Retorn al Palau dels Borja

fotos

La visita de gent forana, convidats a casa, sol portar-nos a visitar els indrets de cultura que a força de vida quotidiana conviuen amb certa distància amb nosaltres. 

En el pati d’armes de l’enorme casalot un grup nombrós de visitants deambulaven pel pati i es feien fotos a l’escala que porta al Saló de Corones. El meu cap volava cap als anys de la meua infància.

Prop de cinquanta-cinc anys hauran passat d’aquell dia on els meus pares em vam deixar en les mans del pare Montalva, el director aleshores del col·legi dels Jesuïtes a Gandia. Anava a fer una mena d’examen d’ingrés després de dos anys de parvulari a les Escolàpies on també portaven a la meua germana. Aquell dia de maig ha quedat gravat en la meua memòria amb els sobrevols circulars i els crits de les oronelles exultants d’alegria primaveral. Per la galeria vam arribar a una escala que comunicava amb les aules de dalt l’església i vam comprovar que tenia els coneixements mínims per a començar el curs següent. Aquesta escola era privada i confessional i era conegut aleshores com “el palasio” en una barreja entre la paraula castellana i una reinterpretació al més pur estil valencià oral.

Vaig passar els meus primers anys de la meua vida en aquell edifici que tantes generacions gandianes havien conegut. No vaig a parlar-vos de la seua història sinó més aviat anécdotes de la meua història en eixe lloc que va ser el contenidor de la meua infantesa. 

La porteria, amb el forrellat amb les quatre barres de la casa reial d’Aragó, és per a mi aquells dies en què els meus pares entraven a missa i jo romania una estona amb el germà Hernández que feia ocasionalment de porter. Era un home flac de cabells grisos que sempre em va tractar amb una estima pura i que jo també corresponia. No sé d’on venia, però sempre tenia peces de cristall transparent i de colors amb rellotges d’arena, petxines o altres coses a l’interior. Sempre tenia alguns per a regalar.

També entranyable era el germà Riera. Un home, ara ho veig així, de tanta fe com poques llums en una ordre d’intel·lectuals. Ell, amb el seu accent de Manacor, que mai va perdre, grans ulleres de pasta i cabell rull i el seu robust cos diminut sempre anava arreglant tot allà que es trencava. Encara que podia tindre mal geni sempre era bondadós amb els xiquets. Fins fer-se vell encara em recordava.

Un tercer era el que déiem “el germà calvo” . Aquest era un home malhumorat, ja entrat en anys i al que mai vaig veure riure. Sempre anava espantant xiquets si no estaven on pertocava. Ens causava una por infantil amb la seua sotana i aspecte macilent. El pobre home va morir mentre jo era encara alumne. Van fer un funeral amb presència de tot el col·legi i jo, en passar al costat del fèretre obert i veure el seu rostre impassible vaig experimentar una rissa nerviosa incontrolable que vaig haver de tallar abans d’arribar al moment de la comunió. Era el primer cos mort que veia directament.

El para Tort, el capellà del col·legi, ens cridava per a parlar privadament amb cadascú de nosaltres. Ens preguntava què volíem ser de majors. Si deies que rector et donava una boleta anisada més que als altres. Mon pare va dir que li diguera que volia ser “pare” i en rebre les dues boletes afegira “de molts fills”. Mon pare era creient però de cap manera beat.

En la nostra vida pel col·legi era normal recórrer bona part de les estances de l’edifici. Sempre et podien enviar per alguna cosa i tenies aleshores l'oportunitat de recórrer les magnífiques sales sense companyia. Fins i tot una vegada jo vaig fer de guia d’uns turistes. En la porteria em van demanar que els acompanyara amb un cassete  per les diferents estances. Como jo no sabia el que deia es va acabar a mitjan recorregut i vam continuar sense poder comunicar-nos més que per mímica.

Un dia em vaig escapar de l’escola, però era per un bon motiu. Eixe dia hi havia un eclipsi de sol que no es repetiria fins que jo tinguera trenta-cinc anys. Mon pare, un home apassionat per la ciència popular, m’havia preparat un cristall de rellotge fumat perquè poguera gaudir del fenomen. El cas és que vanagloriant-me de tindre jo sols el vidre vaig fer que els altres xiquets el volgueren agafar llevant el fumat. Plorant de disgust no vaig veure una altra que escapar per la porta del mercat i anar desesperat a la rellotgeria de mon pare. Vaig tornar ja calmat quan tots estaven ja dalt i la porta tancada, però per la porteria vaig arribar a les classes sense més complicacions.

Els jesuïtes tenien un arxiu amb molts llibres antics que volien canviar de lloc. Ens van llogar a tots els xiquets. Vam formar una cadena humana i passant els uns als altres els volums ho vam fer en uns dies. Hui segurament els pares protestarien per haver fet treballar als xiquets. Aleshores l’autoritat del col·legi era acceptada sense dubtes.

El pare Tort va ser un personatge molt popular aquells anys. Era el factòtum de la Congregació Mariana i al seu despatx sempre hi havia un grupet de congregants triats a dit. Entrar al seu espai sempre era després d’una autorització en forma de semàfor roig — no passe — verd —endavant — que hi havia a la porta. Quan es va fer major el van destinar a una residència per a rectors vells que es va instal·lar uns anys a la part més alta de l’edifici. Anàvem alguns dies a visitar-lo i desvanits abaixàvem les escales amb graons polits pel pas dels anys com si fora un tobogan.

A poc a poc els rectors van anar canviant amb l’arribada d’alguns de mentalitat més moderna. El pare Ribelles, condeixeble de mon pare, era un home turmentat i depressiu, intel·ligent, modern a la seua manera i senderista que va plantar en nosaltres la llavor de l’estima per les serres. Un altre més inquietant era el pare Yago. Molts dels companys, en la primera adolescència, afirmaven que en moments discrets els preguntava si es feien palles. No arribe a jutjar si hi havia una intenció moralista o no darrere de preguntes tan delicades. Després de tants casos ja no saps com jutjar el que no enteníem de menuts.

Ens vam fer majors i vam anar mostrant la rebel·lia pròpia. Havíem de ser complicats de gestionar. Un grup de prop de cinquanta xiquets amb les hormones bullint. El pare Montalva tremolava sols amb veure les rialles que provocava la sintonia del seu cassete de francés. El pobre “Calimero” un rector gran que tot i sotana, amb cara encesa manifestava la seua impotència amb una frase que el va marcar — “Es una injustícia lo que hacéis conmigo”—. El pobre home patia de bromes pesades com pegar-li un xiclet com si fora una cua a la sotana. Una vegada va veure que una de les estampetes de la Mare de Déu que ens havíem regalat estava abandonada en un urinari ceràmic a la paret. Va tindre la —santa— paciència de rentar-la i vindre a bonegar-nos amb sincer dolor pel sacrilegi comés.

Altres, com el germà Antoni Beneyto, llicenciat en Belles Arts, eren populars i creatius. Un d’aquells religiosos que anaven a viure a les barriades marginals a rescatar als més desafortunats amb idees com aquell centre d’art que va obrir a la barriada de Santa Anna. A l’escola organitzava recollides de diners de formes ben originals fruits de la seua formació artística.

Vaig tindre la sort de recórrer racons remots del palau en aquells anys, les cuines abandonades abans de ser aules, els passadissos de l’immens aljub, la presó amb els grafitis dels presoners en les parets d’una habitació sense finestres i a la qual s’accedia per la part superior.

Ara ja no es pot entrar, però en l'oratori en forma de taüt hi ha una finestra amb dos forats que deien si els havia fet el dimoni en temptar al sant. Tal vegada la sala que més m’agradava era la que deien de les missions i era on els jesuïtes havien posat records dels llunyans llocs on els va portar la seua fe. Les plomes i les fletxes em feien somniar en aventures en la jungla amazònica i en un món distant i exòtic.

La sala de corones la relacione en l'atemptat contra Carrero Blanco i un acte que hi vam fer al lloc. Jo tenia deu anys i en la meua ignorància sols albirava la importància d’un succés dramàtic en la realitat d’un país encara en plena dictadura.

Ara no mostren les que van ser una vegada les cavallerisses i havien funcionat com església principal i capelles. Tantes hores vam seure en els seus bancs, sempre hi havia cues de xiquets davant del confessionari revelant al Pare Aparicio els seus pecats infantils. 

Records del dia de la meua comunió el 1970 amb un ull a la funerala per una pedrada que m’havien pegat el dia anterior.

En el mur de l’exterior encara es podia llegir una pintada dels anys de la guerra. “Niños de hoy, hombres del mañana”. Queden lluny els records d’aquells anys.

Sempre em va fascinar, i encara ho fa, el mosaic dels quatre elements que culmina la galeria daurada i que vaig poder tornar a gaudir una vegada més. L’obra centenària estava quan jo no estava i romandrà en el futur quan jo no estiga. És en un indret com aquest on experimentes el vertigen de la diminuta escala vital humana. 

L’edifici és un contenidor d’històries, de ducs i de criats, de revolucions, l'assalt dels agermanats i violència, de religiositat i de decadència. El temps passa ràpid en la vida de les persones. Hui el palau ja no té rectors en actiu. Les capelles estan tancades. Una fundació organitza actes i dinamitza l’espai. Els criteris són moderns i comercials. La visita al palau és obligada per als visitants a Gandia. Fins i tot el guia va puntualitzar diverses vegades que ell era ateu i no tenia res a veure amb els jesuïtes.

Una altra etapa en un edifici que va ser part de la meua vida infantil.