El gran tour de la Marina

Fa molts anys que acompanye amics i visites —estrangers en la seua majoria— a veure allò que agrada als turistes. De vegades l’interior, però sobretot els he dut als llocs més populars de la costa de les dues Marines, l’Alta i la Baixa.

Als anys vuitanta vaig fer amistat amb dues germanes alemanyes, Christa i Erika Künneke, que en aquella època tindrien l’edat que jo tinc ara, o una miqueta més: entre els seixanta i els setanta. Eren dues dones fadrines d’aquella generació en què molts homes havien mort a la guerra. Funcionàries, independents i amb idees que aleshores eren més avançades que les de moltes dones espanyoles.

A finals dels cinquanta van començar a vindre a Espanya, recorrent amb el seu Volkswagen escarabat les carreteres d’un país endarrerit respecte a una Alemanya industrial i en plena recuperació. Conserve encara moltes de les seues fotos: llauradors amb el ruc i el carro, dones vestides de negre a la platja, assegudes en cadires de bova, paraigües immensos per a protegir-se del sol. Elles parlaven amb fascinació de l’acollida sincera de la gent, de com arribaven a un poble i al moment eren convidades a una paella familiar.

Aquells anys també van veure arribar molts alemanys —fins i tot nazis fugits de la justícia— que trobaven refugi a la zona de Dénia. La fàbrica “La Vital” de Gandia, per exemple, era propietat d’un austríac, Karl Schneider, “don Carlos” per als natius. La meua tia Hilde —Hildegard—, que treballava com a secretària, va ser qui em va presentar les germanes Künneke, fidels visitants de la platja de Gandia, on havien comprat una caseta batejada “Villa Max und Moritz”. Aquelles dones, cultes i capaces de fer-se entendre en castellà, van teixir una bona xarxa d’amics. Eren altres temps.

Van tindre la sort de conéixer el cant de cigne dels nostres pobles i comarques costaneres: el Penyal d’Ifac emergint impol·lut de la mar; Guadalest sense museus del «mini el màxim» ni imants xinesos; la platja de Gandia com un paradís de dunes; el Cap de la Nau al final d’una pineda interminable. Van fer milers de fotos i diapositives que vaig poder veure quan les vaig visitar el 1983. Malauradament, quan una va morir i l’altra ja se sentia massa gran, es van desfer d’aquell tresor de paisatge en color.

Aquests dies ens visita una amiga croata de la nostra filla. Un dia el vam dedicar a València: arròs del senyoret al Palmar i un passeig pel centre antic, cada vegada més envaït per botigues per a turistes. El segon dia tocava fer el nostre “tour” per les Marines.

L’autopista fa la comunicació ràpida i eficient, però la ferida al paisatge és evident. Als voltants de Benissa, per evitar la travessia infernal de la N-332, s’ha construït un entramat de rotondes, accessos i eixides tan útils com agressius. La part occidental del poble és ara un mosaic d’asfalt i talussos que han cobert aquell paisatge de vinya centenari que encara recorde.

Camí de Xaló, la cicatriu de la Lloma Llarga, al terme de Llíber, és impossible de no veure. Els vials —encara de terra— ja estan marcats per a la construcció de 488 xalets de la promotora VAPF. Els grups ecologistes hi lluiten, sobretot perquè a l’estiu ja falten recursos hídrics. No és la primera vegada: la mateixa empresa va convertir el Puig de la Llorença en un rusc humà a Benitatxell.

A Xaló vaig entrar a la cooperativa. Els meus pares estimaven el vi negre que en feien. En parlar en valencià a la dependenta, aquesta em contestà en castellà amb un accent —jo diria— anglès. Vaig arreplegar mistela i vermut i vam continuar cap al Coll de Rates.

Amb les germanes Künneke havia pujat desenes de vegades al mirador. Aquelles vistes de la Vall de Pop, Parcent i les serres sempre m’han semblat privilegiades. Ara bé, la saturació de ciclistes i motoristes —especialment els caps de setmana— ja és una constant. Tant s’ha promocionat el ciclisme entre els aficionats del nord d’Europa que la carretera és un rosari de frenades i paciència. No sóc qui per a queixar-me —jo també en faig un ús turístic— però molta gent necessita aquesta via per treballar i ja n’està farta. El soroll de les motos és un martiri a Castell de Castells o a Alcoleja. Una vegada més, convertim els béns comuns en espais per al gaudi turístic sense gaire control. Les carreteres són públiques, sí, però alguns en fan negoci. A Parcent mateix ja hi ha un centre que dona servei a tots aquests equips. Una nova gallina dels ous d’or que ningú vol qüestionar.

Des del Coll de Rates la Serra del Ferrer s’alça a l’esquerra. Encara es noten les ferides de l’incendi del 2024, però el joc de línies de les serres és una coreografia perfecta, un vals geològic amb Tàrbena dirigint el concert.

De camí a Guadalest apareix el primer recordatori del turisme total: botiga de souvenirs, museu de motocicletes i restaurant, tot ben empaquetat. “Prohibit aparcar si no és client”, diu un cartell. Ja no queda aquella amabilitat naïf del passat: el turista ha de passar per caixa a tot arreu.

Les germanes Künneke adoraven Guadalest. La conjunció de cases i roca sempre els pareixia exquisida. Qui hauria dit que el terratrèmol de 1644 havia de crear un escenari tan singular? Però la contradicció entre el poble real i el parc temàtic ja ve de lluny. Ens van dir que encara hi viuen un centenar de persones al nucli antic; 282 estan empadronats, segons la Viquipèdia. Un dia gelat de novembre no és el millor moment per veure vida al carrer, però a l’estiu la multitud ofega qualsevol indici de comunitat. L’escola està tancada; només obri a l’estiu per fer una escoleta. Per pujar al castell cal passar per la casa dels Orduña, i una altra vegada per caixa. Però també és cert que la restauració costa diners, i els milions de visitants l’han possibilitada.

Guadalest és preciós, però sembla una performance, un parc temàtic, una màquina escurabutxaques. Les fotos sempre resulten espectaculars: les serres, els pobles i l’aigua maragda de l’embassament. Serà aquest un poble com el d’Astèrix, resistint la invasió? Ho podríem preguntar al museu de la miniatura o a la botiga de records...

I finalment Altea. El poble s’ha anat obrint com una ceba gegant: del nucli blanc fins a les avingudes i barris més nous, sovint sense ànima. Martina, l’amiga croata, estava fascinada amb tot el que trobava a les botigues per a turistes. Certament, els carrers de dalt són preciosos. Em va sorprendre sentir el toc de campanes a mort: una prova que encara hi ha un poble real darrere del decorat. El Penyal d’Ifac, la Serra Gelada i els gratacels de Benidorm s’albiraven sota una llum de tardor suau. El paisatge continua sent un regal, però els diners han convertit Altea en un escenari perfecte per a experiències “premium”.

Ens quedava l’última etapa: Xàbia. El sol ja declinava. La carretera al cap de Sant Antoni alternava ombres i rajos ataronjats. Vam seguir la carretera de les Planes fins a arribar al far. El paisatge era una simfonia de roses, grocs i taronges, amb un cel blau pastel. Eivissa es veia nítida, preciosa i distant, com una dona tímida que amaga la seua intimitat. La imatge segurament seria ben diferent en una nit boja d’estiu. No crec que quede gaire d’aquella illa antiga.

Vam tornar cap a Gandia quan ja havia acabat el nostre tour. Amb la badia de Xàbia completament urbanitzada al davant, vaig sentir una punxada de tristesa. Estime aquesta terra —la meua, la vostra— i em dol veure les ganivetades que li hem clavat. Potser ja és hora de reflexionar sobre el paisatge, els vols barats, els negocis que prosperen a costa dels béns públics, i tots aquests excessos que han canviat —no sempre per mal— la manera de viure i han enriquit uns quants.

No sóc el primer que ho diu. Chirbes, Vicent i tants altres ho han escrit: el turisme ha empobrit moralment i ha destruït bona part del nostre paisatge. Els turistes ja no són aquells viatgers que feien un “Gran Tour” iniciàtic. Ara són milions que arriben en cilindres de metall i observen aquest sud amb la mirada indiferent d’aquell que utilitza un objecte d’usar i tirar, mentre els natius contemplem atordits com allò que era nostre ja no hi és, o ha canviat fins a ser irreconeixible.

Alguns protesten. Alguns protestem. La majoria calla.