Amparín

En altra època la onomàstica tenia molta més rellevància que l'aniversari del naixement. Els dies dels sants a casa, Sant Jordi i la Mare de Deu dels Desemparats, pels noms dels meus pares, eren sempre especials. Els meus pares carregaven caixes plenes de botelletes de Coca cola o Fanta i preparaven una taula amb cacaus, papes, galletetes i eixes coses senzilles que res tenen a veure amb la cuina moderna i més bé a una societat rural que, aleshores, feia poc de temps celebrava les comunions amb putxero i xocolata.

No faltava l'any que ma mare no encarregara una corona de glòria, pasteló li dèiem, en casa de les germanes Marzal que eren veïnes porta amb porta amb les Carmelites. Tenien un art especial en fer-la d'una crema llaminera i una merenga mai passada de sucre. Encara em ve l'olor a tabac d'algú dels convidats que acudien. Com a casa ningú fumava el penetrant aroma a fum de tabac ha quedat en el meu record com relacionat amb els dies de festa a casa. Era una processó de cosins, germans, cunyats i amics que venien, feien la xerradeta i menjant cacau i un tros de pastís. Era sonar el timbre, gens cerimoniós, un so mecànic, elèctric i acudir a la porta a rebre als visitants.

Els xiquets gaudíem de la visita ocasional d'algun altre fill d'amics o familiar i jugavem a la saleta després de fer incursions en la taula dels majors atacant el salaet o fent-se amb una beguda fresca.

Ma casa... En la ment cada racó naix en la memòria. El menjador i la cuina rústica. La distribució caòtica d'una casa feta per obrer i no per arquitecte. Res més que la memòria d'un espai perdut. Els protagonistes van disolent-se en les boires del temps passat. Molts ja han mort. Els més joves en aquell temps comencen a patir el perillós desgast del temps.

Dia dels Desemparats hui, deu de maig de 2015. Anar a València és feina feta. Les carreteres de doble carril et permeten arribar en menys d'una hora. Les onomàstiques han perdut quasi tot el seu sentit i si no és per Sant Jordi, Sant Josep o la Mare de Deu ja ningú les recordaria. El trasllat de la imatge coronada es fa sota un balcó que si fora pel pes d'un poder corrupte s'enfonsaria. Com tots els anys Rita Barberà llueix el palmito com la mateixa reina mare. El gest, però, no és el mateix soberbi d'altres anys. Sembla menys riallera temorosa de perdre la corona que ha portat quasi vint anys. 

En la plaça dominen els grups ultranacionalistes, dretans, fanàtics del Grup d'Acció Valencianista que aprofiten l'acte per a traure pit i mostrar una força que no tenen. Els portadors de la Mare de Deu bramen als muscles d'algun company lloances a la patrona que encenen la massa humana. La novetat són els milers de pantalles que s'alcen al cel per a capturar el moment que a estes hores haurà saturat els servidors del facebook. Ja no es pot contemplar cap acte popular si no és multiplicat per la calidoscòpica visió de mil pantalletes que ofereixen una visió paral·lela de la mateixa realitat que tapen. Fins els retors es fan la foto, el selfie, en la seua posició privilegiada als balcons.

Dintre de la catedral la massa enfervoritzada pren per assalt l'altar i jo, com un infiltrat, aprofite per a preguntar-me per l'origen de tanta passió per una icona, per un tros de tela que queda impregnat per la màgia amb sols tocar la santedat. La suor i els cossos atapeïts creen una piràmide de braços que puja radial cap al vèrtex de la corona. Els clèrigs per un moment deixen que l'espai sagrat siga profanat per una multitud suorosa. Des de dalt els àngels de Pau de Sant Leocadi miren la massa de gent amb l'escepticisme de qui sap que seguirà mirant l'cte dionisíac dècades després de que els protagonistes actuals hagen desaparegut. A les voreres del temple els mercaders venen campanetes i botiges. La venedora una rubieta fresca com una flor coqueteja amb dos xicons italians. Per tot arreu brolla la vida que ve amb la calor i la primavera. El cotxe torna a la Safor entre camps on l'aigua es torna espill de llum de plata.

Amparin ja no celebra el seu sant. M'acoste a la soledat del cementeri i amb estima deixe caure una miqueta d'aigua en els cactus que ella mateixa cuidava i ara formen part de la seua làpida. Acarone breument el granit verd i senc per un moment els ecos d'aquells anys de la infància que van quedant lluny, molt lluny.