Munic

L'autobús arribava a l'estació de Munic en una fosca vesprada de desembre de 1983. Eren, a penes, dos quarts de cinc, però la latitud, el moment de l'any i la posició més a l'est d'Alemanya provocaven aquest prematur capvespre. Estava preocupat perquè no sabia ni alemany ni anglès i no volia ni imaginar-me què hauria de fer si no m'estaven esperant.

Erika Künneke, nascuda el 1920, va morir en un dia trampós, el 29 de febrer d'aquest any sense arribar a assolir els 96. Era ella, amb la seva germana, Christa, la que m'havia convidat a passar unes setmanes a Alemanya i conèixer una lloc del qual tant havia sentit parlar des de la meva infantesa. El món, la circumstància personal, són fruit d'un cúmul de casualitats i causalitats que entrellacen les històries personals com en una misteriosa dansa de vides.

Potser si Karl Schneider no hagués fundat la fàbrica de sucs "Vital" com a tapadora de les activitats dels nazis a Espanya, ma tia Hilde no hagués estat mai secretària, ni hagués conegut al meu oncle Joaquín, ni hagués arribat a casar-se amb ell. Si la meva tia Hilde no hagués estudiat en un vell institut de formació professional al centre de Munic, no hagués conegut a la professora Künneke. Si Christa o la seva germana no haguessin vingut allà pel 1958 a conèixer Espanya no haguessin sabut que una alumna vivia on elles estiuejaven.

El món és estrany i Munic es presentava com un lloc mític als ulls d'un nen que escoltava parlar en alemany a casa dels seus oncles i veia que a la tornada dels viatges sempre arribava un regal exòtic d'un país llunyà.

En aquest segle XXI tenim els viatges com una cosa natural i oblidem que encara era una cosa estranya en els anys en què jo em vaig atrevir a recorrer Europa dia i mig escalant quilòmetres al mapa. He de dir que va ser un viatge iniciàtic, eixe que fas quan encara eres un jove inexpert i que et torna a casa com un ésser canviat.

Christa i Erika eren un producte de la seva època. Nascudes a principi del segle, van viure la tragèdia de la guerra i la postguerra. No els agradava parlar del tema, havien passat fam, mai es van casar, potser perquè eren independents, segurament perquè gran part dels nois de la seva generació van morir al front, van ser mutilats o van escapar com a criminals de guerra. No, no els agradava parlar del tema. Jo els preguntava descaradament i gairebé per educació em contestaven concisament i molt poc. Meravellat per la generositat amb la qual em tractaven em costava entendre que només unes dècades enrere els alemanys havien assassinat a milions d'éssers. Munic, la famosa Hofbräuhaus havien estat el germen del moviment nazi. Odeon Platz el lloc on el cop d'estat que van intentar fos aixafat. Dachau, a pocs quilòmetres, camp de mort per a opositors polítics.

Per a mi Munic, en aquells moments era un lloc bonic on gairebé cada cosa em meravellava. El carilló de la Marienplatz, el mercat de Nadal amb el seu vi calent especiat, els llacs bavaresos, les muntanyes cobertes de neu, els concerts de veus blanques i l'òpera. Munic per a mi va ser el moment i el lloc en què va canviar la meva perspectiva de l'art. Al museu de la casa Lembach vaig descobrir l'expressionisme i el camí cap a l'alliberament de la realitat per mitjà del color que realitzés Kandinsky i el grup de "Der Blaue Reiter".

Una de les visites obligades de Munic des de 1973 és el parc olímpic i les seves gegantines estructures orgàniques que segueixen sense haver envellit. Una altra vegada, sota la gespa que cobria els turons sorgien senyals de l'horror. Aquestes eren el resultat de l'acumulació dels enderrocs després dels bombardejos que van arrasar el seu centre. Com una premonició, l'odi i el sectarisme es van estendre per aquest somni urbà racional i modern que era la vila olímpica i, com és ben sabut, va acabar amb la mort dels esportistes israelians detinguts per un comando palestí. Tan sols feia deu anys que havia passat en el moment de la meva visita.

Més de tres dècades han transcorregut des d'aquell viatge. Christa va morir als pocs anys, víctima, probablement, de la seva compulsiva addicció al tabac. Erika i jo vam mantenir una relació d'amistat i jo vaig seguir acudint regularment a la capital bavaresa durant anys. Erika era una dona generosa i afectuosa, a la seva manera, com gelosa i manaire. Havia estat professora durant anys a les comunitats agrícoles de la Baixa Saxònia i estava acostumada a adoptar als seus alumnes, tant com a comandar expedicions al vell estil prussià. Tot i ser jo espanyol i acceptar-me com a un nebot adoptiu tenia una monomania generacional amb els estrangers que venien a Alemanya a aprofitar-se de la generositat dels subsidis en un país especialment tolerant amb ells com a penitència pel seu passat racista.

Va ser l'any 2011, quasi 11 després, quan vaig tornar a anar a Munic. La ciutat lluïa bella en aquells dies d'agost i es respirava un ambient de contagiós optimisme. M’acompanyava Mar, la meva filla, i amb ella vaig repetir el ritual de recórrer els llocs coneguts. L'edifici del ministeri de la Guerra, a la part posterior de la Residenz, el palau dels reis de Baviera, en ruïna i destrossat per les bales el 1983, com a recordatori de tot el que va patir la ciutat, estava completament rehabilitat i albergava en el seu interior un modern complex d'oficines. Semblava que el trauma que encara sobrevolava les ments del poble alemany ja s'havia esfumat. Al Jardí Anglès, al canal que recorre el centre de la mateixa, grups de joves alemanys cavalcaven una ona llegendària que es forma espontàniament i que ha guanyat fama amb els anys. La pagoda xinesa seguia servint deliciosos embotits i gerres de cervesa en un ambient tranquil i festiu.

Fa una setmana vaig rebre la notícia de la mort d'Erika. Sembla ser que la neboda em va enviar l'esquela i aquesta no va arribar. Hi havia cridat alguna vegada per saber com estava, però el telèfon sonava sense resposta. Vaig enviar un correu electrònic preguntant i com a resposta vaig saber de la seva mort.

Fa uns dies vam començar a escoltar les notícies d'un tiroteig en un centre comercial proper al Parc Olímpic. Munic, l'horror, la maldat, una altra vegada. Se suposava que era un atemptat de caire islamista, però els fets han vingut a demostrar que, ben al contrari, era un il·luminat d'origen iranià. El xic, obsessionat amb les armes i la ideologia racista va decidir repetir la gesta del noruec Breivik el dia de l'aniversari de la matança d'Utoya. Ali David Sonboly estava orgullós de ser alemany, ser ari, ja que els aris se'ls suposava procedents de l'Iran, i d'haver nascut el 20 d'abril de 1998, igual que Hitler, que va néixer el mateix dia de 1889, igual que Erika. 

Tres personatges i un relat històric en un mateix escenari.

Vides, plenitud i decadència, joventut, mort, horror. De vegades sembla que tot està lligat i ben lligat.