Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Com gairebé cada dissabte que puc, aquest últim em vaig anar amb els meus companys anglesos d'aventures, aquesta vegada George i Trevor, a les muntanyes. Havíem decidit fer una ruta per Terrateig i així vam aparcar al primer carrer i, entre músics a punt d'iniciar les festes de Sant Vicent Ferrer, vam prendre la primera pista forestal en acabar el poble. Ells creien recordar un camí, però, com a resultat de l'incendi del 2012, havia desaparegut completament entre pins calcinats que, caiguts sobre la senda, impedien completament en pas. Vam estar una estona fent intents però vam desistir per ser completament impenetrable. Després del foc la vegetació, amb el pas del temps, envaeix i fa seus els territoris i la muntanya recupera la seva verdor entre restes cremades que jeuen corcats entre la desídia i l'abandó d'allò que es considera innecessari. Les sendes, el patrimoni de milers d'anys d'ús de la muntanya pels éssers humans, van perdent els seus con...

Como casi cada sábado que puedo, este último me fui con mis compañeros ingleses de aventuras, esta vez George y Trevor, a las montañas. Habíamos decidido hacer una ruta por Terrateig y así aparcamos en la primera calle y, entre músicos a punto de iniciar las fiestas de Sant Vicent Ferrer, tomamos la primera pista forestal. Ellos creían recordar un camino, pero, como resultado del incendio del 2012, había desaparecido completamente entre pinos calcinados que, caídos sobre la senda, impedían completamente en paso. Estuvimos un rato haciendo intentos pero desistimos por ser completamente impenetrable. Tras el fuego la vegetación, con el paso del tiempo, invade y hace suyos los territorios y la montaña recupera su verdor entre restos quemados que yacen carcomidos entre la desidia y el abandono de aquello que se considera innecesario. Las sendas, el patrimonio de miles de años de uso de la montaña por los seres humanos, van perdiendo sus contornos y los esfuerzos de hace unos años p...

Una amiga hui renega al facebook de tota la mala llet que hi ha als grups que s'han anat creant a l'ombra de les xarxes socials. Sóc veterà de moltes guerres com a internauta. Vaig començar allà el 1996 o 97 amb un invent que es deia "InfoVia", una mena se pseudo internet creat per telefònica per a iniciar la seua tasca com a proveïdor de serveis telemàtics. Tal vegada no ha plogut tant degut al canvi climàtic, però anys ja són quasi vint que sóc usuari de aquest invent meravellós i encisador. Jo diria que els primers temps de la internet van ser temps de pioners, d'universitaris, de gent amb cultura que desitjava explorar els nous temps i la nova forma d'acostar gent de tota mena i de tots els països. Van ser temps molt bonics on vaig descobrir amics impossibles de molts llocs del món que em van permetre viatjar a llocs tan llunyans com ara Finlàndia o Bolivia. Encara conserve el contacte amb alguns d'ells, altres, com sol passar en la mateixa ...