Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos No sé per què sent que tot el que ens envolta tendix cap a la desmesura. Els éssers humans vivim una època complicada en la qual, quasi ja huit mil milions de persones, roseguen les entranyes d’aquest planeta amb un nucli de ferro fos que, com una dinamo, crea ones magnètiques que, de vegades, es manifesten amb aurores polars de colors refulgents. La terra, el mar, el foc, el vent, ens envolten cada dia en una mena de sistema tel·lúric interconnectat en el qual ens pertoca portar endavant les nostres vides amb major o menor sort.  Intuïm d’alguna manera aquestes vibracions que fan canviar les estacions, la llargària del dia i el canvi de temperatures i creem grans manifestacions on l’esperit del vell deu Dionisos pren possessió de l’ànima humana per un temps abans de tornar al cau a amagar-nos d’una agressivitat creixent que ens envolta, en un poderós engolidor que engul víctimes de la fam, la guerra o els conflictes socials i ètnics que mai acaben. Ahir era dia de treva i, com c

fotos de la ruta   Aquestes darreres setmanes he estat provant altra forma de presentar les rutes que fem amb la forma de vídeos. Sembla que és un mitjà que la gent veu, escorcolla mínimament el material i es cansa en uns segons. Ho dic perquè Facebook mostra el nombre de reproduccions, però el temps de visió o les respostes són molt menors que les fotos. Tal vegada serà que la foto et pot fer parar en un paisatge i estudiar-lo o passar-la de llarg sense aturar-se gens ni mica. El cas és que hui us porte una altra vegada relat i fotografies de la ruta que vam fer ahir divendres, fora del dia que solem destinar a aquest propòsit que és el dijous. El nostre grup de WhatsApp es diu “Els dijous al sol” i, més que un grup estructurat, som jubilats, molts d’ells antics companys de l’IES VALL DE LA SAFOR, i altres amics o amics d’amics o familiars que ocasionalment s’uneixen al grup. Ahir n’érem sis, quatre dels habituals i dos amics convidats a la ruta. El senderisme té això, uneix sense mas

fotos La llera del Riuet d’Agres és com un secret passadís que sota la corfa de formigó i asfalt fa de bressol d’una vegetació que creix verda i frondosa. A primera hora del dia els rajos d’un sol, ara per ara ben matiner, acaronen l’ombrívola trinxera ballant entre les branques i les fulles joves dels arbres de ribera que ací, a vora riu, gaudeixen de la frescor de l’aigua. Els conills, esfinxs efímeres corren espantats trencant línies fins a arribar al cau salvador. Els gossets perden el trellat de carrera en carrera. De vegades acaben dins d’una tanca sense saber per què ni com eixir. Altres matiners com nosaltres recorren la senda que per un moment passen al costat dels pilars del que va ser un dels ponts de ferro de la línia Gandia-Alcoi. Malauradament, algú va tindre la mala idea de vendre com a ferralla quasi tots aquells ponts referents d’una època d’iniciatives i progrés. Els pilars de pedra romanen entre el bosc de ribera com fumerals d’una fàbrica que mai va ser. El camí ix