Els dies d’estiu a la bassa dels Koninckx
Era un estiu a cavall entre els seixanta i els setanta. A les fotos dec tindre uns sis anys. Vaig aprendre a nadar en aquella bassa d’aigua maragda, glaçada com el gel quan l’acabaven d’omplir i, al cap de pocs dies, tenyida d’un verd llépol que proliferava en una aigua sense clor. Mon pare, que de jove havia sigut bon nadador, ens encomanava confiança: amb prou feines gosàvem soltar-nos de la paret, i a colps de cames i manotades avançàvem fins al port segur dels seus braços.
La finca dels Koninck s’alçava a la carretera de Gandia al Grau. S’hi accedia per una porta i un camí recte que menava a un casalot immens, ja vora del riu.
A tocar de la bassa hi havia una caseta que feia de vestidor, arrapada al pou d’on naixia l’aigua per regar la finca. Al costat, un vell llavador ja mut, sense cants ni mans que l’amenaren. Tot al voltant, els horts de tarongers escampaven la seua olor de terra i a camp, dolça i persistent. No gaire lluny de la bassa, s’alçava la casa de camp d’una família benestant vinguda de Bèlgica i enriquida amb el comerç de la taronja, que s’entreveia darrere els arbres. Hi arribàvem amb «la marina», l’autobús que s’aturava just davant la porta. Teníem permís dels Koninck, perquè Humberto era bon amic de mon pare.
Va ser allí, entre bots i provatures, on vaig aprendre a nadar. De vegades, una de les filles del la família que vigilava la propietat s’afegia als nostres jocs. Jo, amb la inconsciència pròpia de la infantesa, m’atrevia a llançar-me de cap —o fent cabrioles— des de la teulada del safareig, fins que un dia vaig caure d’esquena i en vaig eixir escarmentat. Mai més no vaig gosar provar-ho des d’aquella altura.
Era una època encara senzilla, amb basses rurals sense clor, xiquets assilvestrats que aprenien a nadar sense cap curset ni professor, de pocs cotxes i menys romanços. Encara érem una societat agrícola que començava a mutar cap a la modernitat i la democràcia, encara que, com a xiquets, no teníem ni idea del món i les seues complexitats.
Mon pare es quedava a la rellotgeria fins que tancava a la una, i després venia a replegar-nos. Aquells eren dies de plantes de sabó i parotets, de séquies fondes i algues verdes, de sol implacable d’estiu. Dies que ara tornen com un eco, com un somni enlluernat: el paradís perdut de la meua infantesa.

Qué recuerdos esos , me alegro de haber leído esta historia pues me ha retrotraido aquella época. Ha sido ver las fotos y reconocer la balsa y los personajes de la colchoneta. Efectivamente eran muy buenos amigos mi padre y jorge ,que pasaban muchos ratos juntos cuando Jorge se liberaba de su coqueta y reducida relojería.
ResponderEliminarMe acuerdo de jorge como si fuese ayer , sentado en su silla con su lupa de relojero reparando mecanismos cosas que hoy ya poca gente repara y su afición a la pesca, recuerdo que en una ocasión siendo yo pequeño me llevo con él con una barca que tenía en el puerto de Gandía
Qué tiempos aquellos...
Muchos años han pasado ya y es cierto que compartimos muchos recuerdos de amistad entre las familias. Mi padre y el tuyo fueron dos buenos amigos y conservo algunas fotos antiguas y libros que fueron de tu padre y que ahora tengo yo. Un abrazo desde Gandía.
Eliminar