Tardor a la Mariola

Per als saforencs, pujar a la serra de Mariola és sempre com viatjar a regions distants. El paisatge, el clima, la vegetació i la configuració geològica s'allunyen de la realitat costanera i ens porten a un indret verd i bonic com pocs. Precisament volíem aprofitar el dia fent una ruta circular per fonts i masos, amb inici a la Font de Mariola.

Ja feia fred. Nou graus que anunciaven la plenitud de la tardor. Caminant, gaudíem del paisatge de camps, zones de pineda, carrasques i tossals. Alguns dels masos continuen habitats i remodelats; altres van dissolent-se en el paisatge, retornant la pedra a la terra mentre la fusta de les bigues cau sobre els sostres i les parets enderrocades. És així com l'herba ompli els espais, fent-nos recordar que la natura es cobra sempre els deutes amb els humans.

Entre els masos que sobreviuen a la ruïna sonen les remors d'una vella llegenda que va donar nom a la serra. Conten que Mariola era una jove i bella donzella romana, filla de Sext Mari, un ric patrici que posseïa terres i propietats en aquella part del territori. Des de menuda havia criat una pantera africana que s'havia convertit en la seua companya inseparable. Amb ella recorria els boscos i els camins de la serra, on era habitual veure-les passejar juntes. Aleshores, tots aquests indrets verds i amagats eren molt més selvàtics que ara.

La bellesa de Mariola i les riqueses de la seua família van despertar la cobdícia dels poderosos. Uns diuen que fou l'emperador Tiberi; altres, un pretor anomenat Lúculo, qui va pretendre aconseguir-la i obligar-la a casar-se amb ell. Però Mariola s'hi va negar, incapaç d'acceptar que ningú decidira sobre la seua vida.

La negativa va desencadenar una persecució contra ella i la seua família. Hi hagué setges, captures i episodis cruels, alguns dels quals situen Mariola en un circ romà, exposada a les feres. Però la seua pantera, fidel fins al final, no va deixar de defensar-la i es va enfrontar als qui volien fer-li mal.

Llegenda, sí, però la història va adquirir un matís inesperat quan, cap a 1965, un grup d'espeleòlegs del Centre Excursionista d'Alcoi va localitzar les restes d'un gran felí a l'interior de la Cova de la Sarsa, al terme de Bocairent. La troballa la va fer l'espeleòleg alcoià Alvar Seguí, acompanyat per Juan Sempere, Rafael Jordà, Antonio Hernández, Ricardo Cerrada i Miguel Abad. Les restes es trobaven en una galeria estreta i profunda de la cavitat. Sobre com havia arribat allí l'animal es van plantejar diverses hipòtesis: que haguera entrat ferit buscant refugi, que un altre animal l'haguera arrossegat fins a aquell indret o que haguera caigut per alguna escletxa.

Segons la informació publicada posteriorment per l'espeleòleg Guillem Torres i Perea, el crani va ser reconstruït a la Universitat de Barcelona i estudiat per un especialista en paleontologia vinculat al Museu de Sabadell. La identificació el relacionava amb un gran fèlid, possiblement un lleopard (Panthera pardus), encara que la documentació consultada presenta alguna discrepància en la classificació. No sabem si aquell animal té res a veure amb la pantera de la llegenda, però resulta fascinant com, de vegades, la fantasia sembla trobar-se amb la realitat.

Un dia més a la serra, amb bons amics. Aquesta vegada, amb el company Ruben, de @valenciabonita, vam esmorzar sota la protecció d'una carrasca monumental que podria parlar de temps pretèrits i d'històries de vida i mort.

Els arbres ja comencen a mostrar els colors de la tardor: rojos, taronges i grocs. La vida s'amaga discreta, esperant un hivern que està per caure. El castell de Mariola, quatre murs quasi enderrocats, continua albirant el paisatge i guardant l'indret com sempre ha fet. Sap que els humans vindran i tornaran. Ells sols són una ombra en un paisatge etern.