Antara està a les antares. En defensa del valencià

Evarist i Daniel, el seu net, estaven als bancals que la família tenia al Racó de Part. Un temporal dels típics de la tardor havia desfet gran part del marge de pedra seca de la part més alta de la finca i, amb disgust, el iaio mirava el que li hauria de costar reparar els mals causats per l’aigua dels passats dies. Va pensar que valdria més intentar arreglar eixe tros que no refer totalment el mur i, pensant en veu alta, va dir — Costarà més l’antara que el bancal. — Daniel no va entendre què volia dir. — Iaio, què és una antara? — Evarist va seure damunt d’una pedra i li va dir al net — Vine i t’ho contaré — I de la mateixa forma que ho havien fet els avantpassats, abans que televisió i maquinetes hipnotitzaren els xiquets, la vella generació li va contar una història a aquella que acabava d’arribar. Amb veu calmada Evarist va començar. Antara habitava una terra regalada pels déus als éssers humans. La seua pàtria estava formada per una meravellosa combinació de potents muntanye...