Or pur

A Maria Estruch, que ens va portar màgia moltes nits de reis.

Dits trèmols d’una llum dolça de desembre, que penetra entre els verds i els grocs dels arbres, acaronaven les parets d’aquella mena de laboratori d’alquímia en el qual regnava la uela Maria. En eixa cuina de parets emblanquinades i manises Maria obtenia or pur d’un gresol on els quatre elements —terra, aire, foc i aigua— es barrejaven. Per la finestra enreixada es veia el corral on hi havia algunes gàbies amb conills i pollastres i, a més a més, un hort, quasi un jardí, amb arbres i hortalisses de moltes classes. L’Alquerieta de Martorell, en la qual vivien des d’abans de la guerra Maria i Vicent, era aleshores un grup d’unes poques cases enfilades al costat d’una capella decrèpita i abandonada. Quasi tot el veïnat, menys d’una vintena de famílies, eren encara descendents de nissagues arribades poc temps després de l’expulsió dels moriscs. Lluny quedava el temps d’aquell trapig, orgull dels senyors feudals, els Martorell, on es transformava la canyamel en formes de sucre que s’exportava als països més llunyans d’Europa.

Maria tenia la fama de preparar magnífics dolços —sense dubte, els millors del poble. Faltaven uns pocs dies per al dels Reis Mags i, seguint una tradició que havia conservat la família de mares a filles des de temps que es perdien en la memòria, calia fer una casca per a cadascun dels xiquets de casa. Feia ja dies que Maria, amb el seu cabasset, amunt i avall, passava les vies per l’abandonada caseta de consums, seguint pel carrer Sant Ramon fins al Prado, on compraria a Ca Lloret allò que no creixia a l’hortet de casa. Ametles no havia de comprar. El seu cosí Miquel ja li les havia portades de la seua collita als bancals que tenia a Marxuquera. També tenia preparades les capses metàl·liques decorades, que cada any es reutilitzaven com a contenidor de la casca de reis. Romanien tot l’any embolicades en paper i dins d’una capsa de cartó fins que, per allà la Puríssima, les treia i les deixava preparades.

Maria, que tenia un sentit quasi militar de l'ordre i l’estratègia, ja ho tenia tot ratllat, molt o batut: el sucre glaç i l'ametla molta primer; després, la ratlladura de llima i els ous. Un univers de matèries generades en la distància van acabar unides en una síntesi perfecta. Al banc de pedra, va començar a barrejar els ingredients per al massapà que deixava escapar l’aroma de la tarongina de la primavera. Va obtenir una matèria flexible que va pastar amb les mans sentint al tacte el plaer de la consistència de la pasta, ni massa dura, ni massa tova. En eixe instant ella era el demiürg dels grecs, el creador del món a partir de la matèria primigènia, informe i eterna.

En un plat va deixar el que havia preparat per a l'endemà.

Aprofitant el foc de la llar, Maria tenia ja els moniatos torrats de la nit anterior. Els va pelar amb cura i va barrejar la polpa cuita amb sucre, ratlladura de llima i la canyella. Tota la barreja la va dipositar al foc en una olla, la qual, com si fora la marmita d’un druida celta, va condensar flaires i sabors en una massa compacta que es podria treballar i donar forma com un gólem que reviuria farcint la Casca de Reis.

L'endemà, protegida del fred i la humitat de desembre amb una toca de llana, va caminar altra vegada cap a Gandia. Amb disgust va veure les barraques de fusta al Prado on el millor de cada casa estava bramant amb una cassalla o un got de vi en la mà. A l’altra banda, sota els ombralls del Prado, anaven i tornaven les caixes amb les millors hortalisses de l’Horta de Gandia. Els camionets i les furgonetes, apartats per totes les bandes o esquivant obstacles, feien una mena de laberint efímer que es dissoldria cap al migdia. Al costat de la font es veia el tronc mort del famós arbre de Rausell, que ningú no gosava tallar, no fora que la família reclamara aquell espai, de moment públic, però sempre pendent de la condició per la qual fou cedit al poble. Els darrers xiquets amb els uniformes i davantals dels diferents col·legis corrien pels carrers abans que els tancaren les portes. Casa Bellver ja estava oberta. Les parets de l'aparador estaven cobertes de prestatgeries farcides de llaunes i caixes de totes les classes. A l’altra banda sacs de jute oberts mostraven els llegums i els grans. Lluny quedaven ja els anys de la guerra on calia fer estraperlo per a obtenir els queviures per a la família. Maria va aprofitar per a fer algunes comandes. El dependent va sumar el total en un paper d’estrassa i van acordar que passaria a replegar-ho tot en una estona. A Casa Colomina, quasi al final del carrer Major, va comprar bombons i caramels que acompanyarien la casca en el seu viatge al món màgic de la nit de reis.

Tercer dia. La serp de massapà va anar formant-se com un canaló sobre la pedra del banc. Amb cura Maria va anar dipositant-hi la confitura de moniato. Va tancar amb una altra peça de massapà el conjunt i el va enrotllar amb una forma en espiral quasi com si fora un mític uròbor que havia trencat el cercle per a esdevindre en la forma hipnòtica d’una galàxia que roda i roda cap a un forat negre que tot ho engul. Maria va repetir l’operació cinc vegades, una per cadascun dels nets que tenia. En finalitzar tenia tota la cuina amb safates i serps temptadores que rebrien el bateig del foc en unes hores.

En el forn morú de casa, on diàriament es coïa el pa, va anar introduint les serps pintades amb un ou batut que les faria ben llustroses. La casca no requereix molt de temps al forn i és per això que en pocs minuts les va traure.

Ja sols quedava la decoració amb glaça reial que, amb volutes barroques, o tal vegada islàmiques, dibuixava filigranes i convertia en un deliciós brodat la pell de les serps. Aquestes, amb ulls fets amb grans de café, tenien una mirada maliciosa. No havia oblidat posar una boleta de massapà a la boca de cada serp com si fora aquell el mateix fruit prohibit que va temptar Adam i Eva al Paradís. Sols quedava posar les casques en les corresponents capses i farcir els buits interiors amb fruites gebrades, fruits secs, xocolatines i caramels.

Ja era per fi l’esperada Nit de Reis i els xiquets tremolaven excitats sentint els sons dels tambors que retronaven en la distància. Encara que estaven ben abrigats, aquella nit era molt freda. Els més menuts que estaven al braç s’amagaven atemorits a la cara dels pares sentint aquests el contacte amb la pell llisa i gelada de les galtetes. Els més majors discutien quin era el millor dels tres reis, competició que guanyava Baltasar per golejada. Eren completament ignorants de la conspiració duta pels pares a la vesprada mentre ells, ignorants, miraven hipnotitzats la televisió.

En aquesta família els regals estaven ja repartits per les cases en tornar de la cavalcada reial i això comportava la preparació de l’escenografia amb antelació. Les mares anaven amb els últims detalls traient dels armaris els regals o corrent d’ací cap allà amb el joguet que faltava. La representació preparada pels adults es muntava a la carrera. Sobre la taula tres gots amb licor i dolços es deixaven preparats per als reis. No faltava el detall de la marca dels llavis en la boca del got i la galeta rosegada. Al balcó van deixar les garrofes i l’aigua per als cavalls. En alguna de les cases, fins i tot, van deixar una finestra oberta i una cadira caiguda a terra per a major dramatisme.

Darrere de dos motoristes de la policia local arribava el seguici. Les carrosses passaven acompanyades per desenes de patges amb barba de cotó o cara pintada de negre de carbó, vestits amb disfresses portades de Casa Insa a València i portant torxes enceses en flames. Dalt de tot, als trons, els reis saludaven els centenars de xiquets que cridaven el nom de tots tres quasi de forma histèrica. Els pares, acomboiats per la il·lusió dels menuts, també ho feien a tota veu contagiats per la fantasia.

Tornant ja cap a casa els xiquets afirmaven veure els reis volar pel cel, els patges com anaven botant de balcó en balcó o una ombra fugissera que entrava o eixia per una finestra oberta. Tota la família anava en processó de casa a casa. L’oncle Vicent, fins i tot, feia tot el teatre directament a la porta, fingint que algú li impedia obrir del tot tirant des de dins i fent grans escarafalls amb els braços. Els xiquets miraven realment alarmats sense saber si realment volien veure o no algú dins.

L’aldarull era màxim amb la colla de dimonis emocionats esgarrant papers i obrint les caixes amb nines, cotxes de joguet, jocs de construcció o la desitjada bicicleta. Tenien un trajecte prefixat de casa a casa dels germans. La parada final era a casa la uela Maria que tenia ja preparada a la cambra tota la paradeta amb el betlem, les begudes i les garrofes. Cada paquet tenia un cartellet per als fills, nores, gendres o nets. També hi havia les capses decorades que cadascú va reconéixer com la seua. Els xiquets d’aleshores encara gaudien de les coses dolces com quelcom extraordinari i era així com els productes de la terra, el foc i l’aire es convertien amb una màgia inoblidable en l’or més pur: el de la innocència, de l’amor i de la família.