L'Eclipsi

La rutina diària era sempre la mateixa. Sentíem la sirena i als treballadors de la serradora Martí entrar en el taller en el mateix moment que ens alçavem. En la taula de formica blava de la cuina preníem un tassó amb llet i a llavar-se la cara, pentinar-se i donar-se un bon doll de "Royale Ambrée", la colònia de ma mare. El camí es repetia en anar i tornar una i altra vegada, Sant Ramon cap a baix, Pellers a bona marxa entre la pestilencia del cuiro ventant-se i en arribar al passeig una carrera fins a la porta del col·legi. En l'entrada va haver-hi durant molt de temps una zona de terra, plena de clotets, on molts dels xiquets s'entretenien jugant a les boletes.

De pàrvul havia sigut alumne d'Escolàpies, ja que aquestes permetien que els xics assistiren al seu col·legi abans que representaren el fruit prohibit massa a l'abast de la mà de les seues alumnes. Va ser en algun moment de la primavera en què em van portar a passar una espècie d'examen d'admissió on vaig poder provar que sabia el mínim per a integrar-me en les classes. Em recorde a mi mateix recorrent la galeria superior del pati d'armes acompanyat del Pare Montalva. Les oronetes executaven una furiosa coreografia de corbes alhora que els seus crits es trencaven en ecos contra les parets del vetust Palau. Vaig ser admès en el que seria el meu col·legi fins a l'adolescència.

El pati del col·legi dels Jesuïtes era el de dalt, cobert de baldoses, tancat per l'edifici i per un mur de obra que deixava vore una llarga palmera en el jardí de baix. Llavors, tota la majestuosa arbreda que afrontava amb el riu estava reservada al solaç dels religiosos.  El col·legi s'ubicava en els locals construïts damunt de les antigues cavallerisses o la nova església i l'escala que els comunicava amb el pati tenia una porta que s'obria just on les dues naus en L de la capella principal i la lateral es  trobaven.En els primers anys la missa era diària i al so dels himnes religiosos entràvem cada dia en la sala dels arcs de l'església per a començar el dia preparats espiritualment. Fa anys deia que ja tenia unes quantes misses pagades i no feia falta anar tots els diumenges, ara ja crec que dec unes quantes.

Els professors del Palau eren producte de la seua època. De tant en tant se'ls anava la mà amb els castics físics, a saber, estirar la patilla, castigar-te amb els braços en creu i cara a la paret o amb un calbot. Sembla que el castic físic dur en la meua generació ja no estava tan ben vist perquè, pel que he llegit, era moneda de canvi diària només uns anys arrere. Don Abelardo, Don Vicente Rocher, Don Luís, Don Jesús, Don Antonio... Un a un, cada any, ens tocava compartir el curs amb ells tant com ser corregits de totes totes si no cedíem. Llavors la ràtio tenia poc valor ja que en cas de necessitat es recorria a la força i sense contemplacions. Suspendre o ser expulsat eren paraules tabú. Amenaces creïbles davant d'uns pares que inevitablement donarien la raó als professors. 

Encara recorde els grans finestrals que deixaven entrar la llum pel sud i pel nord, el paisatge quebrat de teulades i el perfil de les quatre figures que coronen la balustrada de l'ajuntament. Inevitablement les associe a un cel encapotat, possiblement perquè era la primera imatge d'un quinze de setembre en tornar de les vacances de l'estiu. Per què sempre plovia aqueix dia?

Tindria jo vuit anys més o menys. Mon pare, aficionat com era a la lectura i la ciència, em va anunciar que durant el matí anava a poder-se veure un eclipsi. Pompós em va anunciar tots els detalls de l'esdeveniment i com podria ser vist si s'estava proveït d'un vidre fumat. No es tornarà a repetir un igual fins d'ací vint-i-set anys, va dir. Vaig fer els meus càlculs i vaig pensar aclaparat que tindria trenta-cinc anys en la següent ocasió.

Jo veia llavors mon pare com un gegant de saviesa, la perfecció encarnada en una persona. Al cap i a la fi els pares són el primer model d'adult quan són bona gent i, a falta d'altres referències, són el cúmul de virtuts d'un món que confiem serà perfecte i bondadós. 

Mon pare era, en aqueix sentit, un home encantat amb els invents. El fet de tenir un taller li permetia fabricar-me andròmines úniques o arreglar allò que es trencava. Que arreplegava dos pals d'un bastidor de tela esgotat de casa Ferragud, doncs només era anar a la botiga i mon pare els clavava i feia una punta fins que jo, ufà, eixia al Carrer Major com el mateix Tirant lo Blanc amb la meua espasa. Podia fer-me un joguet d'enginy de fil d'aram, regalar-me una pedreta de cristall tallat, per a mi tan valuosa com un diamant, o donar-me un eix de volant d'un despertador que feia de trompa. No cal dir que aquell dia vaig anar al col·legi amb el meu vidre fumat.

En el pati m'envania amb el meu vidre de rellotge ennegrit. Els xiquets són essers simples i ràpidament estableixen jerarquies per la possessió d'algun objecte del qual els altres manquen. Una vegada i una altra dirigia la meua vista al sol protegit per la capa negra de sutja. Res, un disc taronja i poc més. La resta de xiquets desitjaven poder tafanejar i veure el sol i un d'ells en el seu intent d'arrabassar-m'ho va ficar el seu dit i va espatlar el meu tresor. Vint-i-set anys, vint-i-set anys, la frase ressonava en el meu cervell mentre jo plorava decebut per la pèrdua. No podria vore allò tan gran que anunciava mon pare.

No sé en realitat quant vaig tardar però el cas és que abans de que ningú s'adonara vaig obrir la porta del pati i vaig córrer cap a la rellotgeria buscant el consol i l'ajuda de mon pare. Amb dolçor i sense reprotxes va tornar a encendre una flama i va arreglar el greuge. Quan vaig tornar al col·legi el professor em va preguntar que d'on arribava. Jo no vaig encertar més que a mentir i fingir que em trobava malament i que m'havia tornat a la botiga de mon pare.

Ahir no es va poder veure l'eclipsi. La veritat, tampoc em vaig preocupar massa, tinc cinquanta-un anys. Tan sols vaig recordar qui sóc i qui vaig ser.