren. No és que no tingueren cotxe amb xofer, però, prop ja de
les eleccions, donaven suport a la unió ferroviària per la costa.
—Un momentet, no et ratlles, que
ja acabe —va dir el President. Al bell mig del carrer, un rètol fet pels
delegats de cavalcades amb moltes bombetes, penjava oscil·lant lleugerament a
la brisa que venia del port.
—Vinga tira-li —Manel, l’home que
estava al càrrec dels cables, va estibar cap a dalt l’interruptor i es va fer
la llum. “Benvingut Senyor Conseller”, deia amb lletres festívoles. Aturat des
que els edificis inacabats de la platja quedaren en pura estructura, tenia
temps de fer ací i allà cosetes i ajudar en la falla.
—Tu què trobes? Ens donaran la
subvenció? —va preguntar el President al Secretari eixugant-se la calba.
—Home —va dir el segon—, el
regidor del seu partit ens ha donat esperances. Tu ja saps que a mi aquests
d’esquerra no em van, però, com diuen els catalans, la pela és la pela —de bona
fe ho sabia ell, un prejubilat de la banca que havia empudegat d’inversions
tòxiques als clients de l’oficina bancària que dirigia anys enrere.
Un ramal de la via ferroviària
arribava al barri i, de tant en tant, algun dels trens connectaven amb la
capital. Tota la comissió, fins i tot els nadons, como si fóra el dia de
l’Ofrena, estava a peu de les vies amb la banda de Benitollos tocant la
Muixeranga, ja que l’Himne Regional els semblava que es relacionava massa amb el
partit conservador i, anem a parlar clar, eixe dia no era el cas.
En dies de falles d’any
electoral, els polítics anaven d’acte en acte fent-se selfies amb tothom
a la captura del vot. L’alcalde, amb el seu cabell engomat, ja havia estat
cantant al karaoke de la falla la nit de la plantà i ballant el merengue
electoral en què havien convertit l’himne del partit. Alguna cosa quedava
d’aquell comercial que va arribar a fer quatre duros i igual se n’anava de
farra a Cuba, que pegava voltes amb el seu iot pel gust de cremar gasoil, lluint
davant dels russos amb un bon grapat de traductores jovenetes a càrrec de
l’ajuntament. Molt més modest amb la crisi, encara li quedaven ganes i maneres.
Els fallers, sabien que la
subvenció de la Conselleria de Cultura podia solucionar els apressants
problemes econòmics que no deixaven dormir a l’Executiva de la falla. —“Ací
tots els polítics diuen que l’economia va bé”, solia dir el Delegat de Festes.
Que si ja tenim els “rebrots verds” i que si tothom té feina. Però sols calia
parlar amb la delegació de llibret per a saber que no hi havia on rascar. Mig
barri tenia els comerços amb les portes tancades i la resta a penes si
sobrevivia amb els dos mesos de l’estiu. A més a més, el Museu Faller, obra
d’un temps on els diners brollaven dels ullals dels solars, havia estat la
pedra al coll que amenaçava amb deixar-los, no tan sols sense local si no al
fons del riuet com a carnada per a les llises.
El Conseller i la comitiva de
viceconsellers, assessors i periodistes van abaixar del tren amb els acords
musicals i l’aplaudiment de la comitiva vestida com per a una boda del segle xviii. Una besadeta a la fallera major,
colpets a l’esquena amb el president i tots van desfilar amb pompa pels carrers
fins on tenien parada la taula amb una torrada de marisc i un bon all i pebre
d’anguila.
Miquel va aprofitar mentre el
Conseller s’eixugava les mans del suquet de la gamba que s’acabava d’engolir:
—Mire, senyor Pons, com bé vostès
diuen, les coses ja van millor, li diuen els “rebrots verds”, no? Podríem
parlar de la subvenció a entitats culturals socials. La nostra falla dóna el
perfil.
L’altre va somriure i,
condescendent, va respondre:
—Bé, és clar. Nosaltres estem per
la cultura popular i per la nostra benvolguda festa. Veuré què puc fer.
Done-li, al meu assistent, les dades.
Ràpid el secretari va traure una
carpeteta i li la va passar a un xic prim de barba Lincoln i pantalons de cama
estreta visiblement incòmode en un ambient tan rústec per a ell. Després del
vi, la llimonada i les cervesetes tots van tornar al baixador del tren i el
Conseller va continuar camí cap al següent acte, ja passada la frontera
provincial.
—Com ho veus Manel?-
—No sé què dir-te. Mira, Miquel
que aquests sempre tenen bones paraules i després no en veus ni un.
Les eleccions van ser el mes de
maig i, contra totes les enquestes, les gavines van envair furiosament les
conselleries llevant el qui no pertocava i pintant de blau fins els mobles.
Miquel va trucar a la Conselleria de Cultura preguntant per l’assistent, però
li van dir que ja no hi era. Una nova xica, càrrec de confiança de la nova
Consellera, li va dir:
—Mire, si vol podem organitzar un
acte amb la Consellera el dia de la Mare de Déu del Carme i, si volen, podem
parlar-ho aleshores.
En acabar la conversa, Miquel va
agafar el telèfon i va parlar amb els de la banda de Benitollos. Au, xiquets, heu
que vindre a tocar l’Himne Regional al juliol, prepareu-vos, que cridem a
Francisco perquè el cante...
The story, all names, characters, and incidents portrayed in this
production are fictitious. No identification with actual persons, places,
buildings, and products is intended or should be inferred.
(Text que podeu veure al final de totes les pel·lícules
americanes.)
Comentarios
Publicar un comentario