Una metàfora de l'infern.
Mon pare era un home amb sentit de l’humor i amb una connexió especial amb els xiquets. Entenia, doncs, l’humor groller escatològic que tenim els primers anys de vida. Ell em parlava de l’infern, per a fer-me riure, com un espai amb una bassa infinita on tots els condemnats viuen amb excrements fins al coll tenint sols el cap per damunt de la superfície per a poder respirar. Si això no fora prou, hi ha un tallant que, a pocs mil·límetres de la fastigosa substància, passa a tota velocitat girant i girant obligant aleshores als condemnats a submergir els caps, una vegada i una altra, fins a l’eternitat. Era una metàfora divertida per a un xiquet, però poderosa. Em ve al cap amb l'evolució que estem veient al món aquests darrers anys. Fa dies que vaig pensant que la vida humana, i no sols ara, es fa en un món on les guerres, les malalties, la violència i tantes altres coses ens envolten. Sols amb sort, mantenim el cap fora i gaudim d’allò que ens oferix la vida i que paga la pena. Tal...