Ànima d'artista

Cent colps quotidians humilien molt més que un gran escàndol. No va poder ser el camí del jet i la fama. Només quedava la furgoneta i el repartiment diari per a suportar la vida. Joan havia acceptat el seu destí amb resignació i els anys començaven a carregar de greix el cinturó abdominal i a desforestar el cabell en altre temps ros i arrissat. El micròfon era l'imant i la taula de salvació d'una existència anodina. Quan cantava en les bodes o en els salons de ball dels jubilats se sentia una altra vegada viu i existia en ell, encara de forma efímera, la sensació de ser algú únic, especial, en un món de rutines.
El telefonet de la porta va emetre un xiulit penetrant entre els furiosos lladrucs de la bèstia. Repartidors i gossos formen part de la mateixa categoria d'enemistat de gossos i gats. “Atenció al gos”, deia la llegenda. Juan va continuar insistint, segur darrere de la tanca, però envaït per una descàrrega inconscient d'adrenalina. Ja era la tercera vegada que el repartidor escalava les sinuoses artèries de la urbanització i el final de la jornada arribava. Per fi es va atrevir a encimbellar-se al mur i va aconseguir dipositar el paquet entre els bots furiosos de la fera que no aconseguia a fer-se amb aquell individu que violava el territori del clan.
Què diferent podia haver sigut tot. En el reproductor de la furgoneta de l'agència de paqueteria sonava novament la cançó que podia haver-li portat a la fama. Juan movia la boca fent una espècie de play back privat per a una audiència inexistent. Amb els anys havia superat l'error d'aquell dia a base d'assajos privats. El ballenato sonava perfecte i sense errades. La coreografia es reproduïa en un escenari neuronal en 3D.
Anys arrere feia cua a la porta del palau de congressos. De deu mil candidats a cent seleccionats i d'estos a deu triats per a l'acadèmia. Enfront d'ell tres experts en màrqueting que jugaven a ubicar uns quants tipus exòtics per cada cantant amb mínimes possibilitats vocals. Joan, per fortuna, no entrava en la categoria de monstres divertits. En un càsting on triomfava un faquir cantant cobla o la Lolita de sis anys vestida de farbalans i interpretant a Azúcar Moreno en format de butxaca, ell convencia més per la seua joventut, el seu aspecte acriaturat però respectable i la seua veu càlida que per la seua capacitat de provocar les rialles del respectable. Si bé va haver de conviure entre companys exòtics, les fases finals es reservaven per a artistes un poc més seriosos.
El cd continuava trepant la cabina amb cançons apegaloses mentres la sorollosa furgoneta arrancava o parava en funció dels capritxos de l'habitual embós d'entrada a la ciutat. Al ritme de la banda sonora el repartidor entonava les lletres capficat en la perfecció de l'entonació. No havia tingut al cap i a la fi tan mala sort. El matalàs tribal de la família i el poble sempre havien amortit la duresa de les caigudes. Sabia que no passaria fam física, però la fama continuava temptant la seua ànima d'artista.
La fama és una medicina que cura o mata. Joan no va ser mai capaç de digerir eixa sensació agredolç. En l'acadèmia va aconseguir superar les diferents eliminatòries i sense adonar-se ni assumir realment la situació es va veure en una voràgine de adolescents embogides que a penes li deixaven accedir als recintes. El seu agent, un subproducte de la generació del 68 que havia passat les fases del comunisme radical, el desencant i finalment la immersió plena en el capitalisme més salvatge, el va prendre més com a objecte que com a subjecte i li va muntar la campanya de promoció que li va fer recórrer desenes de centres comercials firmant autògrafs. La idea podia haver funcionat, Eurovisió i el bot a la fama, però aquella cançó “Yo por ti fui bohemio” amb ritme de ballenato no va ser la millor de les eleccions. Joan per aquella època vivia cegat amb el seu propi èxit i no fou capaç de veure que aquella aposta era a cara o creu.
La sentència de mort va ser aquell any a Amsterdam. Joan va pujar a l'escenari abillat amb un vestit que l'assessor d'imatge havia elaborat i que ell, falt de millor criteri, havia acceptat sense piular. Els focus encenien l'escenari més que l'il·luminaven. Joan suava copiosament enmig d'aquella diana de llums i so on ell era l'objectiu. Podria haver encertat més en la coreografia, però aquelles sabates de sola que esvaraven com a patins sobre gel van resultar ser la pitjor elecció. En plena actuació un esvaró i el ballenato va començar a donar voltes entre tons desafinats. El món va començar a afonar-se en eixe moment i les fitxes d'un tetris descontrolat no encaixaven en la subtil arquitectura del triomf.
Spain one point, l'Espagne un point. Eixe va ser tot el resultat de les votacions. Fruit de la desorientació o de la misericòrdia de la delegació eslovaca només va obtindre un punt que no li va permetre anar més enllà de l'última posició.
Com a general que ha perdut la batalla o rei destronat, va veure la fugida en desbandada de les seues tropes, va haver d'anar decelerant sobtadament en la seua carrera meteòrica. El disc preparat no va arribar a arrancar en les vendes, el seu agent va dimitir tan sols va posar el primer peu en Barajas, el pelegrinatge de personatge en personatge només va tindre com resultat una col·lecció de portes en els nassos. Qualsevol actuació era destrossada quan un públic cruel demanava desaforadament el ballenato, el ballenato, entre cruels rialles. Aquells que l'adulaven només unes setmanes arrere en tertúlies i magazins semblaven desapareguts. La realitat es va imposar a velocitat de vertigen. Els contractes sibil·lins no van donar molt de si i prompte es va veure abocat a la humiliació de la tornada al poble amb la cobleta cruel del ballenato fallit. La fama va passar a ser la rialla, pel carrer va haver de suportar rogles de xiquets donant maldestres esvarons histriònics per a fer burla de l'entropessada. La teoria de la conspiració va ser el millor bàlsam contra el fracàs personal. És que ens tenen mania als espanyols, no ens poden veure a Europa… Autocompassió i anys…
Emboçat en el seu anorac recorria el carrer major mentre els botiguers abaixaven les persianes. El carrer ja s'havia buidat feia estona i els escassos vianants més que passejar deambulaven camí a casa. Joan mirava distret els aparadors quan va entropessar amb una dona de cabell cardat, galtes carnoses i un poc més de maquillatge del necessari. Perdone’m vostè, va encertar a dir el repartidor. “Vosté, vosté és Juan Marquez. Quina emoció! Tinc el seu disc dedicat. Podria donar-me el seu autògraf?”. Joan va somriure més cap a dins que cap a fora. Amb professionalitat d'artista va traure el seu bolígraf que hores abans omplira formularis i va firmar en la llibreteta de notes de la dona. Unes quantes setmanes de xicotetes humiliacions banals s'esfumaven entre els traços de l'autògraf. Joan va esgotar la marxa a casa més surant que caminant.