Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Mon pare rebia una revista editada pel gremi de Rellotgers de València sota la capçalera “Cronometria”. No solia ser molt interessant, tampoc aportava realment molt a les necessitats professionals de mon pare. Una vegada, en canvi, va trobar un article que em va destacar i que parlava d'Einstein i de la Teoria de Relativitat. A ell sempre li agradava la ciència i, si hagués pogut estudiar, — son pare no estava per la tasca de deixar-li anar a fer carrera — hauria pogut arribar a tindre un títol perquè era un home amb intuïció i talent per a la comprensió dels mecanismes i els problemes lògics. Fins i tot se li va encarregar reparar el rellotge ubicat dalt del terrat de qui era aleshores l’edifici de correus i va saber enfrontar un problema que superava la pura comprensió del mecanisme. En guerra havien fos els contrapesos per a fer munició i ningú no sabia quant haurien de pesar per tal que el mecanisme funcionés com cal. Va aconseguir una publicació o un llibre al respecte i va es

La primera vegada que vaig veure la pel·lícula “Un dia de fúria” va ser en un cinema alemany i amb la versió doblada a l’idioma del país. Seria l’any 1993 i encara a Espanya quedaven lluny molts dels problemes que es tracten al film. Ara que l’he vist una segona vegada m'adone que era d’alguna manera profètica. Molt del que ara és la nostra realitat hi era ja present. Els que vindrien després del 1993 serien uns quinze anys en els quals vam pensar que definitivament havien deixat enrere un país endarrerit, lluny de la vida als altres països europeus i que amb la integració a Europa somniava ser un país modern. Eren els anys del “laissez faire” del liberalisme que va arribar de la mà dels governs de José Maria Aznar. Era una època de caiguda de límits, controls i barreres. —Deixeu que l'economia s’autoregule — deien els factòtums de l’economia. La liberalització del sòl urbà va portar a la bombolla del sector de la construcció. Per tot arreu es veia la proliferació de grues i l’