Et paguen per aguantar-nos

foto d'arxiu del diari Público

Trobe al diari Levante un article sobre un tweet d'un jove professor català que sent que no pot suportar la falta de respecte dels seus alumnes de segon de la ESO. 

És trist que passe exactament igual allà que ací. Què ha passat? Encara m'agrada ensenyar als alumnes i compartir estima i respecte a parts iguals amb ells, però l'atmosfera està fent-se irrespirable. El problema tinc clar que ve de fora però aquesta expressió citada a l'article "el paguen per aguantar-nos", dita per un xiquet, deixa clar que també ells saben que la secundària és la gran guarderia de la societat. La majoria de bons professors que he conegut s'han jubilat només han pogut. Els que els falten uns anys els compten. 

Trist que ningú s'adone del mal que està arribant. Mentrestant plans d'anglés amb professors que no tenen nivell natiu i alumnes que no saben anglés, sistemes d'avaluació per competències que pocs saben com digerir i noves idees contra la forma tradicional de donar les classes que estan portant a xiquets amb grans buits en la seua formació. Ah i això de la llista dels reis gots ja fa mil anys que no es dona. 

El problema està fora, però en lloc de solucionar-lo ens llancen noves fornades de xiquets que saben llegir, però no entenen, que són dependents de la calculadora, que viuen apegats a una pantalla, que són cada vegada més sensibles psicològicament, amb menys sentit de l'ordre i la disciplina, menors de famílies desestructurades. Tot això sense el necessari recolçament ni financiació. Els inspectors són contables que no venen més que per a exigir papers que ningú no llig.

Algun entusiasta em dirà que soc un pessimista, però en les classes encara pose tota l'energia i empatia que els xiquets necessiten, intente fer que senten la bellesa de l'enginy humà, de la necessitat de l'art en la vida o la importància d'un treball ben fet. Procure inventar coses noves, canviar la forma de explicar intentant oferir noves formes de fer-ho. Conteste una i mil vegades els dubtes quan ja havien dit que ho havien entés i procure no ofendre'ls si ells no es comporten bé i els he de bonegar.

Em queden uns mesos en la que ha sigut la meua professió i, fins a cert punt, la meua vocació. M'ha agradat ensenyar, però açò ja no és el que era. El contracte mestre-societat s'ha trencat en algun moment. De moment jo seguiré amb alegria i ganes intentant sempre aconseguir la empatia amb els xiquets. Moltes vegades quan acabe la classe els dic: gràcies per la vostra atenció.

PD. Encara tenim excel·lents alumnes que ens necessiten i sols per ells cal lluitar per un ensenyament de qualitat.