Platja de l'Ahuir: la propietat del paisatge

Vivim una època paradoxal on campa a gust una humanitat tan poderosa com finalment fràgil. Mai va tenir l'esser humà tanta capacitat per a canviar el seu entorn, per a destruir o per a crear. Com a tèrmits voraços som capaços d’arrencar la pedra de la muntanya i transformar-la en gris formigó armat que es clava en el sòl i es rodeja d’asfalt. Grans pistes de negre betum obrin camí a monstres d’acer que ens permeten fugir al paradís mentre destruïm tant el paisatge que recorrem com el que justifica el viatge. On el formigó i l’asfalt s’imposen mai tornarà a ser el paisatge el que va ser.

Les meues amigues alemanyes, les germanes Künneke, van arribar a Espanya en els cinquanta carregades d’una Leica de 35mm que els va permetre retratar en color una platja de Gandia on l’Hotel Bayren s’alçava solitari en un paisatge de dunes i afloraments d’aigua dolça. Dunes i arenals daurats on van retratar velles espanyoles de dol rigorós que es refugiaven davall uns paraigües negres en una platja deserta. Des del mar van retratar un paisatge de muntanyes aleshores ja sentenciat a mort en un parell de dècades. Les seues excursions per l’horta pròxima em van llegar unes imatges efímeres d’una platja verge i un entorn rural que jo a penes vaig tenir temps a veure de xiquet. Els meus records arriben a un estiu en què un amic de mon pare li va prestar un apartament en tercera línia de platja. Darrere regnaven ja els juncs i els canyars, l’olor d’humitat i els cants del grill o la xitxarra. Entre camins de solcs marcats en arena creixien hortes carregades de la verdura cuidades com a jardins entre casetes d’estiueig i marjal on passar els dies de festa.

Han passat 45 anys i en aqueix període he vist créixer les muralles de formigó de nord a sud i des de l’escullera fins a la marjal. El que va ser una platja familiar local es va convertir en la ciutat atapeïda i sorollosa que arriba a ser a l’estiu i solitària a l’hivern. És el progrés, no ens va a faltar treball, van prometre l’un darrere de l’altre els polítics en el poder. La bellesa del paisatge, tancat pel nord per Cullera i pel sud per Segaria, El Montgó i el Cap de Sant Antoni, ens hi ha va fer oblidar aqueix tumor cancerigen que sempre ha sigut el creixement desbocat de la platja. La Colònia Ducal va ser un intent frustrat de fer una urbanització de menor densitat, de menor alçària, més civilitzada respectant més la línia de muntanyes i deixant passar el sol en les vesprades d’hivern. Per desgràcia va triomfar l’alçària i el volum contra la sensatesa.

Vam ser poc conscients, tal vegada ho vam veure amb aqueix maleït estoïcisme que ens caracteritza, el cas és que no vam saber veure llavors quant perdíem i, consolant-nos amb la fal·làcia que podíem recuperar la platja com una vegada va ser a condició de caminar cap a Xeraco uns minuts, vam deixar que el formigó cresquera i cresquera. Com en el temps de les colònies pareixia que tot era susceptible de ser venut i explotat. Al cap i a la fi apliquem a la nostra platja el mateix criteri del planeta: apoderar-se de la seua bellesa per a viure en l’orgia del laisez faire.

Era el final dels setanta. A l’altre costat de la platja de l’Ahuir, on el riu Vaca s’obri al mar, hi havia un tros de platja on anàvem amb els meus pares a passar el diumenge davall l’ombrel·la i carregats de cadires i taula de càmping. La meua gossa botava del cotxe i corria com a boja per l’arena amb un fons de cavalls de tir i carros de diumengers que pelegrinaven cada cap de setmana per a gaudir amb els seus animals del sol, l’arena i l’aigua. Les muntanyes continuaven dominant el paisatge per l’oest, però pel sud ja dominava aqueixa silueta serrada de les desenes de blocs d’apartaments.

Durant els meus anys de socorrista la platja quedava dividida en vuit zones l’última de les quals es tancava amb l’últim pal de banderes en les primeres dunes de la platja de l’Ahuir. Els companys havien batejat a la zona com el "Liang Shan Po" en honor al refugi de proscrits d’una sèrie de televisió xinesa que va ser popular en l’època. El nom li venia perfecte ja que a més d’estar prop de les marjals albergava tant dones que desitjaven prendre el sol sense subjectador o homosexuals a la busca de pla. Aqueixa zona era sens dubte la més tranquil·la i tots esperàvem que ens corresponguera patrullar-la. Algun dels meus companys escapaven per uns minuts de la disciplina del treball per a tenir una aventura arrebossant-se en l’arena. El bosquet de pins de la finca de Rústicas era també conegut per a trobades pròpies d’un relat de Manuel Vicent.

Tantes vegades vaig arribar a dibuixar el paisatge que encara avui el podria reproduir de memòria.

Van passar els anys i vaig formar la meua pròpia família. Mai m’ha agradat l’aclaparament de l’estiu i la platja atapeïda d’ombrel·les i turistes fins a impedir, quasi, arribar a banyar-se amb una certa tranquil·litat. Cada un dels extrems de la platja de l’Ahuir era així el lloc on acampar i sentir la brisa entre el cel, la mar i les muntanyes. Carregats de tovalles i amb el nostre bebè preníem possessió de la nostra parcel·la gaudint de les ones i l’arena.

Després van arribar els anys en què vaig començar a fascinar-me amb la bellesa de les imatges que capturava amb la meua càmera. Ací seguien les immenses mols de tons blavosos i penya-segats rogencs surant sobre els pinzellades ocres i verds del cordó dunar.

Em faig vell perquè quan vaig a la platja ja no la veig amb els ulls del xiquet sinó amb aqueix afecte íntim del que atresora mil i un records de dies de sol i llum i altres de mars furiosos i núvols de gris plomós. La platja de l’Ahuir, el seu paisatge, és patrimoni no sols del propietari dels camps. De fet ningú li impedeix seguir amb l’activitat agrícola que tenia. Fa anys que se sap dels seus moviments per a poder omplir de ciment la finca. Si no ho ha fet és perquè no era rentable amb la legislació actual. El problema és que els propietaris reivindiquen la propietat vertical del paisatge i el seu dret a devorar-lo per a obtenir el benefici i això, ficats en el segle XXI, en un moment on el planeta està en risc de canviar a causa dels nostres actes, no hauria de consentir-se.

Igual que hi ha el dret a la propietat hi ha la propietat comuna del paisatge, el nostre i el de les generacions futures. El paisatge que se’ns ha arrabassat amb silenci i traïdoria durant dècades ja mai podrà ser vist pels que l'heretaran. És temps d’abordar la qüestió amb perspectiva històrica i considerar que l’herència de milions d’anys de treball de l’aigua i el vent no pot ser dilapidada en unes poques dècades. El paisatge també és el nostre i pot arribar a ser, perquè no, el major atractiu per a una platja que necessita aqueix pulmó i aqueixa cadena de muntanyes darrere de les quals es pon el sol cada vesprada en espectacles únics i irrepetibles.