Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Era meu el segon curs com a professor, i Villena fou estació temporal per uns mesos. Amb companys d’institut vam compartir un pis allà on la vila tocava l’horitzó obert de la plana eixuta, una terra sense ombres, sense límits clars. Recorde, encara avui, aquella silueta desconeguda de muntanyes i una serreta amb un perfil tan singular que semblava esculpida per tancar la mirada cap a Alacant. L’Institut Navarro Santafé era llavors un dels primers centres que experimentava la reforma educativa, i sovint viatjàvem a Alacant per aprendre, per intercanviar idees i materials didàctics. Fou així com vaig conèixer els pobles de la Vall del Vinalopó, i aquells castells que coronen la línia invisible que uneix l’interior amb la mar. Jo tenia vint-i-cinc anys, i la vida s’obria, com una senda desconeguda, amb la promesa d’un demà llarg i ple de reptes. Ara, que els seixanta-dos anys s’albiren a l’horitzó, mire enrere i em trobe davant d’un paisatge que ha esdevingut un passat emboirat, entre els...

El vent serpenteja entre les parets dels monuments i fuig pels corredors infinits. Per damunt dels murs, per totes les bandes, les muntanyes tanquen les perspectives del cementeri d’Alcoi. La Serreta, els penya-segats del Barranc del Cint o la Font Roja, difuminats per ombrívols núvols grisos que filtren la llum solar, semblen gegants benèvols, companys en vida i ara a la mort, d’aquesta multitud de difunts encaixats en el seu espai final. Cada classe social es manifesta d’acord amb les pretensions i possibles de cada família davant dels vius que visitaran els recintes. Els més rics ocupen un lloc a l’entrada com recordant-nos qui van ser i quina importància van tindre — i volen seguir tenint —, els més pobres tenen petits cubículums amagats en edificis de líbies infinites on els punts de fuga, la repetició i el mòdul, els igualen en la mort. Vaig entrar jo sol aquell divendres d’abril recorrent pausadament la ciutat dels morts. El dit Cementeri Municipal de Sant Antoni Abat és una de ...

fotos El paisatge es va fent àrid i agrest només deixem enrere les comarques centrals i ens endinsem en la canal del Vinalopó. Passant per Elda el riu passa encaixonat entre formigó i cases i pujant cap amunt la senda es perd per la llera entre edificacions industrials en ruïnes. Una senda sota tamarius discorre per un paisatge decorat amb grafitis que discorre entrecreuat amb grans vials d’accessos a la ciutat que el sobrevolen. Les tovalloles d’un sol ús, que es mostren fossilitzades en les margues blanques convertides quasi en pedra blanca de tant de xafigar-les, mostren que abocaments descontrolats dels claveguerams d’alguna manera arriben al riu. Hi ha un intent de convertir aquesta ruta en un lloc d’esbarjo de la població i ens vam trobar moltes persones recorrent la senda. Hi ha les restes d’una fàbrica de llum abandonada i en ruïna. És paradoxal que es mostre com una fita històrica sent que l’abandonament d’aquest patrimoni és total. En general, s’observa una rodalia rural perd...