Discurs de la cerimònia de graduació. Col·legi Carmelites

Estimades amigues, benvolguts amics.

Per un moment voldria que pares i fills es miràreu els uns als altres.

Voldria que recordareu el llarg camí des que vam entrar al col·legi. Voldria que il·luminarem amb la memòria tantes vivències des que vam creuar aquestes portes per primera vegada.

Tindre fills suposa una malaltia de nou mesos que, feliçment, dura tota una vida. Sí, ser pare o ser mare és patir, però com deia Santa Teresa de Jesús

“Visc ja fora de mi, després que mor d’amor”.

Ser pare és,doncs, sentir un immens amor per vosaltres, com, de la mateixa manera, patir per amor a vosaltres.

Alguns dels que hui compliu el cicle escolar teníeu a penes dos anys. De la nostra ma entraveu plorant en sentir-vos abandonats en una escola que vos separava de l'entorn d'una llar pròxima i càlida.

Amb un nus a la gola vos deixàvem a la classe realment angoixats...

Era tornar, però, unes hores després i comprovar que la tempesta havia passat. Eixíeu desvanits... i... com si res.

Eren els anys en què com un trenet, se n’anàveu al teatre o d'excursió a la platja. Per a la nostra frustració no contàveu gairebé RES en tornar. Amb quina gana hauríem tingut un foradet per on vore allò que feieu!

D'això, probablement, quasi no se'n recordeu. Però, per a nosaltres, pares i mares, són dels records més estimats de la nostra vida.

Cada any un nou professor o professora vos regalava vida i entusiasme en la vostra formació. Vosaltres, anaveu complint les etapes del sistema escolar des de la tendra infantesa fins a l'explosiva adolescència.

Recordeu? De disfressa en disfressa, d'avaluació a avaluació, de nadalenques a carnestoltes i de falles a festivals de fi de curs, vosaltres vos heu fet majors i ... nosaltres comencem a estar ja majors....

L'escola ha estat l'escola de l’acadèmia, però sobretot l'escola de la vida. Mentre el món rodava i passava dels noranta al nou segle XXI, heu crescut com a persones en la dialèctica de la relació i el conflicte. El ying i el yang, el blanc i el negre que completen el cercle.

Han estat moltes les lluites-se per a superar, les fites del saber, les amistats, les relacions amb els companys i els professors: de vegades han segut fàcils, de vegades no.

En els viatges heu obert els ulls a un món més gran i a una vida fora de la família. Recordeu la granja-escola, els viatges a París o la neu. Cada eixida era, sense que vos adonareu, un pas cap a la vida independent. El pas endavant de persones que volen trobar el seu lloc en el món.

I, ara que arriba l'estiu, el col·legi es quedarà buit, ple dels ressons de tantes lliçons. Mireu cada detall dels patis. Les escales, les finestres, les aules... Haureu de deixar la que ha estat la vostra casa. Però sabeu que sou i sereu part del seu esperit.

Nosaltres comencem a ser passat.Vosaltres, estimats alumnes, ja sou el futur.

A poc a poc us entreguem el testimoni de la nostra vida, el nostre país i la nostra societat.

D'ací uns pocs anys tindreu la responsabilitat de ser els que porteu la nau.

Teniu el compromís de transmetre el testimoni del saber. Heu de fer continuar la vida i la família. No vos oblideu de seguir lluitant per un món millor sense deixar d’intentar arribar a la excel·lència, com a professional i sobretot com a persona.

Si heu aprés bé la lliçó, un dia gaudireu la meravella de ser pares. Sabreu què és tindre un fill o una filla i veure'ls créixer. Seguireu la roda de la vida...

I nosaltres continuarem ací. Sempre al vostre costat, gaudint amb vosaltres dels vostres èxits i sofrint si les coses no van bé. Perquè, encara que no la veieu, ens uneix una cordeta invisible pero molt forta que ens lliga per a tota la vida.

Aquest és l'ofici de ser pares i mares. No s'acaba ni ara ni mai i per això mentre ens quedem forces

sempre, sempre,... estarem amb vosaltres.