El pulpo
Érase una vez un pulpo alemán llamado Paul que se hizo famoso por sus pronósticos de éxitos o fracasos de los equipos de fútbol en los partidos. La verdad, no hemos avanzado mucho en 2500 años y seguimos tan ligados al deporte y a los oráculos como una vez lo estuvieron los griegos.
El fútbol es otro de tantos otros mecanismos de catarsis colectiva en el que nos sumergimos para salvar tanta mediocridad diaria. Lo que no es más que un juego se convierte así en un espacio ritual de luchas tribales que diluyen en gran medida las tensiones internas y externas de los colectivos representados. La liturgia colectiva, los rituales y los cánticos de ayer inundaron una España vestida de roja. Las televisiones dieron una cobertura entusiasta, pero mientras en Madrid abundaron los grandes planos generales de la multitud, en Cataluña y en el País Vasco se mostraban planos mucho más cortos de los hinchas. ¿Casualidad? En un país con costuras siempre a punto de tensarse el fútbol es un pegamento muy útil.
El fútbol desencadena mecanismos perversos y benéficos según el momento, la circunstancia y sobre todo las personas. En las redes sociales internacionales se cambia el buen ambiente por la rivalidad y no es difícil pasar de la broma al insulto y finalmente al conflicto descarado. Los diarios latinoamericanos recurrieron en los partidos que jugó España a los topicazos del toro y del insulto para hacer valer su tribu. Así es, el defender los colores propios supone en ocasiones ejercer una violencia descarada, como ocurrió en la final entre España y Holanda. Si uno de los rivales no puede ejercer la razón lo intenta con la fuerza bruta. Fútbol y geopolítica, a veces, son copias simétricas.
El fútbol va siempre de la mano del nacionalismo y digo siempre porque nacionalismo y tribalismo se parecen demasiado y el sentimiento de ser de un club o ser de una tribu no son nada diferentes. Basta con mirar la definición que hace la real academia de este segundo término "tribu" "Tendencia a sentirse muy ligado al grupo de gente al que se pertenece, y a ignorar al resto de la sociedad." y compararlo con "nacionalismo" "Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece" para ver que estamos en una nebulosa de términos muy relacionados.
No voy a negar que ayer me sentí muy feliz disfrutando con mi familia del partido, ni que hice bromas sobre nuestro triunfo con uno de nuestros clientes holandeses. No veo nada malo en el hecho de sentirse parte de un grupo ni celebrar los éxitos comunes a parte de las críticas que hice en mi anterior entrada al blog. En cambio veo una tendencia perversa e irracional en ese instinto tribal que se esconde detrás de las banderas y símbolos.
El sábado una marea humana salió a las calles de Barcelona a proclamar su deseo identitario nacional. Otras banderas y otro sentimiento indiscutible que tantas veces se ha escondido detrás de los colores del Barça. Los políticos son artistas a la hora de utilizar esos sentimientos surgidos del tuétano para sus propios juegos de poder. No hay nada más fácil que el victimismo para sentirse parte de una tribu maltratada y salir la calle para protestar por un Estatut cercenado por otro nacionalismo, en este caso el español, o por un árbitro que no hace su trabajo con justicia en un mundial.
Miles de aficionados salieron a proclamar el triunfo por las avenidas de la playa de Gandía. La policía andaba al quite para evitar conflictos siempre a flor de piel entre los que aprovechan el caos y el alcohol para hacer su guerra particular.
La verdad siento que a pesar de todas sinergias positivas que conlleva el sentimiento de amor por la patria es una fase que el ser humano ha de superar. El día en que lengua signifique puente y no barrera, persona sea sinónimo de hermano, patria signifique planeta tierra, la razón sea más fuerte que el instinto y el término nacionalismo sea superado por la dimensión de otra palabra mucho más bella como es internacionalismo, el ser humano habrá alcanzado una dimensión superior. Tal vez necesitemos de siglos de cultura y educación si es que antes no nos cargamos el planeta o nos matamos en guerras estériles. De momento seguimos a la misma altura irracional en la que hemos estado siempre consultando nuestro futuro con el pulpo Paul. Todavía estamos muy lejos, me temo.
El polp
Això era que un polp alemany anomenat Paul que es va fer famós pels seus pronòstics d'èxits o fracassos dels equips de futbol en els partits. La veritat, no hem avançat molt en 2500 anys i seguim tan lligats a l'esport i als oracles com una vegada ho van estar els grecs.
El futbol és un altre de tants altres mecanismes de catarsi col·lectiva en què ens submergim per a salvar tanta mediocritat diària. El que no és més que un joc es convertix així en un espai ritual de lluites tribals que diluïxen en gran manera les tensions internes i externes dels col·lectius representats. La litúrgia col·lectiva, els rituals i els càntics d'ahir van inundar una Espanya vestida de roja. Les televisions van donar una cobertura entusiasta, però mentres a Madrid van abundar els grans plans generals de la multitud, a Catalunya i en el País Basc es mostraven plans molt més curts dels aficionats. Casualitat? En un país amb costures sempre a punt de tensar-se el futbol és un pegament molt útil.
El futbol desencadena mecanismes perversos i benèfics segons el moment, la circumstància i sobretot les persones. En les xarxes socials internacionals es canvia el bon ambient per la rivalitat i no és difícil passar de la broma a l'insult i finalment al conflicte descarat. Els diaris llatinoamericans van recórrer en els partits que va jugar Espanya als topicassos del bou i de l'insult per a fer valdre la seua tribu. Així és, el defendre els colors propis suposa de vegades exercir una violència descarada, com va ocórrer en la final entre Espanya i Holanda. Si un dels rivals no pot exercir la raó ho intenta amb la força bruta. Futbol i geopolítica, a vegades, són còpies simètriques.
El futbol va sempre de la mà del nacionalisme i dic sempre perquè nacionalisme i tribalisme s'assemblen massa i el sentiment de ser d'un club o ser d'una tribu no són res diferents. Basta de mirar la definició que fa la reial acadèmia d'este segon terme "tribu" "Tendència a sentir-se molt lligat al grup de gent a qui es pertany, i a ignorar a la resta de la societat." i comparar-lo amb "nacionalisme" "Afecció dels naturals d'una nació a ella i a quant li pertany" per a veure que estem en una nebulosa de termes molt relacionats.
No negaré que ahir em vaig sentir molt feliç disfrutant amb la meua família del partit, ni que vaig fer bromes sobre el nostre triomf amb un dels nostres clients holandesos. No veig gens roín en el fet de sentir-se part d'un grup ni celebrar els èxits comuns a part de les crítiques que vaig fer en la meua anterior entrada al blog. En canvi veig una tendència perversa i irracional en eixe instint tribal que s'amaga darrere de les banderes i símbols.
El dissabte una marea humana va eixir als carrers de Barcelona a proclamar el seu desig identitari nacional. Altres banderes i un altre sentiment indiscutible que tantes vegades s'ha amagat darrere dels colors del Barça. Els polítics són artistes a l'hora d'utilitzar eixos sentiments sorgits del moll per als seus propis jocs de poder. No hi ha res més fàcil que el victimisme per a sentir-se part d'una tribu maltractada i eixir el carrer per a protestar per un Estatut retallat per un altre nacionalisme, en este cas l'espanyol, o per un àrbitre que no fa el seu treball amb justícia en un mundial.
Milers d'aficionats van eixir a proclamar el triomf per les avingudes de la platja de Gandia. La policia caminava al passada per a evitar conflictes sempre a flor de pell entre els que aprofiten el caos i l'alcohol per a fer la seua guerra particular.
La veritat sent que a pesar de totes sinergies positives que comporta el sentiment d'amor per la pàtria és una fase que el ser humà ha de superar. El dia en què llengua signifique pont i no barrera, persona siga sinònim de germà, pàtria signifique planeta terra, la raó siga més forta que l'instint i el terme nacionalisme siga superat per la dimensió d'una altra paraula molt més bella com és internacionalisme, el ser humà haurà aconseguit una dimensió superior. Tal vegada necessitem segles de cultura i educació si és que abans no ens carreguem el planeta o ens matem en guerres estèrils. De moment seguim a la mateixa altura irracional en què hem estat sempre consultant el nostre futur amb el polp Paul. Encara estem molt lluny, em tem.
El polp
Això era que un polp alemany anomenat Paul que es va fer famós pels seus pronòstics d'èxits o fracassos dels equips de futbol en els partits. La veritat, no hem avançat molt en 2500 anys i seguim tan lligats a l'esport i als oracles com una vegada ho van estar els grecs.
El futbol és un altre de tants altres mecanismes de catarsi col·lectiva en què ens submergim per a salvar tanta mediocritat diària. El que no és més que un joc es convertix així en un espai ritual de lluites tribals que diluïxen en gran manera les tensions internes i externes dels col·lectius representats. La litúrgia col·lectiva, els rituals i els càntics d'ahir van inundar una Espanya vestida de roja. Les televisions van donar una cobertura entusiasta, però mentres a Madrid van abundar els grans plans generals de la multitud, a Catalunya i en el País Basc es mostraven plans molt més curts dels aficionats. Casualitat? En un país amb costures sempre a punt de tensar-se el futbol és un pegament molt útil.
El futbol desencadena mecanismes perversos i benèfics segons el moment, la circumstància i sobretot les persones. En les xarxes socials internacionals es canvia el bon ambient per la rivalitat i no és difícil passar de la broma a l'insult i finalment al conflicte descarat. Els diaris llatinoamericans van recórrer en els partits que va jugar Espanya als topicassos del bou i de l'insult per a fer valdre la seua tribu. Així és, el defendre els colors propis suposa de vegades exercir una violència descarada, com va ocórrer en la final entre Espanya i Holanda. Si un dels rivals no pot exercir la raó ho intenta amb la força bruta. Futbol i geopolítica, a vegades, són còpies simètriques.
El futbol va sempre de la mà del nacionalisme i dic sempre perquè nacionalisme i tribalisme s'assemblen massa i el sentiment de ser d'un club o ser d'una tribu no són res diferents. Basta de mirar la definició que fa la reial acadèmia d'este segon terme "tribu" "Tendència a sentir-se molt lligat al grup de gent a qui es pertany, i a ignorar a la resta de la societat." i comparar-lo amb "nacionalisme" "Afecció dels naturals d'una nació a ella i a quant li pertany" per a veure que estem en una nebulosa de termes molt relacionats.
No negaré que ahir em vaig sentir molt feliç disfrutant amb la meua família del partit, ni que vaig fer bromes sobre el nostre triomf amb un dels nostres clients holandesos. No veig gens roín en el fet de sentir-se part d'un grup ni celebrar els èxits comuns a part de les crítiques que vaig fer en la meua anterior entrada al blog. En canvi veig una tendència perversa i irracional en eixe instint tribal que s'amaga darrere de les banderes i símbols.
El dissabte una marea humana va eixir als carrers de Barcelona a proclamar el seu desig identitari nacional. Altres banderes i un altre sentiment indiscutible que tantes vegades s'ha amagat darrere dels colors del Barça. Els polítics són artistes a l'hora d'utilitzar eixos sentiments sorgits del moll per als seus propis jocs de poder. No hi ha res més fàcil que el victimisme per a sentir-se part d'una tribu maltractada i eixir el carrer per a protestar per un Estatut retallat per un altre nacionalisme, en este cas l'espanyol, o per un àrbitre que no fa el seu treball amb justícia en un mundial.
Milers d'aficionats van eixir a proclamar el triomf per les avingudes de la platja de Gandia. La policia caminava al passada per a evitar conflictes sempre a flor de pell entre els que aprofiten el caos i l'alcohol per a fer la seua guerra particular.
La veritat sent que a pesar de totes sinergies positives que comporta el sentiment d'amor per la pàtria és una fase que el ser humà ha de superar. El dia en què llengua signifique pont i no barrera, persona siga sinònim de germà, pàtria signifique planeta terra, la raó siga més forta que l'instint i el terme nacionalisme siga superat per la dimensió d'una altra paraula molt més bella com és internacionalisme, el ser humà haurà aconseguit una dimensió superior. Tal vegada necessitem segles de cultura i educació si és que abans no ens carreguem el planeta o ens matem en guerres estèrils. De moment seguim a la mateixa altura irracional en què hem estat sempre consultant el nostre futur amb el polp Paul. Encara estem molt lluny, em tem.
Comentarios
Publicar un comentario