Alcoleja: els fruits de la tardor.

Arribar a Alcoleja a primera hora del matí és entrar en un poble banyat pels blaus frescos de l’ombra d’Aitana, mentre els habitants encara dormen. La Serrella, a l’altra banda de la vall, ja s’alça amb les seves roques poderoses sota un sol tènue i ataronjat.

Però aquell dia, alguna cosa havia canviat. Tal vegada vam encertar la jornada exacta: els arbres mudaven la fulla i la vall sencera celebrava la festa ritual de la tardor. Taques de groc, taronja i roig esclataven entre el verd persistent dels camps, com un brindis de llum, després d’uns dies de calima espessa i quasi asfixiant que havia tenyit el paisatge d’una grisor fatigada.

I, per damunt d’aquest mosaic, la vista del poble encimbellat —allí dalt, en el seu tossal, com un niu de pedres i teules— ens acompanyava llargues estones. Semblava observar-nos amb la calma antiga dels llocs que han vist passar pobles, civilitzacions i èpoques d’esplendor i decadència. Serrella i Aitana, com dos sentinelles veterans, marcaven el ritme solemne d’aquesta comarca de l’interior alacantí. 

Aquell dia, però, Aitana es deixava veure per a nosaltres amb un rostre inèdit: un vessant abrupte, ple de penya-segats i coves, una cara més salvatge i oculta que advertia del que espera als qui decideixen caminar-la. Les obertures de les coves suggerien misteris d’altres temps, quan els primers habitants pintaven amb òxid de ferro el seu món de símbols. Entre els tallats apareixien riscos encara molt més llunyans que semblaven revelar, només un instant, la immensitat del cim.

El camí baixava entre camps d’oliveres i marges de pedra seca. El toll de Cabrera, amagat en una fondalada davall d’un pont de pedra fosca i verda, rajava amb un murmuri íntim, com si parlara només a qui s’hi acosta. Les fulles grogues ballaven damunt l’aigua verd maragda, tastant, potser, com els quedava la llum nova del dia. Era fàcil imaginar aquell racó com un refugi d’estius calorosos o un amagatall d’amants en nits de lluna plena.

El molí, encara dempeus i emblanquinat, conserva la prestància exterior d’altres temps. Les fulles enceses que s’acumulen als racons i tremolen als arbres semblen vestir-lo per a l’ocasió, com si la tardor celebrara també la persistència de les pedres.

A l’entrada del poble, una casa blanca d’estil auster, amb marcs d’un blau marí profund, destaca al costat del poliesportiu. Per l’aparença geomètrica i la decoració, es diria que pertany als temps en què el modernisme es va tornar racionalista. L’entorn, però, li resta aquella soledat noble que probablement tenia quan va ser construïda.

El riu Frainós baixa discret, arrossegant algun groc esporàdic que gira sobre si mateix. Al barranc del Tronxo, la llum neta d’aquest dia tan clar esquitxa el fons humit amb pampallugues. Fonts i ullals —Marcel·lí, Horteta del Molí, Riola, Romeu— apareixen com sorpreses fresques entre figueres amb les fulles a punt de caure i oms ja mig nus. La tardor encén cada marge amb un fervor breu i irresistible.

A mesura que ens apropem a les serres, la vall es fa més estreta i arribem al Molí —no un molí qualsevol, sinó el Molí, així, amb nom propi i sense cognom. L’aqüeducte i les restes de la casa parlen d’un passat poderós, quan l’aigua era riquesa i garantia de vida i el moliner un personatge important en la cadena productiva. Hui només queden finestres sense vidres, murs a punt de caure i runa embolicada en esbarzers que, com éssers extraterrestres, pareixen ofegar el recinte amb branques d’una duresa metàl·lica.

Més amunt, brolla l’aigua en L’Ull de la Font. Al costat d’un runar, amb blocs gegants caiguts de la serra, està farcit de molses; podria ser un indret delicat i captivador, però no. Una caseta cúbica, pintada de blanc, trenca l’harmonia del paratge emergint com un búnquer enmig del carrascar ombrívol. Una estúpida canonada de plàstic negre raja aigua freda com el gel: la profunditat d’una serra tan alta es nota en la seva temperatura. La senda convidava a seguir pujant, però no era el nostre pla d’aquell dia.

En un bancal, un home ens va sentir parlar i, en veure’ns aspecte de senderistes, s’oferí a indicar-nos el camí al cim. No era el cas, però conversàrem sobre les oliveres i els seus fruits mal pagats. Sembla que assistim a les últimes generacions de gent que encara manté la terra: ho fan per costum, per estima, i perquè el temps, en aquests pobles, corre més pausadament. Però no sembla un futur per a la joventut d’ara; almenys, no per a la majoria.

La carretera del port de Tudons és adorada per motoristes, aficionats als ral·lis i ciclistes. Tots venen a gaudir de les corbes sinuoses, i aleshores la tranquil·litat es trenca amb el brunzit de les bicicletes o el rugit brutal dels motors.

Diria que hi ha una mena de colonialisme dels habitants de la costa i de les ciutats cap als habitants d’aquestes comarques solitàries: venim a assaborir del mite de la natura impol·luta. Arribem, gaudim de la fantasia romàntica de la ruralitat i desapareixem sense deixar cap benefici real. Els habitants d’ací treballen la terra a preus de ruïna, o serveixen dinars de cap de setmana a visitants que en poques hores abandonen el poble buit. Amb sort tenen una casa rural que en la molts dels casos és d’emprenedors de fora.

El Mas de la Riola de Baix i la font de Marcel·lí, estan al costat del ara restaurat com a hotel rural, Riola de Sant Gabriel bellíssim indret precedit per una avinguda de xiprers tallats amb cura. Guardat per dos gossos gegants, sembla tancat. Quan estiga obert, serà un refugi de luxe, un xicotet gueto per a rics, un altre exemple de com convertim el món rural en decorat de cap de setmana.

El Mas de la Riola de Dalt és, en canvi, l’altra cara de la moneda. Solitari entre bancals de secà i arbres castigats pel temps, mostra portes mig caigudes i una llum fina que fa bella fins i tot la decadència. Entràrem només a la primera estança, amb el respecte de qui trepitja un santuari del passat. Una estampeta de Sant Antoni Abad encara penjava a la porta de l’antic estable, com si continuara protegint uns animals que ja no hi són. Les plantes enfiladisses devoren els murs, sabedores del final inevitable, com voltors que volten el cadàver que encara no és, esperant. Entre les pedres, el pou, l’estable i el corral respiren amb la serenitat de les coses útils que la natura ha adoptat com a pròpies. El temps roda i roda; tot arribarà.

Però també hi ha esperança. Descendint per un barranquet d’arbres d’un groc intens vam veure animals solts en la distància. Una xica jove, amb un gos, pasturava un ramat de cabres tan netes i boniques que semblaven mascotes. Ens va dir que era de Sant Vicent del Raspeig i que havia decidit viure a Alcoleja. Quan li vaig preguntar si no era difícil la vida a un poble tan aïllat, va somriure: —No. Alcoi és a vint-i-cinc quilòmetres—. Qui vol, és clar, tot s’ho veu possible. Potser la salvació dels pobles siga això: no convertir-se en parcs temàtics de cap de setmana, sinó en llocs on no falten serveis bàsics per a continuar connectats al món. El turisme sempre estarà en llocs tan bonics, però cal oferir una vida plena.

Vam visitar la font de la Vimetera, on la llum daurada del migdia es filtrava entre arbres encesos com brases: rojos, ocres, grocs, taronges… i cada vegada més amagats, els últims verds. 

Entrar al poble és apaivagar-se. El llavador conserva l’eco d’aquelles converses d’aigua freda. La torre del Marqués de Malferit, il·luminada amb una melangia d’or suau, observa el poble com una memòria que encara aguanta.

Quan tornàrem al punt d’inici, ens acomiadàrem del poble amb la sensació d’haver travessat un instant fugaç. La tardor anual ha arribat, la tardor metafòrica també hi és.

Alcoleja de llums clares i colors efímers, amb les serres vigilants i el poble alçat al tossal com una paraula antiga que encara ressona.