De voltes amb tot allò que s'ha ocorregut amb l'Èbola han sorgit les
crítiques a tots els que van posar l'atenció en un vell gos de dotze anys i el
seu sacrifici. Jo vaig ser dels que vaig signar la petició perquè no fóra
sacrificat i se'l mantinguera en quarantena fins a determinar que ja no fóra
perillós per a ningú. Ràpidament s'ha fet una mescla d'idees massa freqüent i
tramposa. Un gos mobilitza tres-centes mil firmes en unes hores i es deixa
morir a milers d'africans sense que ningú es preocupe.
Qui diu que no siguen molts d'aqueixos dels què signen els que ja fa temps
vam pensar que l'ajuda s'hauria d'haver destinat a África? És que no es pot
creure en ambdós coses?
Per un altra banda estava la urgència amb què s'anava a sacrificar un animal
innocent per a donar una aparent eficàcia a una gestió nefasta de la crisi. La
casa i l'edifici on vivia aquesta família, no van estar assistits durant dies i
de sobte es munta tot l'embolic quan l'epidèmia s'ha deixat estendre per barris
i hospitals de Madrid. Així que d'eficàcia gens i el gos va ser el pagà per a retrobar
la imatge perduda. Signar la petició era lluitar per la seua vida o saber que
seria sacrificat sense concessions si o si. Ja.
En temes d'imatge és molt senzill aconseguir la mobilització per un subjecte
individual i això és el que ha passat. Salvant les distàncies tots ens commovem
per Malala i la seua sorprenent història i oblidem que hi ha milions de
xiquetes en el món que pateixen la seua sort. Una cosa no lleva l'altra.
Tenim en primer lloc, per tant, la urgència i el focus mediàtic. En segon
lloc el sentiment d'injustícia amb una infermera i el seu marit que senten el
gos com un fill i que si poc tenien, ara han de veure morir a la seua mascota.
Els que tenim gossos sabem que no són persones però que si són essers amb vida
plena i mereixedors de tot respecte per l'entrega amb la que fan que aquesta
vida siga un poc més humana. Estic segur que els gossos trauen el millor que
tenim com a persones.
Per si no fóra poc, els experts no tenen una opinió única. S'han pogut
escoltar veus a favor i en contra. Davant del dubte haurien d'haver respectat
la seua vida. El gos en si podia haver arribat a ser un objecte d'estudi atés
que l'epidèmia està limitada a un entorn de poques persones i animals. Entenc
els sacrificis massius en un àmbit de descontrol (epidèmia afectant desenes de
persones i fora de control) però el que ha passat ací ho atribuïsc més al
paperot de parèixer efectiu que a ser-ho realment.
Reconec que és una qüestió com menys polèmica perquè cada dia milers
d'animals moren en escorxadors per a alimentar la població humana i no hi ha
moltes alternatives. Crec que en això els pobladors de l'Amazones tenen més clares
les seues responsabilitats quan alleten els bebès de mona si caçant maten a la
mare. Podem usar animals amb diferents fins però tenim una responsabilitat
ètica amb ells per això mateix.
És una falsa discussió perquè pense que el dia que vegem els gossos com a
vida subjecta a drets serà perquè abans no haurem consentit les morts
d'africans per fam, per malària, per guerres i per èbola. Si no tanquem els
ulls davant de les misèria en la nostra pròpia espècie humana començarem a
veure els animals amb els ulls de la compassió. El canvi ètic ens farà millors
com a espècie. Anirem un pas avant en l'evolució.
Així doncs, els meus millors desitjos per a una professional que s'ha jugat
la vida i ha perdut part de la seua vida i els seus amors en aquesta lluita,
per a la seua família i per a tants africans que no conec i mereixen ser
tractats com a persones i no com a nombres d'una notícia.
Comentarios
Publicar un comentario